Ramon Erra

Ramon Erra (Vic/Santa Eulàlia de Puig-oriol, 1966) és llicenciat en ciències polítiques. Fa col·laboracions periodístiques esporàdiques. És professor de Novel·la de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Autor del llibre de viatges A Bòsnia ens trobarem, dels de contes La flor blanca de l’estramoni  i Pólvora del quatre de juliol i de la novel·la juvenil Operació Gàbies Buides. Amb la novel·la Desfent el nus del mocador (2008) va obtenir el premi QWERTY a l’autor revelació en català, va ser finalista del premi Crexells i premi Salambó. El 2010 va publicar Escolta, Volòdia! i va formar part de l’antologia Veus de la nova narrativa catalana. L’any 2011 va ser premi Mercè Rodoreda amb el recull de narracions La vida per rail, traduït a l’eslovè. El 2014, va ser premi Vayreda amb Far West Gitano, traduït al francès. Algun dels seus contes ha estat publicat en castellà i portuguès. El 2019 va publicar la novel·la La veritable història d’una mentida, seleccionada per Òmnium com una de les dotze millors de l’any. I el 2021 l’editorial Cal Siller va editar Fogueres al poblat, un recull dels articles de l’autor sobre el Lluçanès i la vida als pobles amb imatges cedides per fotògrafs de la comarca. I ara tenim la sort de comptar amb un conte seu inèdit, per tercer cop —el primer cop va ser al 2014, i el segon al 2021.

La figuera

És una lluita contra la podridura, això. Les entranyes, nano, les entranyes!, deia l’avi. Imagineu una urna amb base de fusta, però gran i ovalada. Amb una tapadora de vidre, com una formatgera grossa pensada per contenir i mostrar un àngel d’ales blanques, una sagrada família o una santa Llúcia. Les podeu trobar a algunes cases damunt de calaixeres negres, a les rectories, als antiquaris. De cop entrem a la cambra de l’àvia a casa de l’àvia, la cambra que un dia fou nupcial, després dues voltes viudal, i ara quarto fosc.

–L’hauríem de renovar molt, mare –li dic durant la visita que hi fem un diumenge que l’he anat a buscar a la residència, a Palafolls.

–Tu te’n recordes, de l’avi?

–Esclar, mare. Joan Maragall, sents? Joan Maragall! Moltes vegades hi he pensat, tots aquests anys lluny. Però l’olor que encara fa aquesta casa, després de dècades, és de la iaia.

Allà ho teníem. Com que no se’n pot dir capelleta en diem urna i ja ens entenem. De petit hi entrava i l’àvia em deia, ara que l’avi no hi és, agenolla’t i demana. I se m’escapava el riure. La iaia també reia i de vegades li queien unes llàgrimes com cigrons, que és una forma de sobreactuació. Els genolls se’m refredaven perquè el demanar és pot fer llarg damunt d’un terra hidràulic. Si hi havia l’avi fèiem guerra de coixins, esgrima amb bastons de ganxo i explicàvem acudits idiotes. L’avi també es feia panxons de riure i també podia acabar amb llàgrimes com cigrons.

Total, que ell era ben capaç, i ho va fer una vegada, l’avi, d’alçar amb les dues mans la tapadora de vidre d’aquella urna, i dir, veus, no s’escapa! El curiós del cas és que a mi m’agradava entrar al quarto dels avis, quan no em veien, els dies que hi anàvem de visita o per vacances. M’asseia a l’espona del llit i em podia passar cap a una hora contemplant aquella figura de dins l’urna. Ara en diríem meditació. Llavors era sortir del món dels grans i anar cap a la forma, el color, la fantasia de volar. Perquè la figura no era cap santa, tampoc un àngel, era un ànec collverd.

Sí que ho és, tot, una lluita contra la podridura, nano! Però l’avi em sembla que no es referia a la vida ni a l’anar passant, amb aquest tot. Va dir no sé què de les entranyes. I que l’ànec estava embalsamat. Embalsamat al principi em feia pensar en una cosa enganxosa que impedia a l’ànec collverd alçar el vol, però que l’animaló igualment era viu, tot i que mut. Per això jo ni gosava moure la tapadora de vidre. També perquè pesava com només pot pesar l’ofec interior. De més gran ja vaig entendre que l’ànec embalsamat era un ànec mort, buidat de vísceres, omplert de no sé què, potser palla, i després retocat. I amb uns prodigiosos ulls de vidre que eren els que m’ajudaven a allò que ara en diria meditar per després eixamplar horitzons. Són coses amb les que et deixes prendre el pèl, te les creus, i et transporten.

Vull dir que en tot cas l’ànec, algun ànec, hi va haver que un dia va volar. Una tarda de molt i molt enrere nedava tranquil·lament dins un estany o una bassa, allà entre canyissos i boga d’una llacuna, i calla que no tingués parella o fills. Diu, amb el seu quac salvatge, mira, ara alço el vol! Aquelles coses d’ànec lliure. Com que pot, bat les ales, les bat encara més, i tira amunt, s’enfila una mica, no gaire al principi, després més i gira i avança pel cel blau fins que, pam!, un tret el fa caure a plom. Un gos perdiguer s’afanya i l’agafa i el meu avi corre que corre que no l’hi faci malbé amb les dents perquè fa dies que va darrere d’un d’aquests collverds per si el podia embalsamar.

Després ja el va tenir i el va posar, sense cap mena de protecció, damunt l’escrivania de la saleta, allà on guardava les poesies de Maragall i factures per pagar. Va venir la guerra i l’avi es va haver d’amagar dos o tres anys a les golfes d’uns cosins de pagès. La iaia, aconsellada pel seu germà Leopoldo, va agafar la santa Llúcia de l’urna de damunt la calaixera i la va anar a enterrar a pèl a l’hort, just davant de la figuera vella. Que encara aguanta. Des de llavors que les figues són boníssimes, m’explicava la iaia quan ja creia que la guerra, la postguerra i tot allò començava a estar superadíssim. Dins l’urna hi havia posat l’ànec collverd que era dalt d’un prestatge des que van haver de vendre’s l’escrivania a un antiquari. Va treure la pols d’aquelles plomes i hi va passar un líquid per fer-li sortir el llustre. Justejava i les plomes de la cua es blegaven, però quedava prou bé allà dins, sota la bombolla. De manera que l’ànec, un cop l’avi va tornar del seu amagatall, havia passat a ocupar el lloc de les oracions, de les meditacions.

I amb els anys, a força de resar i resar i agenollar-nos al seu davant, crec que ja li podem demanar favors, em deia la iaia amb la veu mig tallada pels tremolors de la barbeta que li havien començat en quedar vídua. Temps després va haver d’anar a una residència de Palafolls on va morir al cap d’uns anys. Llavors jo ja vivia a Anvers. El pare va morir com un pollet, discret com era. I la mare va tornar a habitar aquella caseta d’estil anglès de la perifèria de Barcelona. Fins que ella també va ingressar a Palafolls.

Els ulls eren de vidre, uns botons prodigiosos, pura imitació de robí, però jo no m’ho creia, amb aquella vermellor, amb aquella duresa que demostraven, quan m’ho va dir el pare a mitja veu; esclar que ell no venia d’aquella sang. En canvi la iaia sempre m’havia insistit que eren bons i que les conques dels ulls d’un ànec havien resultat un bon amagatall pel tresor familiar. Tot això li ho vaig dir per telèfon a la mare, que de cop s’havia posat a parlar d’aquells ulls vermells. No que no ho són, de falsos. Eren els robins d’una família que un dia fou benestant. M’ho va tornar a dir la mare el dia que els va arrencar davant meu i se’ls va posar a la butxaca. Jo vaig deixar anar dues llàgrimes com cigrons. És que va arribar un moment que els necessitàvem, que la mare els necessitava vendre per a fer qualsevol fotesa, per viure també ella encara un parell de mesos més en una bona residència, aquella de Palafolls. Jo vaig agafar un aixadell i vaig començar a cavar davant la figuera, vella i torçada com la família, al peu de la soca que ara surt d’una paret baixa de ciment. Vaig cavar i cavar fins a fer-se fosc.

Me’n vaig tornar a Anvers, a la meva feina al teatre, amb les mans buides i embutllofades. És com si la imatge de santa Llúcia, que jo havia estat buscant aquell cop, s’hagués escapat fent túnels per sota terra, qui sap si en veure el panorama de la casa, la venda dels robins i les figues que ningú volia collir. Ara havíem de llogar la vivenda a uns estudiants, per aquesta necessitat de tenir diner líquid. Parlo d’un carrer on encara queden casotes velles, amb olor de camamilla i d’urna, de faldilles plisades de dona gran, a l’extraradi de la gran ciutat que ho devora tot. Muntanya amunt. I una figuera que resisteix com a mínim dues viudetats, li anava explicant servidor a una amiga anversenca una tarda davant un cafè amb vistes a l’Escalda mentre preparava la visita d’aquest diumenge que us dic.

–Aquest ànec sense ulls s’ha de llençar! –em diu finalment la mare que es va tornant encongida i desmemoriada.

Trobo la terra encara tova per les estones que hi vaig estar cavant fa un temps. La nostra vella figuera periurbana va perdent fulles. Estic cavant una fossa per a la carcassa sense ulls de l’ànec collverd. Rego la tomba amb quatre llàgrimes salades, dic com si tingués el públic davant.