Carme Serna

Carme Serna, llicenciada a l’Institut del Teatre de Barcelona, desenvolupa la seva trajectòria com actriu en diferents projectes i companyies arreu de l’illa de Mallorca. Actualment està fent ajudantia de direcció i dramatúrgia del nou espectacle de la companyia La Mecànica, un projecte immersiu i comunitari amb adolescents. Amb Perdona’m per desitjar-ho tant ha guanyat el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions de 2023.

La dona que corr

El pitjor de tot eren els vespres. Pitjor que els punts. Pitjor que les morenes i molt pitjor que ma mare —dient-me contínuament com havia de fer les coses. També hi havia el tema aquest del nom, és clar. Però el pitjor de tot eren els vespres.

Crec que tots els meus malsons d’infantesa em revisitaren aquell primer any de maternitat. S’esperaven dins la fosca, i ja quan les meves forces eren nul·les, se m’abraonaven a sobre com per avisar-me que allà seguien i que, com jo, s’havien fet més grans. Tombada a dins del llit, amb tota la nit al davant, em preguntava quina era l’elasticitat exacta dels segons quan s’estiren i s’allarguen. Semblava infinita, una línia recta inacabable a la qual no seria capaç de sobreviure. La petita xuclava, i xuclava, i plorava, i xisclava com un moix escorxat, i xuclava de bell nou amb un desesper de mi que em buidava sencera. El meu cos era una xarxa d’estries finíssimes, sense ossos, sense òrgans i sense totes les coses que necessitam tenir a dins per ser considerades persones. Tot i això, jo no li bastava; per una banda, em necessitava per sobreviure, i, per l’altra, jo li era insuficient, com si ja sabés, de tan petita, que la vida és això: una contínua recerca d’alguna cosa que mai no es troba.

Durant el dia era diferent. Més suportable. Més compartible. Més lluminós. Però hi havia el tema aquest del nom, i és que la petita no tenia nom. Tenia un mes i mig i encara no en tenia, i com que no en tenia, li dèiem Petita. També li dèiem Petita perquè era petita, és clar.

—I Ester?

—Ester? No, tampoc.

De vegades també li dèiem Menuda o Bonica i coses per l’estil.

—Per què no?

—Perquè no m’agrada.

I ell em mirava una estona llarga, intentant entendre alguna cosa indesxifrable que no suportava en mi.

—Què et passa? —‌i jo treia les mantetes del calaix i m’inventava un nou lloc on posar-les. I ell em deia que era la persona més immadura del món. I jo cercava algun lloc que no fossin els seus ulls on posar els meus. I ell es posava a recitar una llista inacabable de noms només pel gust de torturar-me: Laura, Bàrbara, Maria, Joana, Antònia, Petra, Margalida, Èlia, Laia, Marta, Carme, Emma, Bruna, Xisca, Mercè, Lola, Mar, Martina, Lluc, Pau, Sílvia. I jo traginava objectes petits que m’eren estranys.

—Té gana.

—Una merda té gana.

—Mira-la com cerca.

—Tu sempre dius que té gana quan et canses de tenir-la.

—D’acord, ja la passeig.

—No. Dona-me-la.

—No; ja la passeig, et dic.

—Que me la donis!

I ell me la donava, i jo me la posava al pit i la petita xuclava i callava, però només una estona curta. I quan ell la tornava a agombolar, em somreia amb la boca torta, aquella que li degué quedar de quan era un nin polissó, i em deia:

—No t’enfadis, amor; aniré al registre demà i li posaré Fulgència Esclaramunda.

I rèiem una mica, i ens retrobàvem una mica, i de pau, també en teníem una mica.

He dit que els dies eren més suportables, més compartibles, més lluminosos. També he dit que els vespres eren molt pitjor que ma mare dient-me com havia de fer les coses. Però he de confessar, arribats a aquest punt de la història, que els esdeveniments, en un moment donat, es regiraren. Per una banda, tot va empitjorar quan ma mare va tenir la genial idea de venir cada dia a ca meva per «ajudar-me». I, per l’altra, va aparèixer la dona que corr. La seva descoberta i la fascinació que em provocà va fer que els vespres fossin més lluminosos. Estranys, però lluminosos.

—T’he duit una revista perquè estiguis entretenguda.

—Ja estic entretenguda, però gràcies, ma mare.

—La pots llegir ara mentre jo estic amb sa nina. O pots fer coses de profit, tens sa casa feta un desastre.

En vaig llegir la portada: «Como afrontar la vida con optimismo».

Em vaig limitar a llençar-la a la paperera. Ella em mirava i mirava la petita. Semblava dir-li: quin greu, ens ha tocat ella, a tu com a mare i a mi com a filla, què hi farem.

Després, vaig observar totes aquelles coses que fan les persones adultes quan tenen un nadó als braços: posen una veu entre dolça i ridícula i s’inventen paraules sense sentit. Ma mare li feia moixonies a la petita i aquesta reia, era com si visquessin a dins d’una d’aquelles bombolles on a dins existeix un món únic i perfecte i neva purpurina.

Mentre les mirava, vaig recordar un somni recurrent que tenia quan era petita: jo estava a dalt d’una costa i, just a baix, hi havia ca meva. Era de vespre, feia fred, jo veia els meus pares a través de la llum de la finestra, parlaven i sopaven asseguts a taula. Jo volia ser amb ells, entrar a dins la casa, així que baixava corrents la costa. Les meves passes eren tan fortes, tan contundents, que feien eco a dins la nit espantant les ratapinyades i, si mirava a dalt, veia les estrelles tremolar, a punt de caure. Però, quan arribava a baix, la casa ja no hi era, s’havia esvaït amb els meus pares a dins. L’única manera que tenia de tornar-la a fer aparèixer era pujar de bell nou la costa. Allà la tornava a veure, llunyana, inaccessible. Em passava tot el vespre baixant i pujant aquella maleïda costa sense aconseguir entrar a ca nostra.

Vaig anar a l’habitació, però va ser debades intentar descansar. Mirava la llum de fil que penjava del sostre, semblaven trossos de cordons umbilicals. Vaig pensar en la paraula cordó, corda, cordill, i després fil, nus i forca. Em va semblar sentir a l’altra banda de la porta ma mare dient no sé què de Sofia. Al principi, no ho vaig entendre, vaig pensar que potser parlava amb algú per telèfon, fins que vaig adonar-me que no, que el que estava passant és que ma mare havia decidit anomenar Sofia a la Petita.

—Què vols que et digui, se’m fa estrany dir-li Petita. A més, ja és ben hora que, pobrissona meva, tengui un nom de persona, així com li deis sembla que tengueu una cussa ratera en lloc d’una filla.

—No ho tornis a fer, d’acord?

—No et posis així, just era per més fer.

—Idò no, mamà; fes el favor; a més, ja tenim alguns noms al cap, només ens hem d’acabar de decidir.

—Ah, sí? Quins?

—Ja t’ho diré quan ho tenguem clar.

—Bé idò; mentre us ho pensau jo li diré Sofia.

—No! Mamà, per favor, si de veres vols ajudar no li diguis aquest nom.

—Si em dius quin nom vols que li digui, jo l’hi diré, no hi tenc cap problema, però mentrestant, només com a nom transitori, jo li diré Sofia. És preciós, no sé per què no t’agrada.

—El que no m’agrada és que passis sempre per damunt de mi.

—No cridis tant, que l’espantes. Au, ja l’has feta plorar.

Em vaig quedar en silenci pensant en les paraules cordó, corda, cordill, fil, nus i forca.

Aquell vespre va ser un infern, feia molts dies que no dormia, la petita estava inquieta, i jo també, xuclava i no li bastava. En quin moment les coses s’havien torçat? Per què no anava tot com se suposa que havia d’anar? Em vaig quedar amb els ulls oberts de bat a bat enmig de l’habitació fosca. Volia veure l’armari, o la paret, o alguna cosa que mostràs un límit concret, però només hi havia un espai descomunal de color negre on jo queia. Les llàgrimes em sortien negres, la llet dels pits em sortia negra. I tots els pensaments acaramullats del racó on m’esguardava la culpa, m’envestien i m’acusaven d’alimentar la petita de quitrà.

—Ei, desperta’t! No puc pus —‌li vaig dir tota plena de mocs, de llet, de llàgrimes. Ho estava deixant tot perdut de petroli.

Ell es va despertar i es va quedar amb la Petita, agombolant-la mig adormit. Vaig sortir de l’habitació tot i el fred que feia a la resta de la casa. Em vaig posar l’abric i vaig sortir al balcó, només allà semblava que existís l’oxigen. Em vaig concentrar en la ciutat nua, preciosa, il·luminada. Mirava els fanals encesos que es feien mirall a sobre el ciment banyat dels carrers buits i amples. Havia plogut i semblaven estrelles falses que havien caigut i saltironejaven dins la humitat com bestioles de conte. Tota la ciutat feia una olor llunyana de camp o terra banyada, com si hi hagués una reminiscència de camins i carruatges d’altres temps, o com un miratge irreal de les coses que desitjam quan tothom dorm.

I, de cop, la vaig veure: la dona que corr. La vaig seguir amb la mirada tot el carrer llarg fins a l’avinguda, semblava que pogués anar tan lluny com ella decidís, que el món era un espai fet a la mida del seu desig. I mentre la mirava allunyar-se i fer-se petita, em feia preguntes, preguntes sobre la dona que corr.

—Avui vespre he vist una dona que corria a les tres de la matinada.

—Hauries de dormir en lloc de xafardejar els veïnats. T’he duit una revista.

—No vull revistes. No trobes estrany que algú es posi a córrer en aqueixes hores?

—Més estrany és tenir una criatura sense nom. Eh que sí, Sofia?

«Recupera tu silueta después del parto.» Ma mare feia moixonies a la Petita a dins la seva bombolla nevada. A l’habitació, era debades intentar dormir. Cordó, corda, cordill, fil, nus i forca. Definitivament els vespres eren millors que el dia.

Les tres de la matinada es convertiren en l’hora assenyalada en què tenia una cita ineludible amb la dona que corr. Des del meu balcó minúscul l’observava córrer, encuriosida i fascinada, fins que només era una taca petita i llunyana que desapareixia, i llavors la ciutat semblava un camí fet de promeses. Però un vespre la dona que corr no va passar. Eren les tres de la matinada i no venia. Vaig esperar cinc, deu i quinze minuts. Em vaig començar a impacientar, mirava per tots els cantons a veure si apareixia per algun lloc. Em seria impossible tornar a l’habitació fosca sense haver vist abans la dona que corr. Però res. Ni rastre d’ella. Quan ja vaig tenir la certesa que no passaria, vaig decidir que seria jo la que baixaria a córrer aquell vespre.

Mentre em calçava les esportives per baixar al carrer, vaig pensar en aquest somni recurrent que tenia de petita. Hi ha una cosa sobre això que no he explicat abans, i és que el somni se’m repetia tant que va anar evolucionant, o, millor dit, va arribar un moment en què jo, a dins del somni, prenia consciència del mateix somni, de tal manera que podia decidir els esdeveniments que volia que passassin. El més estrany de tot és que en lloc de decidir que la casa no s’esborràs i poder entrar-hi i sopar a taula amb els meus pares, que era el que jo desitjava, mai vaig decidir això, com si aquest superpoder fos absolutament inútil o incoherent. De vegades, decidia simplement no tornar a baixar la costa. Em quedava en aquell lloc llunyà mirant la casa il·luminada enmig de la foscor, on els meus pares seien al costat de la meva cadira buida. Unes altres vegades decidia que les estrelles caiguessin de la nit i em passava el vespre recollint-ne del terra, fascinada amb la seva llum que cremava al meu palmell. O bé llançava pedres a les ratapinyades i celebrava quan les feria i queien estormeiades contra el ciment. Unes altres vegades baixava del somni, el desafiava des de dintre, baixava la costa corrents mentre cridava a la part de mi que estava allà dormint entre els llençols: «Estàs somniant i puc fer el que vulgui mentre tu dorms! Vols trobar-te un ca lila?». I llavors, al final de la costa, al costat de la porta de ca nostra, hi havia un ca lila. Mentre l’acaronava, mirava cap a dalt i cridava: «De res!».

Vaig cordar-me les esportives. Vaig baixar les escales i vaig començar a córrer. No sabia a on anava, però anava. Feia un vent terrible, tot i així, la nit era preciosa i jo sabia que podia decidir algunes coses sobre allò que estava fent. Em vaig perdre durant un temps indeterminat però que vaig percebre com a llarg, intens i confús. La ciutat em semblava irreconeixible sense gent i sense cotxes, era com un llenç en blanc on jo dibuixava el que volia amb el meu recorregut. Se m’oferia tota íntima i despentinada, amb el seu vent fent volar les fulles i els plàstics, tota violenta, amb els carrers i cantons oberts, sense mesura, a la possibilitat. Però més tard, sense saber molt bé com, vaig trobar-me de bell nou a l’inici del meu carrer. Vaig alçar el cap i vaig veure la llum de ca nostra encesa a través del balcó. Com que podia decidir, vaig decidir que tornaria a córrer; aniria ben lluny de ca meva i ben lluny de tot el que hi havia allà dins. Aniria a cercar totes les coses que havia perdut d’ençà de l’arribada de la Petita i les recuperaria, construiria alguna altra cosa que encara no sabia. Però el meu cap era absolutament inútil o incoherent, perquè les meves cames s’aproximaren amb voluntat pròpia cap a la porta, i les meves mans agafaren les claus i feren girar el pany. I els meus peus, amb les seves esportives, pujaren les escales fins a arribar al llindar de la porta de ca meva. Allà m’esperaven ell i la Petita amb una manta a sobre, semblaven preocupats.

«On eres?», va dir-me ell. I llavors el meu cos sencer s’abraonà als seus braços, i els meus ulls esclafiren a plorar, i la meva boca va dir «necessit ajuda», i la seva va dir: «La cercarem, no et preocupis amor». I el meu nas va ensumar la Petita i, en aquell gest, totes les coses d’allà fora es varen aturar. El vent es va aturar. La ciutat es va aturar. Les promeses es varen aturar. I jo m’endinsava en la seva olor, era com si pogués quedar-me en aquell espai breu per sempre. Estava segura que un dia a sobre nostre nevaria.

Avançament editorial per gentilesa de l’editorial Proa