Rosa Rosà

Raul Ciannella és doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Les seves línies de recerca exploren les pràctiques culturals a través d’una metodologia interdisciplinària influenciada pels estudis culturals i les humanitats ambientals. També és traductor de l’anglès, català i castellà a l’italià. Des de 2022 dirigeix Sfabula Editorial amb la vocació de publicar literatura insòlita i peregrina, i afavorir el intercanvi entre literatura catalana i italiana.

Rosa Rosà és el pseudònim futurista d’Edith von Haynau (Viena, 1884 – Roma, 1978), artista polifacètica pertanyent a una família aristocràtica austríaca. El 1907 va conèixer el periodista italià Ulrico Arnaldi, es van casar l’any següent i es van establir a Roma. Durant la guerra, Edith va entrar a formar part del moviment futurista i es va canviar el nom pel de Rosa Rosà, basat en un petit poblet de la Italià nord-oriental. Rosà va publicar articles, dibuixos, poesia visual i peces de prosa curta al diari L’Italia Futurista, on es publicava una columna regular dedicada a la «qüestió de la dona» i que incloïa un grup substancial de col·laboradores. Entre les seves obres més conegudes la novella curta Una dona amb tres ànimes traduïda per primer cop al català per Eudald Martínez Gavagnin al volum Una dona amb tres ànimes i altres relats futuristes (Sfabula 2023).

Aquest relat va ser publicat originalment al periòdic L’Italia Futurista el 1917 amb el títol “Romanticismo Sonnambulo” (Romanticisme somnàmbul). Es representa l’escena d’un interior burgès a càmera lenta, una sala d’estar on gent de totes les edats balla, però com si estigués cap per avall i sota l’aigua. En canvi, el text que presentem aquí procedeix d’una versió posterior, més elaborada i estructurada de manera més lògica i cronològica (encara que una mica menys misteriosa). Es va publicar al 1919 amb el títol “L’aquario” com part del recull Non c’è che te: Una donna con tre anime e altri racconti. Aquest relat sintetitza en poques pàgines la gran capacitat de Rosà de crear imatges surrealistes i oníriques, que desdibuixen les fronteres entre realitat i somni.

L’aquari

Ahir a la nit em vaig despertar de cop i volta, moguda per una força estranya a la meva voluntat perquè m’aixequés i m’assegués davant del meu escriptori. Vaig escriure durant molt de temps en un estil que no era el meu, sense dubtar, sense esborrar cap paraula, com si hi hagués algú que m’ho dictés: me’n recordo perfectament. Després vaig tornar al llit i quan em vaig aixecar l’endemà al matí, vaig trobar les pàgines següents, escrites per la meva mà:

Me n’havia hagut d’anar de casa per un viatge curt, però un telegrama urgent m’hi va fer tornar.
Casa meva es trobava a la part final d’un braç de terreny que s’estenia amenaçadorament cap al mar des del cos mandrós de la costa-terra. Vaig arribar al davant del cub heroic de l’edifici que feia segles que aguantava l’embat dels vents mentre l’huracà espantós en sacsejava els murs. Quan la porta es va obrir, la tempesta, que provenia del mar, va entrar rabent a la casa i em va llançar amb força a dins, i també va fer petar les portes, les finestres i va fer que les aranyes massisses de ferro forjat penjades del sostre arquejat de l’entrada es gronxessin.

Va anar de poc que el formidable corrent d’aire no em va fer caure juntament amb el criat que m’havia obert la porta; ens havia agredit de ple, com si fos un exèrcit de llençols xops i hostils que, a fora suspesos a l’aire, ballessin un ball de baldufes embogides i torturades per la borrasca.

Vaig pujar les escales. El criat em va guiar per les habitacions fosques sense respondre les preguntes que li feia. Les finestres trontollaven sinistrament per l’assalt del vent, que havia adquirit la viva vehemència d’una potència conscient i malvada. L’estrèpit eixordador del mar, que jo fins aleshores havia considerat un ornament de la meva casa del promontori, havia envaït les estances com si fos un amo violent que havia tornat després d’una llarga absència, disposat a regnar amb duresa.

Que a prop que era, l’humit martelleig de les onades! Al fons de l’habitació em vaig trobar la mare de la meva dona. Estava sola, llegint un petit llibre a la tènue claror de dues espelmes. Amb la mirada vaig cercar endebades la meva dona. Quan vaig arribar, la vella senyora, que després de cada absència meva normalment em rebia amb una efusió afectuosa, no va ni aixecar la mirada i va continuar llegint. La vaig assaltar de preguntes, però com el criat, no me’n va respondre cap, tot i que es va aixecar i em va fer un senyal perquè la seguís.

Em pensava que em volia portar a l’habitació d’alguna malalta o a alguna capella ardent. En canvi, va caminar en la direcció oposada a la de l’habitació de la meva dona… La gran sala d’estar que vam travessar era plena de borrasca. Quan la meva acompanyant va obrir la porta de l’habitació contigua, el vent també hi va entrar per sorpresa amb un crit rauc i ple d’humitat incomprensible. Pensant-me que entràvem en un lloc tancat, de cop i volta em vaig trobar a l’aire lliure. La tempesta turmentava la faldilla negra de la vella senyora, que va sortir tranquil·lament a una terrasseta improvisada i creada per les runes recents de les restes de l’habitació que fins poques hores abans havia existit en aquell lloc. No em podia creure el que veia, quan, amb la mà encara al mànec de la porta de la sala d’estar, vaig veure les contorsions negres del mar a poc més de tres passos sota meu.

Amb la mirada vaig cercar inútilment el que estava acostumat a trobar en aquell lloc: el menjador i l’hivernacle, les parets de la qual estaven formades per grans vidres encastats com gemmes en muntures de ferro. Però només vaig veure les formes sorolloses del mar, que es retorçaven sota meu.

La vella va continuar avançant i jo la vaig seguir: els ulls enganxats en ella, que ja no em semblava la mare de la meva dona, sinó una criatura de mort i espant.

***

En la semiobscuritat (a l’horitzó borrascós el crepuscle s’hi havia descuidat una faixa de llum vermella bruta) vaig veure que la senyora s’aferrava a una barana de ferro colat que sobresortia del marge de la terrasseta. Va baixar. Jo la vaig seguir, convençut d’estar descendint cap a la mort. Era incapaç de resistir-m’hi. Vam baixar pels esglaons d’una escala de ferro de caragol.Vaig tenir la sensació que les espirals s’enroscaven al mar com un caragol gegant.

Ens abismàvem en un tub fosc de parets humides. El bram de les onades a dreta i esquerra del tub, a un pas de nosaltres, era eixordador. Vam continuar baixant. Vam arribar al fons, i sota els peus vaig sentir que el terra estava lleugerament inclinat. Topàvem contra mobles tombats que ens destorbaven el pas.

Després d’alguns instants, vaig aconseguir distingir, en la feble claror verdosa que provenia d’un dels grans vidres que separaven el menjador de l’hivernacle, el lloc on érem.

Només després d’alguns moments d’estupefacció total vaig començar a entendre la situació.
La nit abans el mar, fart de l’espina humiliant que havia estat la part més protuberant de casa meva, havia fet miques els pilars de ciment i de roca atrevits que conformaven les estructures de suport. Escombrada per la urpada de les onades, aquesta part de la casa s’havia enfonsat i havia relliscat ràpidament incòlume fins al fons del mar, que allà feia pocs metres de profunditat. L’aigua havia agafat les dues sales com si fossin dues capses precioses i les havia dipositades amb cura sobre el tou coixí del seu fons fangós.

L’escala de ferro, tot seguint el pes de les germanes que queien, s’havia inclinat cap a elles amb tot el seu tub de passadís, i així encara proporcionava aire respirable al menjador, on ens trobàvem. Érem per sota del nivell del mar. Per tant, la part de la casa per la qual jo havia entrat ja no era altra cosa que un paravent per amagar la part que ja no hi era…

Anàvem cap a la pàl·lida claror que provenia del vidre que encara feia de paret entre les dues sales. Vam mirar-hi com dos nens que miren les vitrines de les botigues la nit de Nadal.

La sala on érem era eixuta, però l’aigua ja començava a filtrar-s’hi a través de les esquerdes de les parets. En canvi, l’enorme capsa bessona, l’hivernacle contigu, estava completament inundada.

Les plantes rares, que m’encanta conrear, havien adquirit un color verd fosc i oscil·laven lleument amb el lleuger moviment del rebombori de les aigües exteriors que arribava a dins de la sala submergida. Les orquídies i les azalees s’inclinaven dolorosament, i les palmeres i els arbustos foscos s’estremien moribunds en l’aigua salada, com si un ritme inoïble de música els fes ballar. Però no eren els únics que ballaven en aquell aquari-teatre… Era l’època de la caça de tardor, i casa meva, quan havia ocorregut la desgràcia, era plena de gent. La meva família i els convidats s’havien aplegat a l’hivernacle després de dinar. Probablement havien gaudit de la vista del mar exasperat com d’un llotja estant, fins que s’havia esfondrat.

Duien tots vestits de nit. Vaig reconèixer de seguida la meva dona. Es recolzava en una tauleta de bronze, la qual, per tant, no surava, anava vestida de blanc i tenia els ulls grossos oberts. Els cabells se li havien desfet i nedaven horitzontalment al voltant del cap. Al braç esquerre hi tenia una bufanda, com si la volgués fer voleiar. A prop seu, col·locat obliquament a la cadira, hi havia un home que jo no coneixia…

Una mica més enllà hi havia un senyor a qui la mort havia atrapat assegut en una poltrona. Però l’aigua no li havia permès de romandre-hi: s’estava en equilibri vint centímetres per damunt del seient, els genolls plegats, el cos mig estirat.

Una senyora, vestida de rosa, semblava un gran arbre de corall. Tenia els braços aixecats, a punt de convertir-se en ramificacions coral·lines. Un convidat amb frac, catapultat, havia aconseguit arribar fins al sostre, on feia de voltor negre, amb les cues del frac esteses com ales.

Amunt i avall, tothom es gronxava amb el ritme encantat de la mort, alguns centímetres per damunt de terra, com sants en èxtasi, la virtut dels quals els permetia no tocar el terra.

Ja feia gairebé vint-i-quatre hores que ballaven. No sé quant de temps ens vam estar davant la vitrina, la vella senyora i jo. Recordo que un so rauc, amb prou feines articulat, em va sobresaltar: la meva sogra, al meu costat, havia obert el llibre que s’havia endut i s’havia posat a llegir amb un fil de veu. Va interrompre la lectura i em va explicar que havíem de dir el nom de cada mort perquè si no, l’aigua s’empassaria l’escala de ferro i ens enterraria per sempre.

Aleshores vaig entendre que havia embogit. Però després d’aquesta descoberta, m’hi vaig sentir més lligat. Després de llegir els noms, ens vam estar una altra estona quiets davant de la vitrina. Vaig observar com un tímid corrent d’aigua aixecava el braç de la meva dona mil·límetre per mil·límetre, i això feia augmentar el gest de vol estàtic de la bufanda, mentre el senyor començava a baixar lentament del sostre. La dona corall assumia cada cop més una posició lleugerament horitzontal i semblava que volés cap al fons verd del mar com una gran flor rosa.

Recordo que al cap d’una estona molt llarga vam tornar a pujar l’escala de ferro i després de rebre l’hostil pallissa del vent, vam tornar a entrar a la sala d’estar. Sense dir res, la vella senyora se’n va anar. La intensitat de la tempesta havia augmentat encara més, si era possible. Els cops de vent arribaven a la casa com canonades i sacsejaven el que encara s’aguantava dret. La sala d’estar semblava l’últim baluard contra la victòria definitiva del vent, i em va semblar que els mobles s’arrupien al meu voltant com ovelles espantades, conscients que l’escorxament era imminent.

M’havia quedat sol; vaig tornar per on havia vingut i vaig baixar de nou al menjador enfonsat, al davant de la vitrina. La humitat de les parets del menjador havia augmentat, però l’única cosa que em preocupava era poder tornar a veure la meva dona, dreta, com si encara fos viva.

I també volia tornar a veure l’home que no coneixia i que la mort havia enxampat al seu costat.

Vaig trobar-hi canvis: el senyor de damunt la poltrona s’havia elevat encara mig metre més i semblava que beneís tota la comitiva des d’allà dalt. La meva dona s’havia deixat caure encara més al damunt de la tauleta, com si estigués cansada d’estar dreta tanta estona. Una cadira de fusta flotava a mitja alçada entre els caps de les persones. L’home del sostre ara era cap per avall i intentava fer un petó a la dona de corall, que estava totalment entregada al seu vol gairebé horitzontal cap a les tenebres llunyanes.

L’home desconegut que hi havia a prop de la meva dona havia relliscat de la cadira, les cames plegades llangorosament, el cos com sostingut per una corda, gairebé agenollat davant d’ella, que feia vint-i-quatre hores que s’estava dreta.

Els meus pensaments van començar a fer-se confusos. La ment ja no podia suportar la vista d’aquell home assegut un metre per damunt de la poltrona.

***

Ara tinc les mans plenes de talls i ferides, i els braços em fan mal perquè m’han fet respirar artificialment. Em sembla recordar que amb el puny vaig esmicolar el vidre que em separava de la meva dona i del desconegut agenollat davant seu.

***

Aquí s’acaba el que vaig escriure ahir a la nit.

Fins aquí la cosa no seria gaire estranya si no fos pel fet que jo soc una dona, mentre que aquestes pàgines sembla que siguin el relat de l’aventura terrible d’un home, l’ànima del qual ha triat aquesta manera de manifestar-se amb frases precises, breus i pesants, abans de perdre’s en la follia.

Traducció d’Eudald Martínez Gavagnin