Roser Cabré-Verdiell

Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982). És autora de la novel·la AIOUA (Males Herbes, 2022), guanyadora del Premi Finestres i del Premi 42. Ha publicat multitud de relats en antologies com Tàndems fantàstics (Spècula, 2023), Autòctones (Comanegra, 2023), Barcelona 2059 (Mai Més, 2021), Extraordinàries (Males Herbes, 2020), Estats alterats de la ment (Males Herbes, 2017) i Deu relats ecofuturistes (Males Herbes, 2016), entre d’altres. El seu relat «Soc la llevadora», inclòs a Extraordinàries, va guanyar el Premi Ictineu 2021. També col·labora mensualment amb Catorze i ha participat en les revistes de creació literària Carn de Cap i Branca, fetes en col·laboració amb el CCCB amb motiu de Kosmopolis.

Interrup

«Life is just the misery left between abortion and euthanasia»
Sebastian Horsley

No em diràs que digui les coses pel seu. Et demano que apaguis l’interrup i tu no em deixes ni acabar la frase quan fas petar la llengua que no tens i m’exigeixes coratge, que gosi dir les coses pel seu. Però no ho diràs. No pots exigir coratge sense cor. Jo en tinc, encara i malgrat tot, i insisteixo: dic interrompre i tu no m’interromps perquè no sabràs escapçar paraules. No dius que no tens la més diminuta intenció de ser còmplice de la barbàrie. No anunciaràs frases categòriques. Ni formularàs animadversions amb vehemència. No saps què vol dir res del que he dit, tampoc l’interruptor que no apagues amb els dits que no tens abans de fer mitja volta. Jo no vaig fer mitja volta, et dic quan ja no em sents, jo et vaig apagar. No et sento quan remugues que et sap greu veure’m envellir despietadament. No et sento perquè no adverbitzaràs el pas del temps. Et dic que envellir es pot impedir. Jo t’ho vaig evitar, et dic quan ja no hi ets. 

Ja no hi ets al dinar de Nadal, com cada any, com cap any, engatant-te amb cava, engrunes de neules estovades al fons de la copa, mentre et lamentes dels nets que no tinc i del seu posar-t’ho difícil. Jo no et dic que tu tampoc vas ser fàcil ni brindem per la maduresa. No sabràs la fressa que fa el vidre quan se celebra i la maduresa no et farà sentir empatia cap a la meva manera de fer-te créixer. I quan dic manera tu no em corregeixes. No dius incapacitat, més aviat, ni m’acarones la mà, ni em fas cap regal com a mostra de perdó, de comprensió. No hi ha mig deix de compassió quan no em dius que enguany els canelons m’han quedat especialment bons. No coneixeràs cap enguany ni deixaràs el plat a mig menjar, la beixamel fent-se ciment, quan em sentis sanglotar, quan arrenqui a plorar, quan no entenguis què tinc. Et dic que tinc un mal lleig. La dolçor dels torrons no et consola quan afegeixo que no s’hi pot fer res. Tu no fas res perquè estàs massa ocupat no existint. 

No existeixes des que tens família, compromisos. No et sento excusar la teva absència, ni justificar la deixadesa perquè la vida se t’emporta, un remolí de responsabilitats, un cabàs d’obligacions. Família i obligacions no seran paraules que posis de costat. Jo no les hi vaig posar i ara tu no dius gàbia, tampoc presó. No encadenaràs símils ni sinònims perquè ets absència de metàfora. No hauràs de fingir que t’agrada llegir poesia ni tampoc negar que t’assossega l’autoajuda del llibre que tens a la tauleta de nit al costat del llit d’on no hauràs de lluitar per sortir. No arribarà el dia que no sentis cap llosa que t’immobilitzi. Ni mig psicòleg et diagnosticarà estrès i ansietat. No vius deprimit perquè no vius. 

No vius amb mi. Tens una habitació pròpia en un pis compartit i dius tot va bé quan em truques de tant en tant. Res t’anirà bé. No parlaràs per telèfon. Jo també tenia una vida pròpia, et dic quan tu no vius la teva. No dissimules cap ressaca amb una excusa idiota quan et dic de venir diumenge a dinar a casa. No entens el gust del vi ni les veritats que et fa dir. No et cal cap mentida per no passar temps amb mi. Per no créixer lluny de qui no et va parir. No marxes a estudiar fora ni balles a cap festa ni plores la desfeta d’un amor. Et dic, la boca a l’aparell que comunica, línia estroncada, sense cordó no hi ha interlocutor, que l’amor és preciós, una condemna que t’he estalviat. No penges el telèfon amb el cor inflamat, fart de les coses que et dic i no pots sentir. No em respondràs quan et demani perdó. Et demano perdó cada dia que no vius amb mi.  

Tens moltes ganes de fotre el camp. Però no saps què són ganes, què és el camp. Tampoc desitges fotre. No sabràs dir cap desig. Et serà impossible anomenar el pessigolleig entre les cuixes que no tens, qualificar de furiós el puny que tanca la porta, dir-li despit a la ràbia que t’omple la boca quan brames que un dia faràs les maletes i marxaràs, ja ho veuràs, mentre em supliques que no em fiqui més en la teva vida, hòstia santa ja. No sabràs imprecar amb frases subordinades. Ni pronunciar el poder de la blasfèmia. Dic que ets tu qui es va ficar a la meva vida. No m’entens. Tu no m’entens, ningú ho fa, no dius mentre et tapes les orelles que no tens, tota l’adolescència feta sordesa. No diràs ningú perquè no sabràs qui és ningú. Jo no necessitava ningú, et dic quan tu em demanes per favor que et deixi estar. 

Em demanes per favor si poden venir amics a casa per celebrar que et fas gran. No faràs cap llista amb els noms dels convidats, majúscules emocionades i maldestres. Les ungles que no tens no estriparan paper de coloraines. Jo no he celebrat mai el teu aniversari, et dic quan no em somrius sense dents i amb una corona al cap. Et dic: què vols, per celebrar-te, i tu, la boca dolça de qui estima sense esforç, xiscles que el millor regal del món és menjar pastís de xocolata per dinar i pastís de xocolata per sopar. No ho xisclaràs. No tindràs la veu aguda, senzilla i directa, ni et lleparàs els dits ensucrats.

Jo un dia vaig empassar una pastilla, et dic quan jugues a morir-te. T’has ben morit i has obert molt els ulls que no tens per dir-ho. Però no ho diràs. No sabràs conjugar malament els verbs. Jo no crec que la teva mort tingués els ulls oberts, et dic. Paquè la mea mort, no ho preguntes. No m’interrogaràs perquè la mort no és res que t’hagi de preocupar. Jo ja me’n vaig ocupar. Crides vocals, au, ai, ui, quan t’enfiles i caus. No et faràs mal. Jo et vaig salvar, et dic quan no et netejo cap ferida. No em preguntes què vol dir salvar perquè salvar no és cap de les mil paraules que no saps, cap de les tres-centes que no utilitzes normalment. Salvar no és baleta, no és palòfon, no és guagua. Salvar-nos és el que faig quan et nego i tu dius ma i després ma i estires la mà que no tens perquè te la pugui agafar mentre comences a caminar. No diràs cap síl·laba que m’encongeixi el cor que ara em batega fart de viure. 

Et demano sisplau que apaguis l’interrup i tu no em deixes ni acabar la frase quan fas petar la llengua que no tens i m’exigeixes coratge, que gosi dir les coses pel seu nom. No tens nom, no et puc cridar, no goso fitar el buit i dir vine aquí, vine amb mi, em vull morir. Vull morir, et dic, i no em pots salvar. M’agafes la mà i dius que m’estimes. No ho diràs. No sabràs estimar. No passa res, jo tampoc t’estimaré. No t’estimo, dic, i no et trenco el cor perquè no en tens. Jo te’l vaig interromp