Suo Er

Suo Er (索耳), nascut el 1992 a la República Popular de la Xina, és l’autor de la novel·la 伶仃世 [Solaeon] (2026) i 伐木之夜 [Night of the Felling] (2020). El seu primer recull de contes 非亲非故 [Noncorrelation] (2023) va guanyar el premi literari Zhongshan Star i va ser reconegut a la Llista d’Estiu del Premi Blade Book 2023 (刀锋图书奖夏季榜). Ha rebut també el primer premi de l’Anonymous Writers 2024 a la Xina, el Premi Pulsasir, el Premi de Literatura Hongmian, el Premi de Literatura i Art Lu Xun, el Premi de Literatura Ouyang Shan, el Premi de Literatura Juvenil de Hong Kong, i va ser nominat com a «Revelació Més Prometedora de l’Any» al Festival de Literatura del Sud de la Xina.

Joventut

El Lluna Afortunada, conegut restaurant de peix del període Showa, està a punt de tancar l’últim establiment de Tòquio i de desaparèixer així per sempre de la faç de la terra. El restaurant, que havia aguantat durant l’època de la bombolla econòmica i de la crisi financera del sud-est asiàtic, no ha pogut fer front a la pressió d’aquests anys de pandèmia. Recentment, el senyor Tanaka, gerent de l’establiment, va participar en una entrevista exclusiva, en la qual va revelar anècdotes desconegudes dels últims cent anys del restaurant, incloent-n’hi algunes que feien referència a l’últim període de la Guerra del Pacífic. N’hi havia una en què explicava l’últim sopar d’un grup de membres de la Unitat Especial Kamikaze al Lluna Afortunada, just abans de dirigir-se a Okinawa per executar una missió suïcida contra la flota naval de les tropes americanes. Aquella nit la lluna era plena i bufava una suau brisa, havien convidat algunes geishes a ballar i cantar. El pare del senyor Tanaka, anterior gerent del restaurant, que en aquell moment tenia onze o dotze anys, feia de cambrer a temps parcial darrere la barra. En realitat, només s’encarregava de vigilar la màquina de pachinko, una mena de joc del milió vertical que feia poc que s’havia inventat. Ell donava als clients les monedes de coure necessàries per començar el joc. El cling-cling de les monedes anticipava el so dolç de les bales rodant i xocant dins la màquina. Aquella nit havia sigut com una al·lucinació, ja havien passat molts anys, la memòria fallava i molts dels detalls s’havien tornat borrosos. El que sempre havia tingut al cap el vell Tanaka era com aquells soldats xerraven i reien, com n’hi havia que s’aixecaven i, davant de tothom, llegien en veu alta les últimes paraules que deixaven per a les famílies. Pare, perdona’m. La nit s’anava fent fosca i el cansament i l’avorriment començaven a rondar el nen que era llavors el vell Tanaka. Aleshores un dels soldats se li va acostar per demanar-li foc i va aprofitar l’ocasió per entaular conversa. El soldat es deia Sasaki, devia tenir uns deu any més que el vell Tanaka en aquell moment, portava un tall militar: cabells curts, negres i rectes, com els brins d’un raspall acabat de comprar. En Sasaki parlava sense aturador, cosa que més endavant faria reflexionar el vell Tanaka: no entenia per què aquell home tenia tantes coses per explicar a un noi de poc més de deu anys. Potser era una manera d’endreçar la tristor que tenia dins el cor. De fet, abans que arribés aquell estiu, a tot arreu hi havia un sentiment difós de desànim. I això que els dies més tristos encara havien d’arribar. En Sasaki va esmentar la seva dona, amb qui s’acabaven de casar. Era una pagesa d’un poble de Kansai i quan li escrivia sempre utilitzava uchi en comptes de watashi per referir-se a ella mateixa. Era una forma dialectal i ell la trobava vulgar; aquella paraula era com una pedreta punxeguda que li rondava dins del cap tota l’estona. Per això, el dia abans, quan li havia escrit l’última carta, havia triat meticulosament les paraules més vulgars i baixes que havia pogut, l’havia renyada una bona estona, per si de cas després ja no tenia més oportunitats. En Sasaki va afegir també que en la missió de l’endemà des d’Okinawa ja li tocava morir. Ho tenia clar. El seu superior cada vegada li ho ordenava exasperat, la pròxima vegada assegura’t de morir! Els periodistes solien preparar la nota de premsa amb antelació i disparaven la notícia com si sortís d’un canó. Però ell sempre conduïa l’avió fins a les posicions enemigues, descarregava les bombes i tornava enrere, així que als diaris ja havia mort i ressuscitat set vegades. Els companys l’evitaven. Covard, tros de merda, cagat. Un d’ells havia començat a adreçar-se-li d’aquesta manera i la resta s’hi havien sumat. Ell havia començat a tenir migranyes i aquell últim mes gairebé no havia dormit. Ja no ho suportava més, va dir en Sasaki. Com que tampoc no semblava que el món hagués de millorar, ell havia decidit marxar abans que la resta. El vell Tanaka l’havia escoltat confós, però al final s’havia emocionat i li havia regalat totes les monedes de coure que tenia a les mans. Tenint en compte que seria la seva última nit, més valia que s’ho passés bé. En Sasaki va anar-se’n a jugar al pachinko de veritat. Al principi, el vell Tanaka se l’havia quedat mirant, però el so d’aquelles bales picant dins la màquina feia l’efecte d’una cançó de bressol i sense ni adonar-se’n s’havia adormit. En despertar-se a primera hora del matí, en Sasaki encara jugava hipnotitzat davant de la màquina, les safates de boletes amuntegades al terra li arribaven fins a la cintura. Eren els guanys de jugar tota una nit. El vell Tanaka es va quedar bocabadat i va entendre que havia comès un greu error. Quan en Sasaki va veure que s’havia despertat, va cridar excitat que ja havia trobat el propòsit de la seva vida, el seu destí final, i que ja no buscaria la mort. En acabat, va sortir per la porta amb unes gambades i se’n va anar de pressa cap a l’aeroport. Va pujar a l’avió del grup a l’últim moment. El fotògraf que els acompanyava just va fer una fotografia de l’avió que ell pilotava a punt d’enlairar-se heroicament. La cua de l’avió, lliscant sobre la pista, hi deixava una ombra nítida i densa, paral·lela al terra. Molts companys, drets sobre la gespa, es van treure el barret i el van brandar per felicitar-lo, resseguint amb la vista el camí per on s’allunyava. El vell Tanaka va retallar aquella mateixa fotografia, que havia aparegut publicada al diari, i la va guardar durant tota la vida fins a convertir-la en una relíquia. En Sasaki en un principi tenia la intenció de tornar a la base un cop llançades les bombes, però, inesperadament, els projectils de les tropes navals americanes l’havien colpit en ple vol. Tant l’avió com ell havien caigut al mig del mar, fets bocins. El seu nom va aparèixer als diaris per últim cop i ho va fer amb el títol d’heroi. En realitat, aquella vegada, a banda d’en Sasaki, la resta de membres de la Unitat Especial Kamikaze van tornar il·lesos. I, al cap d’unes setmanes, el Japó va anunciar la rendició davant del món sencer. Durant els anys cinquanta, posteriors a la guerra, aquests soldats encara es reunien sovint al Lluna Afortunada, s’emborratxaven exageradament i s’explicaven sense reserves les dificultats de la vida i de la feina. Una vegada, no recordava si havia sigut en la reunió del cinquè o sisè any de commemoració, la vídua d’en Sasaki també hi havia anat. Aquella va ser la primera i única vegada que el vell Tanaka va veure aquella dona. Tenia els cabells recollits en un monyo alt, les mans i els peus llargs i prims, pràcticament no hi havia res que fes pensar en una dona de camp. Amb ella venia també un noiet tímid, els cabells tallats curts sobre el front recordaven un raspall. Devia ser el fill pòstum d’en Sasaki. Cada vegada que la celebració provocava comentaris grollers i esclats de riallades per part dels homes, la mare li estrenyia fort la mà, com si ell fos un ocellet que a la mínima distracció se’n pogués anar volant. El vell Tanaka no va parar d’observar el noi, que devia tenir uns deu anys menys que ell. Els pensaments l’havien tornat a portar al moment de feia anys en què en Sasaki se li havia acostat. Va pensar d’acostar-se al noi i parlar amb ell, tal com havia fet en Sasaki aquell dia, però al final no n’havia tingut l’oportunitat. Quan va caure la nit, mare i fill van anar-se’n del Lluna Afortunada, la mà del noi agafada a la màniga de gasa de la mare. Caminaven lentament pel carrer, l’ombra d’una esquena gran i una petita es confonien entre els reflexos de la posta de sol i dels llums de neó, el soroll de vells cotxes Suzuki omplia l’ambient. El vell Tanaka va parlar d’aquesta escena en el seu diari: la joventut se li havia esvaït davant dels ulls.

Traducció de Martina Zanolli