Raquel Ricart

Raquel Ricart Leal (Bétera, 1962) Viu al barri de Benimaclet, a València, i ha escrit novel·les i relats. Un mort al sindicat (Tàndem, 1999), Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), El quadern d’Àngela (Tàndem, 2010), En les mars perdudes (Bromera, 2012). L’any 2010 guanyà el premi Andròmina de narrativa amb la novel·la Les ratlles de la vida (3i4, 2010). El 2015 presentà una novel·la de ciència-ficció, El ciutadà perfecte (Andana, 2015), i amb El temps de cada cosa guanyà el premi El lector de L’Odissea, reeditada el 2019 (Balandra). Ha coordinat i participat en diversos llibres de relats, Entre dones (Balandra, 2016), La improbable vida de Joan Fuster (3i4, 2017), Nosaltres, els fusterians (Perifèric, 2017) Assassins valencians (Llibres del delicte, 2019). El 2022 publicà El dit de Déu (Proa), que va ser finalista del premi Finestres 2023 i obtingué el Premi de la Crítica 2023. Al proper octubre publicarà, també en Proa, la seua darrera novel·la.

Mort deliciosa

Mort deliciosa és el nom d’un pastís. Un pastís que necessita molta mantega, sucre, xocolate i panses. És tot el que en sé. En realitat, Mort deliciosa no és el veritable nom del dolç, però és el que li atorga Patrick Simmons, un dels personatges de la novel·la on s’hi parla, i encara que Letitia Blacklock –un altre dels personatges– opina que Patrick el bateja així perquè valdria la pena morir per tastar un pastís com aquell, trobe que s’escau més pensar que és la quantitat de sucre, el que podria matar‑te. Això sí, deliciosament. Però a Mitzi, que és la cuinera que l’elabora, el malnom no li fa gens ni miqueta de gràcia.

Vaig conèixer Mitzi a Chipping Cleghorn, el poble on, un divendres, al The Gazette, periòdic local setmanal, a la secció d’anuncis personals s’anuncia un assassinat. Chipping Cleghorn no és sinó un dels nombrosos pobles, típicament anglesos, que Agatha Christie va inventar per ordir les seues trames. Dels orígens de Mitzi només s’hi explica que és una refugiada de guerra centreeuropea. Jo la vaig imaginar tot seguit polonesa, perquè és temperamental, però també podria ser una alemanya temperamental, o austríaca, o eslovaca, o hongaresa. He esbrinat que el nom, Mitzi, és considerat un diminutiu de noms com Míriam, i com que Mitzi explica a la novel·la que va ser testimoni de l’assassinat d’un germà, odia els nazis i duu encara arrapat a la pell el temor que la puguen enviar a un camp de concentració, la vaig imaginar jueva.

Llegia aquesta novel·la estirada al sofà, havent dinat, quan m’entrà un endormiscament –tan deliciós com el pastís de Mitzi– que em féu tancar el llibre i deixar‑lo a la tauleta auxiliar. I justament en aquell moment que no saps si dorms o encara ets desperta, vaig veure Mitzi esllavissar-se d’entre les pàgines en dues dimensions. Plana, com els santets de la pedra que coronen el penell de l’església que veig a través del meu finestral marcant la direcció del vent. Però no exactament igual, perquè ella no era de ferro, com Abdó i Senent, sinó de paper, com aquells retallables que mon pare em comprava, nines que havia de disfressar amb vestits de paper. Mitzi s’esllavissà d’entre les pàgines del llibre i s’escolà ràpidament a una llibreta que hi havia just a la vora, una de les tantes que hi ha disseminades per les taules i els mobles de ma casa. I això no és perquè tinga por que se m’escape una frase abans d’haver tingut temps d’anotar‑la, sinó perquè soc despistada de mena, les escampe ací i allà, les llibretes, i acabe regirant‑les totes quan busque una idea que, em sembla recordar, que hi vaig anotar.

Em devia adormir, aquell dia, amb aquell son deliciós i curt de la migdiada que et fa imaginar novel·les senceres que mai no seràs capaç d’escriure, perquè viuen allà, en aquell territori inassolible de la perfecció. 

Vaig tornar a saber de Mitzi en dies posteriors, mentre llegia a estones la novel·la de Christie, i cada volta que apareixia en la novel·la, els diversos moments en què la interrogava la policia, mentre feia el pastís i quan, finalment, esdevenia una peça clau per enxampar l’assassina, la imaginava alhora amagada en la meua llibreta, a l’espera d’unes altres escenes, d’uns altres esdeveniments. Però, què esperava, Mitzi? Què li desagradava, del retrat que n’havia fet Agatha Christie? Perquè alguna cosa devia haver‑hi, si havia fugit així. Potser la molestava el fet que Christie l’haguera pintat una mica histèrica? Els aires de superioritat de la resta de personatges en el seu tracte amb ella? Ben mirat, què podia fer Christie amb una centreeuropea refugiada en una novel·la de misteri? Li havia donat un ofici molt digne, segons jo crec, li havia ofert un cert protagonisme i, sobretot, no l’havia feta assassina, no havia caigut en el prejudici de fer‑la estrangera i criminal.

Durant la Segona Guerra Mundial, a Sonya Sofrankovitch, una nord-americana que s’havia presentat voluntària per formar part del Comitè Conjunt de Distribució dels Estats Units, afectuosament conegut com el Comitè, la van enviar a Londres, i des de Londres, a Hull, per tal que col·laborara en la col·locació de jueves refugiades com a personal domèstic. Fou ella, qui va enviar Mitzi a casa de la senyora Blacklock des de Hull, i Mitzi hauria d’haver‑se alegrat d’aquell destí, perquè d’haver restat a Hull, potser no hauria estat ni cuinera ni res, ja que Hull va ser la ciutat més atacada després de Londres durant el Blitz, aquell bombardeig aeri sostingut per part de l’aviació de l’Alemanya Nazi que va durar nou mesos. I si ho sé i em faig forta en pensar que fou la nord‑americana Sonya la responsable d’aquell destí de Mitzi, és perquè, un altre dia, endormiscada feliçment amb un llibre de relats d’Edith Pearlman a la falda, Sonya abandonà –uns instants solament i també en dues dimensions– les pàgines on habita i em digué, a cau d’orella, vaig ser jo qui va enviar Mitzi a Chipping Cleghorn.

Vaig comunicar aquesta notícia a Mitzi, però es revoltà. Per què l’amenaçava amb una possible no existència? I a més, com podia afirmar que aquella tal Sonya descrita per Pearlman l’havia enviada a Chipping Cleghorn, si Sonya no existia quan Christie havia escrit la novel·la? Ara em vaig revoltar jo. Que a Pearlman li hagueren publicat el relat més de mig segle després que Christie havia escrit la novel·la, no volia dir res. Qui sap, des de quan era escrita, Sonya? En quin quadern oblidat sobre una taula? I a més a més, abans de ser escrites, és que no existien en algun lloc, Sonya, la mateixa Mitzi? ¿Havia oblidat aquells llimbs on els personatges esperen que els autors es posen a la faena i els insuflen una mica d’alè vital, ni que siga per fer pastissos que algú batejarà com a mort deliciosa? Després d’aquesta arenga, Mitzi va callar. Però segons passen els dies, creix el seu enuig. De tant en tant s’aboca des de les pàgines de la llibreta on s’espera i em forada amb els seus ulls de tinta. No sé què cal perquè un personatge se t’arrape, però és el que m’ha passat amb Mitzi. I jo vull escriure una història per a Mitzi. No. Vull escriure la història de Mitzi. Però em caldrà temps, perquè, què sé jo, de refugiats centreeuropeus de la Segona Guerra Mundial? Note que Mitzi s’impacienta. Potser hauré de convenir, amb Christie, que és una dona queixosa de mena, impertinent. Encara no sé què passarà amb ella, si la faré viure molts anys o li concediré una mort deliciosa. L’única certesa que tinc és que no enviaré Mitzi a cap terra promesa.