Langston Hughes

Langston Hughes (Joplin, Missouri, 1902-Nova York, 1967) va ser un escriptor afrodescendent. Es va criar al sud dels Estats Units i després va estudiar a la Universitat de Columbia, que va abandonar a causa del racisme que va patir. Va viatjar per Àfrica, Amèrica, Àsia i Europa fent feines diverses. Va ser molt important per a ell l’estada a París, perquè, treballant com a rentaplats en un club nocturn, va poder conèixer molts artistes i familiaritzar-se amb el jazz. Va tornar als Estats Units i el 1929 va ingressar a la Universitat de Lincoln (Pennsilvània), on es va graduar i doctorar en Art i Literatura. Finalment va anar a viure a Nova York, es va establir a Harlem i només en va sortir per fer alguns viatges puntuals. Va ser un dels impulsors del Renaixement de Harlem, moviment artístic que va posar en relleu les formes musicals sincopades i repetitives del jazz. Hughes té una extensa obra poètica molt coneguda als Estats Units, que va influir en poetes com Nicolás Guillén, Aimé Césaire i Leopold Sédar Senghor. També va escriure novel·les, obres de teatre, guions de cinema i obres per a nens. Com a columnista, cal destacar-ne els escrits sobre la Guerra Civil espanyola, on hi va ser en qualitat de corresponsal. La seva literatura, escrita des del punt de vista i l’orgull de la negritud, va obrir camí a molts escriptors negres actuals. Dels seus llibres de relats, la crítica en destaca el primer recull, The Way of White Folks (1934), que ara Godall Edicions presenta sota el títol d’Els blancs, i que és la primera obra d’aquest autor que es tradueix al català.

Tot passant

Chicago

Diumenge, 10 d’octubre

Estimada mama,

Em vaig sentir com un gos, quan vaig coincidir amb tu pel centre ahir a la nit i no et vaig dir res. Tu vas estar genial, això sí. Ni una mostra que em coneguessis de res, menys encara que fos el teu fill. Si no hagués anat amb la meva xicota, mama, potser hauríem parlat. Ja no em fa tanta por com abans que algú descobreixi la meva raça pel simple fet de veure’m parlar amb un negre pel carrer. Suposo que, pel meu aspecte, ja no corro perill. Te’n recordes que malament que ho passava a l’escola quan provava de convèncer els mestres que realment era negre? Alguna vegada, fins i tot després d’haver-te conegut en persona, continuaven sense creure-s’ho. Es devien pensar que tenia una mare mulata, res més. Des que vaig començar a fer-me passar per blanc, però, ningú no ha dubtat mai que jo fos res més que un home blanc. A la feina, el meu cap és del sud, i es passa el dia insultant els negres davant meu, sense poder imaginar que jo també en soc un. No em diguis que no fa riure!

És curiós, però, que a molts blancs no els agradi la gent de color, ¿no trobes? (Si no fos així, no caldria que em fes passar per blanc per trobar una bona feina com la que tinc.) En ocasions, parlen malament dels negres fins i tot quan no ve a tomb, i exclamen que som tots uns lladres i uns mentiders, o fins i tot un sac de malalties (que tenim tuberculosi i sífilis) i coses així. No m’estranya que, amb aquesta propaganda tan dolenta, sigui tan complicat per a un negre trobar una bona feina. No sabia que fos tan habitual que parlessin així de nosaltres fins que vaig començar a fer-me passar per blanc, i vaig començar a ser testimoni de les converses que tenien i a dur una vida com la seva.

Però no em molesta ser «blanc», mama, i va ser un gest extremadament generós que em fessis tirar endavant a la vida i treure profit de la pal·lidesa de la meva pell i del meus cabells clars. És per això que tinc la feina que tinc, mama, una feina amb una setmanada de seixanta-cinc dòlars, fins i tot ara que estem en recessió. I tinc possibilitats que m’ascendeixin i em converteixi en el secretari en cap de l’oficina, si finalment decideixen traslladar el senyor Weeks a l’oficina de Washington. Quan em miro el noi que neteja l’oficina, m’adono que això és el que probablement estaria fent jo ara si no fos prou pàl·lid de pell per fer-me passar per blanc. Tant li fa que aquell noi sigui molt intel·ligent, tan bon punt li veiessin el color de pell mai no el contractarien ni per fer de noi dels encàrrecs al despatx. Només pot fer de grum. I per això, de tant en tant, em diverteix pensar que enganyo el meu superior, que mai li passaria pel cap que en realitat té un secretari negre.

I, tot i això, mama, t’he de confessar que em sento molt malament per ahir a la nit. És el primer cop que ens trobem en públic d’aquesta manera. I aquesta situació és la mena de cosa que fa que sigui tan difícil això de fer-se passar per blanc, perquè has d’ignorar la teva família quan la veus. Sí, ja sé que tant tu com jo tenim clar que és per un bon motiu, però segueix sent horrible. T’estimo, mama, i detesto haver de fer aquestes coses, encara que em diguis mil cops que a tu t’és ben igual.

I escolta, mama, ¿què et va semblar la noia amb qui anava? Tinc pensat casar-m’hi. Oi que és bonica? És molt agradable. I els seus pares són de casa bona; d’ascendència alemanya, i se’ls veu bastant lliures de prejudicis, a més. La setmana passada la vaig dur a un espectacle de revista on actuaven negres, i li va agradar d’allò més. Després em va dir: «Els negres són tan gràcils i alegres!». Em pregunto com reaccionaria si li confessés que jo també soc negre, o mig negre, vaja; que el pare era blanc, però que tu no. Però no crec que l’hi digui mai. Ara que he decidit fer vida de blanc, i que he trobat el meu lloc en la societat dels blancs (i un bon lloc, a més), ¿per què continuar pensant en la raça a aquestes altures? Estaria ben content de no haver-hi de pensar mai més, t’ho ben asseguro. Espero que en Charlie i la Gladys no estiguin enfadats amb mi. És curiós que, dels tres, jo sigui l’únic fill prou clar per passar per blanc. En Charlie és més fosc que tu, mama. Sé que ho passava malament quan anàvem a l’escola i els mestres em tractaven com un blanc fins que descobrien que érem germans. A mi també em feia sentir malament, en aquella època. Però ara estic content d’haver comptat amb el teu suport i que sempre em diguessis que seguís endavant i que aprofités tot el que la vida m’oferís. I això faré, mama. Em casaré com un home blanc, i tindré una vida d’home blanc, i si algun dels meus fills neix amb la pell fosca juraré per Déu que no és fill meu. No penso veure’m atrapat en un embolic sobre el tema de la raça mai més. Mai més. Soc lliure, mama, lliure!

Tot i que em faria feliç, t’ho confesso, poder anar-me’n de Chicago i que em traslladessin al despatx de Nova York o a la filial de San Francisco, alguna ciutat on el que va ocórrer ahir a la nit no s’hagués de repetir. Va ser horrorós haver de passar de llarg, i no dir-te ni hola. I si algun dia em trobés amb la Gladys o en Charlie pel carrer, estic segur que no serien tan discrets com tu. Sé que no els agrada que em faci passar per blanc. No entenc per què, si et soc sincer. No els perjudico pas, a ells, i envio diners a casa cada setmana per ajudar-te, tants o més diners que ells. Demana’ls que no m’espatllin aquesta vida que visc, sisplau, si mai em veuen pel carrer amb la meva xicota. Potser tot hauria estat diferent, més senzill, si us haguéssiu quedat a Cincinnati, i hagués vingut a Illinois jo sol, quan va morir el pare. O, si més no, que ens haguéssim mudat a ciutats diferents, ¿no trobes?

Mama, deixa’m dir-te que em bull la sang quan recordo com el pare va deixar-ho tot a la seva família blanca, i el fet que, per llei, tu no poguessis fer res per nosaltres. No hauries tingut cap opció en un tribunal de Kentucky, prou que ho sé, però potser si ho haguessis intentat, els seus fills blancs t’haurien pagat el silenci amb un feix de bitllets ben gruixut. Probablement no els hauria agradat que el diari local fes públic que tenien germans negres. Però et va poder l’orgull, mama, ¿oi que sí? Jo no hauria estat tan orgullós, t’ho asseguro.

Bé, almenys et va poder comprar una casa i enviar-nos a tots tres a l’escola. Vaig tenir sort de poder graduar-me a la Universitat de Pittsburgh abans que el pare morís. És una llàstima que en Charlie i la Gladys es veiessin obligats a deixar els estudis, però desitjo de tot cor que en Charlie trobi una feina millor que fer de mecànic. I sobre el que m’explicaves a l’última carta sobre la Gladys, no et culpo pas, per estar preocupada. Aquesta idea seva de voler ser corista en un d’aquests cabarets del South Side. Déu meu! Però soc conscient que és molt i molt complicat per a les noies això de trobar una feina durant la Gran Depressió, i més encara per a les noies negres, fins i tot per a la Gladys, que té la pell prou clara i és molt espavilada. Espero que la convencis perquè es quedi amb tu a casa, ben lluny dels tuguris del South Side. No són lloc per a una bona noia com ella.

Doncs res, mama, acabo aquí la carta perquè he promès a la meva mitja taronja que aquest vespre aniríem al cinema. Oi que fa de bon mirar, tan rossa i amb els ulls tan blaus? Ja hem començat a parlar d’on viurem quan estiguem casats. Buscarem un piset acollidor al North Side, en un barri tranquil, un d’aquests barris amb carrers tranquils i plens d’arbres. M’asseguraré de llogar una bústia a l’oficina de correus on em puguis enviar les cartes. En qualsevol cas, quina alegria que no hi hagi cap prohibició perquè blancs i negres s’enviïn cartes. Encara que no ens puguem veure sovint, sempre ens podem escriure, ¿oi, mama?

Del teu fill, que t’estima,

Jack

Traducció de Pau Gros

Avançament editorial per gentilesa de Godall Edicions