Xavier Farré

Xavier Farré (1971) poeta i traductor. Ha publicat set llibres de poemes i ha traduït més de cinquanta obres del polonès i l’eslovè al català i al castellà. Es pot consultar la llista d’obres al seu blog. L’any 2025 va rebre el premi “Transatlantyk” per al conjunt de la seva obra i per la promoció de la literatura polonesa, que atorga l’Institut Polonès del Llibre. 

Se sol dir que Stanislaw Lem era un visionari, que a les seves obres havia previst els llibres electrònics, els audiobooks, internet… Totes les revolucions tecnològiques havien aparegut d’alguna manera,  és clar que amb noms inventats per ell mateix, a les pàgines de les obres del gran autor polonès, encasellat en el món de la ciència-ficció, per bé que la seva obra transcendeix la ciència-ficció i es consolida, en l’àmbit literari, com una de les propostes més interessants de la segona meitat del segle XX. I, entre les seves prediccions, que moltes després s’han complert, hi ha la de la intel·ligència artificial. En aquest conte de Lem, hi ha una màquina que inventen els dos grans constructors-robots Trurl i Clapaucià, o més aviat, l’arrauxat Trurl. Són els dos constructors que ja coneixem de Faules de robots (Kalandraka, 2022). De fet, Faules de robots i Ciberíada, que és el volum al qual pertany aquest conte, comparteixen un mateix món, que és força diferent d’altres llibres de l’autor. Lem va dir en més d’una ocasió que Ciberíada era el llibre que s’estimava més, que havia estat la seva contribució a la poètica de la ciència-ficció. Però aquest llibre és un cas únic dintre del gènere, i és del tot inclassificable. Beu dels contes tradicionals, de la literatura d’aventures i de personatges que emboliquen els esdeveniments amb el seu antagonisme, el Quixot, Voltaire, Diderot, Jonathan Swift, la literatura moralista i la literatura romàntica. Però tot s’esdevé en un futur en què conviuen els robots i els “humans”, el xoc entre la imatge que té el lector sobre aquest tipus de literatura d’aventures, romantitzada, que evoca l’Edat Mitjana, amb el món futurista que crea l’autor polonès és un dels elements més efectius d’aquests contes. Però hi ha també molts altres elements, els mons creats funcionen a partir del llenguatge inventat, en moltes ocasions, això fa que les referències literàries (especialment, vers la pròpia tradició polonesa, però que també amplia a altres tradicions), que els jocs de paraules i l’aparició constant de neologismes siguin una característica principal dels contes.

A “L’Electrobard de Trurl”, Lem parla d’una màquina de fer versos, un giny, un robot que crea poemes, i que pot crear qualsevol cosa que un li demani. Trurl i Clapaucià s’engresquen en una sèrie de peticions, cada cop més esbojarrades, agosarades o sorgides de la impensada, i que el robot acompleix sense un instant de dubte. Llegit avui dia, aquest conte pot apel·lar al debat sobre els límits de la Intel·ligència Artificial pel que fa a la creació de continguts artístics. Al conte, l’autor se centra en la poesia, en la literatura, però és un debat que podríem fer extensible a moltes altres manifestacions artístiques, com bé sabem i estem experimentant en l’actualitat. També ens pot fer pensar si, d’entrada, no és només aquesta dimensió lúdica la que ens fascina, però que després, en veure que allò se’ns escapa de les mans, i quan pressentim l’abisme de l’horror a què ens condueix, el primer que pensem a fer és intentar alliberar-nos d’aquell enginy. Cosa que ja no podem fer, ara per ara, amb la Intel·ligència Artificial. La manera d’actuar de l’Electrobard sorprèn per la seva similitud amb el que coneixem de la IA. Desafia els poetes, i primer deixa que ells declamin els seus versos: “i a l’acte copsava l’algoritme de la seva poesia i, basant-s’hi, responia amb altres poemes escrits segons aquell estil”. Al conte, amb l’humor que caracteritza l’escriptura de Lem, planteja la idoneïtat d’una màquina d’aquest tipus, l’ètica que representa tota la seva creació, a la vegada que fa un retrat més que descarnat del món dels literats. L’aparició de la sàtira en aquests contes és un recurs ben dosificat per l’autor polonès.

Les edicions de Ciberíada en polonès han sofert variacions al llarg dels anys. Es publica per primer cop l’any 1965, i és una edició que conté el cicle principal, que no variarà en les edicions posteriors. Aquest nucli agrupa tres contes que també apareixien a Faules de robots, i també les “set expedicions de Trurl i Clapaucià”, i la “Faula de les tres màquines fabuladores del rei Genialò”. Tot aquest nucli és el que ha funcionat de base per a les edicions en llengües estrangeres, de manera general. Després d’aquesta edició, només el nucli de contes s’ha anat repetint en les diferents llengües a què s’ha traduït el llibre sense revisar-ne cap variació, mentre que l’edició polonesa s’anava ampliant. Alguns contes apareixien primer en un altre volum del mateix Lem i, després, els recol·locava a Ciberíada. En total són sis contes més, d’una extensió considerablement més llarga dels altres contes, cosa que fa que el llibre s’ampliï fins arribar al doble d’aquella primera versió. Són contes que tracten principalment sobre la recerca de la felicitat per part de la societat, sobre la creació de mons nous (per aquesta recerca de la felicitat), o també contes que són paràboles i que són un mordaç, satíric, esbojarrat i irreverent retrat dels sistemes autoritaris (evidentment, amb el sistema comunista que va viure de manera directa com a model principal). No ens ha d’estranyar que alguns d’aquests contes es publiquessin més tard perquè havien estat censurats l’any que havien de publicar-se. La capacitat d’invenció lingüística en aquests darrers contes arriba al paroxisme, fregant en més d’una ocasió en la incomprensibilitat del llenguatge. L’ampliació del nombre de contes en l’edició polonesa, no seguida en altres versions, significa que la majoria d’edicions de la Ciberíada, especialment en les llengües més importants del món occidental (alemany, anglès, espanyol, francès, italià) són, de fet, una edició quasi escapçada, una versió reduïda del llibre. Tenen el mateix títol, però estableixen una relació molt parcial amb el llibre que funciona ara en el món polonès, després que les darreres edicions n’hagin establert el corpus definitiu. L’any 2025 va sortir a l’editorial Kalandraka una traducció al català, la primera que es feia del llibre, que recollia l’edició polonesa completa.

El traductor assegura que en cap moment ha utilitzat la Intel·ligència Artificial per traduir cap part del llibre. No n’ha fet la prova, però li costaria molt pensar que la IA fes un poema com el que li demanen a l’Electrobard. És clar que, d’entrada, hauria de recórrer a altres exigències, com la de tenir en compte la tradició poètica catalana i jugar-hi. Qui sap, potser Lem en crear la faula de l’Electrobard també ens va donar, encara que no de manera explícita, l’antídot que té la ment humana per escapar dels camins ja fressats de la IA.

PS: Al Centre de la Ciència Copèrnic de Varsòvia, hi ha un robot creat segons la descripció del llibre que, a petició del visitant, li pot escriure un poema que desitgi: un limerick, un sonet, un epitafi… i també hi ha l’opció que escrigui un poema a l’atzar. Es pot veure a la fotografia 3 d’aquest enllaç.

Primera expedició o l’Electrobard de Trurl

Per tal d’evitar pretensions i malentesos, cal aclarir que aquesta expedició, almenys en un sentit literal, no menava enlloc. De fet, Trurl no es va moure durant tot aquest temps de ca seva, si no comptem l’estada als hospitals o un petit viatge a un planetoide. Tanmateix, en un sentit superior i més profund, va ser una de les expedicions més llunyanes que aquell excel·lent constructor havia emprès mai, perquè era als mateixos límits de les possibilitats.

Un cop, Trurl ja va aconseguir construir una màquina de calcular, que era capaç de fer una sola operació, multiplicava dos per dos, i donava, a més, un resultat fals. Tal com hem explicat en un altre lloc, aquella màquina era molt ambiciosa i la disputa que va tenir amb el seu creador de poc acaba de manera terrible per a ell. Des d’aquell moment, Clapaucià va fer la vida impossible a Trurl, fent-li bromes per una cosa o per una altra, fins que aquest es va enfadar i va decidir construir una màquina que escriuria poemes. Amb aquest objectiu, Trurl va acumular vuit-centes vint tones de literatura cibernètica i dotze mil tones de poesia i es va posar a estudiar. Quan ja no podia més amb la cibernètica, passava a la lírica, i al revés. Al cap d’un temps va comprendre que construir aquella màquina era una fotesa en comparació amb el programari que havia de crear-li. El programa que té un poeta normal al cap, l’ha creat la civilització en la qual ha vingut al món; aquesta civilització estava creada per una altra civilització, aquesta segona, per una encara més anterior, i així fins a arribar als inicis de l’Univers, quan la informació sobre un poeta futur encara voltava confusament en el nucli de la nebulosa primigènia. Per tant, a fi de programar la màquina, el que calia era primer repetir, si no tot el cosmos des del principi, almenys una bona part. Qualsevol altra persona en aquesta situació, hi hauria renunciat, però al valerós constructor ni li passava pel cap una cosa així. Primer, va construir una màquina que modelava el caos, i l’esperit elèctric hi volava per damunt d’unes aigües elèctriques, després va afegir-hi els paràmetres de llum, en acabat, de prenebulosa, i així a poc a poc es va anar apropant a la primera època glacial, cosa que era possible tan sols perquè la seva màquina en qüestió d’una cinquenomillardèssima de segon modelava cent septilions d’esdeveniments en quatre-cents octilions de llocs a la vegada; i si algú pensa que Trurl es pot haver equivocat en els seus càlculs, que els faci tot solet i ho comprovi. Aleshores, Trurl va modelar els principis de la civilització, la talla del sílex i els adobats de pell, els pterosaures i els diluvis, la quadrupitat i la cuada, després encara el prepal·lidenc, que donà peu al pal·lidenc, que va començar la màquina, i així va anar seguint, els eons i els mil·lennis, en una remor de remolins i de corrents elèctrics; i quan aquesta màquina modeladora ja va ser massa estreta per a l’època posterior, Trurl li afegia la construcció d’un nou compartiment; fins que, al final, de tots aquells nous compartiments va sorgir una cosa com una ciutat de cables i làmpades embullats que ni el diable l’hauria pogut desfer. Però Trurl sabia com sortir-se’n i només ho va haver de repetir dos cops: un cop, malauradament, des del principi, perquè li va sortir que va ser Abel qui va matar Caín, i no Caín a Abel (va ser a causa que es va reescalfar el fusible en un dels cables); el segon cop, va haver de recular tres-cents milions d’anys, fins a arribar al mesozoic mitjà: quan en lloc del prepeix que havia passat al presaure que havia passat al premico, que havia passat al prepal·lidenc, li va passar una cosa estranya, i en lloc d’un pal·lidenc li va sortir una grua de paper. Sembla que una mosca va caure a la màquina i va aturar el superescòpic commutador operacional. Però, a banda d’això, tot era sorprenentment oli en un llum. Van ser modelades l’edat mitjana i l’antiguitat, i els temps de les grans revolucions, aquí la màquina va tenir moments que sacsejava, i va caler ruixar d’aigua i posar draps humits a les làmpades que modelaven els avenços més importants de la civilització perquè no s’espatllessin; perquè aquella evolució, especialment modelada a un ritme tan fort, de poc les va fondre. Cap a finals del segle xx la màquina primer va tenir una vibració en diagonal, i després un tremolor longitudinal, no se sap per què; a Trurl allò el preocupava molt i va preparar fins i tot una bona quantitat de ciment i de pinces en cas que s’esfondrés. Per sort, no van caler aquells mitjans; va passar el segle xx i va seguir lliscant molt millor. Més tard, en una duració de cinquanta mil anys cada una, van passar les successives civilitzacions d’éssers perfectament intel·ligents, dels quals també Trurl va tenir el seu origen; i les bobines de cada procés històric modelat queien l’una darrere l’altra a un contenidor; i hi havia tantes bobines que si es mirava amb uns binocles des del cim de la màquina, no es podia veure el final d’aquelles piles; i tot això per construir un rimaire qualsevol, per molt bo que fos! Però aquests són els resultats de l’obstinació científica. Al final, els programes ja estaven llestos; tan sols en calia seleccionar el que era important. Si no es feia així, l’electropoeta hauria tardat molts milions d’anys per aprendre.

Durant les dues setmanes següents Trurl va anar introduint al seu electropoeta futur programes generals; després, va afinar els circuits lògics, emocionals i semàntics. Va estar a punt d’invitar Clapaucià per veure el primer assaig de com funcionava, però s’ho va repensar i ho va fer ell sol. Tot seguit, la màquina va fer una xerrada sobre com brunyir els tallats cristal·logràfics per a un estudi preliminar de les petites anomalies magnètiques. Per tant, va afeblir el circuit lògic i va enfortir-ne l’emocional; primer, va tenir singlot, després, la màquina va tenir un atac de plorera i, finalment, va acabar balbucejant amb dificultats que la vida era terrible. Va reforçar la semàntica i hi va fer un afegitó de voluntat; la màquina va declarar que a partir d’aleshores ell l’havia d’obeir, i va ordenar que es construïssin tres pisos més, de sis a nou, per poder reflexionar sobre l’essència de l’ésser. Li va col·locar una ferrita filosòfica; aleshores, va deixar d’adreçar-se-li i tan sols emetia descàrregues elèctriques. Després d’uns enormes precs d’ell, va aconseguir que entonés una petita cançó: «A la caseta tinc una tieta», però aquí va acabar tot el seu repertori. Trurl va collar els visos, va escanyar-la, va reforçar, afluixar, regular, fins que li va semblar que ja tot estava bé. Aleshores, la màquina li va oferir un poema en què agraïa a les divinitats per haver-li infós prudència; com hauria rigut Clapaucià en sentir aquelles rimes tan llòbregues per a les quals Trurl abans havia modelat tota la creació de l’Univers i totes les civilitzacions possibles! Li va posar sis filtres per prevenir la grafomania, però van esclatar com si fossin mistos; els va haver de fer de corindó. Semblava que les coses anaven millor: va desmuntar la semàntica, li va connectar un generador de rimes i de poc ho engega tot en orris perquè la màquina va desitjar convertir-se en missionera enmig de les pobres tribus galàctiques. Però aleshores, quasi a l’últim moment, quan ja estava disposat a enfrontar-s’hi amb el martell, va tenir una idea salvadora. Va treure tots els circuits lògics i, en el seu lloc, hi va col·locar referències egocentrisadores amb un acoblament inductiu narcisista. La màquina va patir uns sacsejaments, va riure, va plorar i va dir que li feia mal alguna cosa a la tercera planta, que ja en tenia prou, de tot allò, que la vida era molt estranya, i que tothom era abjecte, que segurament estava a punt de morir i que desitjava tan sols una cosa: que la recordessin quan ella ja no hi fos. Després, va manar que li donessin un full. Trurl va sospirar, la va desconnectar i se’n va anar a dormir. L’endemà, va anar a veure Clapaucià. En sentir que havia de presenciar la posada en funcionament de l’Electrobard, perquè Trurl va decidir posar-li aquest nom, Clapaucià va deixar tota la feina que tenia i se n’hi va anar tal com anava, de tantes ganes que tenia de ser un testimoni ocular de la desfeta del seu amic.

Trurl va connectar, primer que tot, els circuits d’incandescència, després hi va aplicar una mica de corrent, va pujar un parell de cops de pressa per les escales de xapa de ferro amb un gran terrabastall; l’Electrobard semblava un enorme motor d’un vaixell, tot de galeries d’acer, recobert de planxes reblades, amb nombrosos rellotges i vàlvules; finalment, Trurl, enfebrat, vigilant que la tensió anòdica fos com calia, va dir que bé, com a escalfament, començarien amb petites improvisacions.

Després, Clapaucià, i això quedava ben clar, li podria proposar a la màquina tots els temes que volgués perquè en fes poemes.

Quan els indicadors d’amplificació van assenyalar que la força lírica arribava al nivell màxim, Trurl, molt suaument, amb la mà tremolosa, va prémer l’interruptor general, i la màquina, quasi de manera immediata, amb una veu una mica ronca, però que emanava un encant estranyament suggeridor, va dir:

—Crocrobossa granasevaticocristofònic.

—Això és tot? —va preguntar amablement després d’una bona estona Clapaucià. Trurl només va serrar els llavis, li va donar unes quantes descàrregues elèctriques a la màquina i la va tornar a connectar. Aquest cop, la veu era molt més pura; era un gran plaer immergir-se en aquell to de baríton solemne, amb modulacions encisadores:

Apentula nosenta, seran tots encebuts
En tserques turmalines, descansa apa entrenou
Bujdant i destrusint per a un sali pou
I espulant gasivets rosalment espriemuts.

—Quina llengua és aquesta? —va preguntar Clapaucià, observant amb una perfecta tranquil·litat el nerviosisme de Trurl a la taula de comandaments; finalment, amb un gest de desesperació, se’n va anar corrent amunt, fent una gran sorollada en aquella escala de metall.

Es va veure com s’arrossegava a quatre potes per una comporta oberta que donava a l’interior de la màquina, i donava cops, deixava anar terribles paraulotes, i collava alguna cosa, feia soroll amb diferents claus, va sortir arrossegant-se un altre cop i va córrer a l’altra banda de la passarel·la; finalment, va cridar en senyal de victòria, va llençar un llum fos, que va esclatar al terra de la sala a un pas de Clapaucià, i ni tan sols es va disculpar per aquella imprudència, sinó que va posar ràpidament un nou llum al lloc corresponent, es va passar un drap per les mans brutes i va cridar des de dalt perquè Clapaucià connectés la màquina. I van sortir les següents paraules:

Tres, solisàries i sòrries en corredissa
Apelaida centina groelles corna.
Pels mulits camps suren en estantissa
fins que guellant i nua torna.

—Ara ja està millor! —va dir Trurl no gaire convençut—. Les tres darreres paraules tenen sentit, ho has vist?

—Bé, si això és tot… —va dir Clapaucià, que ara ja era l’encarnació absoluta de l’amabilitat.

—Al diable, tot plegat! —va cridar Trurl i va tornar a desaparèixer a l’interior de la màquina; ressonava per un lloc, sortia un estrèpit per un altre, es va sentir un bon terrabastall de descàrregues i d’imprecacions ofegades del constructor. De sobte, va treure el cap per una comporta de la tercera planta i va cridar:— Connecta-la ara!!

Clapaucià ho va fer. L’Electrobard va tremolar des dels fonaments fins al capdamunt de tot i va començar:

Desitjós de trila empurrada, panjelut ànsel,
Empissant-te les momoses…

Aquí es va interrompre, i Trurl va estirar rabiüt un cable, es va sentir un xerric i la màquina va callar. Clapaucià reia a cor què vols, fins i tot va haver de seure a terra. Trurl feinejava aquí i allà, de sobte se sentia un espetec, espetarrecs, i la màquina, precisa, tranquil·la, va proferir:

L’enveja, l’orgull, l’egoisme ens du a la petitesa.
I ho sap aquell babau que volgué competir
amb l’Electrobard, enorme bestiesa.
Però tu, Clapaucià, ja no saps què dir.

—Ha! Mira! Un epigrama! I mira que escaient! —va cridar Trurl, rodolant cap avall, ja que baixava per aquells esgraons estrets i espirals, i va caure a baix de tot, quasi als braços del seu col·lega, que havia deixat de riure, força sorprès.

—Això és un nyap —va dir immediatament Clapaucià—. A banda que no ha estat ell, sinó tu.

—Com que jo?

—L’has creat allí dalt. Ho he reconegut perquè era molt primitiu, perquè té molta dolenteria impotent i perquè les rimes són pobres.

—D’acord, doncs! Demana una altra cosa! El que vulguis! Va, per què estàs tan callat, ara? Tens por, oi?

—No tinc por, tan sols estic rumiant —va dir irritat Clapaucià, esforçant-se a trobar la tasca més difícil possible, ja que pensava, amb motiu, que aquella discussió sobre si el poema que havia creat la màquina era perfecte o no, seria difícil de valorar.

—Que compongui un poema de ciberòtica! —va dir de sobte, alegre—. Que tingui un màxim de sis versos, i que inclogui l’amor i la traïció, la música, els negres, les més altes esferes, la dissort, l’incest, que rimi i que totes les paraules comencin per la lletra c!!

—I no vols que també hi inclogui tota la teoria general dels autòmats infinits? —va cridar furiós Trurl—. No es poden posar unes condicions tan estú…

Però no va acabar la frase, ja que la dolça veu de baríton que omplia tota la nau, va començar a parlar:

Ciprià, ciberotòman, cínic, car
company, celestial, cerques cosines
color carbó, coves com Circe. Camines
comptant carrers, cantes, car
cornuts concos criden: «capellans!»,
cauen caps, cilicis, clans.

—I què me’n dius, ara? —Trurl va posar els braços fent nanses, però Clapaucià sense pensar-s’ho ni un segon, va dir:

—Doncs ara amb la g! Un quartet sobre un ésser que sigui a la vegada una màquina pensant i estúpida, bel·licosa i cruel, que tingui setze concubines, ales, quatre cofres pintats, i en cada un d’ells mil talars d’or amb el perfil de l’emperador Barbamort, dos palaus i que es passi la vida assassinant i també…

—General Genís garratibat, garrotant garses gallardes, greument guillotinà garrins… —va començar la màquina, però Trurl va anar a la taula de comandaments, hi va prémer el botó d’encesa i, protegint-lo amb el seu propi cos, va dir en una veu escanyada:

—Prou d’aquestes bestieses! No permetré que malmetis aquest gran talent! O li encarregues poemes decents, o aquí ho donem tot per acabat!

—Vejam, que no són poemes decents, aquests?… —va començar Clapaucià.

—No! Tot això només són trencaclosques, embarbussaments! No he construït una màquina per fer uns ximples mots encreuats, tasques menestrals! Això no és el Gran Art! Demana-li un tema, pot ser tan difícil com vulguis…

Clapaucià va estar pensant i repensant, fins que al final va arrugar les celles i va dir:

—D’acord. Que sigui sobre l’amor i la mort, però tot ha de ser expressat amb una llengua de la més alta matemàtica i, especialment, de l’àlgebra dels tensors, també pot ser d’alta topologia i d’anàlisi. I, a banda d’això, amb una bona dosi d’erotisme, fins i tot agosarat, i a les

esferes cibernètiques.

—T’has tornat boig? Sobre l’amor amb les matemàtiques? No, a tu et falta un bull —va començar Trurl. Però va callar, com també Clapaucià, perquè l’Electrobard va començar a declamar:

Així com cell, gosat, viu cibernètic
conegué les potències extremes
i grups unimodulars en noemes
sens saber si existeix l’amor poètic,

i diu, «fugiu, fugiu, Laplacians
eterns; adeu, vectors i operadors»,
ne pren a mi, contraimatge i dolçors
que de ma aimia vull ser ple de cants.

El gemec que tot ho uneix es transforma
en un grup rotatori, en un ressort,
tots cascadants, fulgurants sens retort,
que amenacen curtcircuits de malinforme.

Tu, classe transfinal! Greu vastitud!
Llarg contínuum, persistema de blocs!
Lliuro per sempre Christoffel i Stoks
per l’últim i el primer amor perdut!

Mostra les capes multifoliars
a embullats en teoremes del cos,
ciberíada bimodal que has fos
múltiples gradients en malabars.

Oh, no pren plaer qui no s’ha esforçat
a obrir l’espai de Weyl, de Brouwer junts,
en l’estudi topològic de punts,
o ullar a la corba de Möbius el fat.

Oh, commutador d’infinits sentits,
t’estima amb un desesperat dolor
qui en paràmetres d’espectres té por
i mor en nanosegons, tot brogits.

El zero en l’asímptote va frenètic,
en un sistema holonòmic un punt;
encara el pren aquell amor amunt,
però ple d’amor mor el cibernètic.

Aquí va acabar el torneig poètic, perquè Clapaucià se’n va anar immediatament a casa, dient que tornaria amb nous temes, però ja no va aparèixer més perquè temia que, a pesar de la seva voluntat, donaria a Trurl encara més motius per estar cofoi; aquest, per la seva banda, deia que Clapaucià havia fugit perquè no era capaç d’amagar una emoció tan forta. Però Clapaucià s’hi va tornar, i li va dir que des que havia construït l’Electrobard a Trurl li havien pujat els fums al cap.

No va passar gaire temps que la notícia sobre el bard elèctric va arribar als autèntics, és a dir, als poetes normals. Estaven encesos, i van decidir ignorar la màquina, però n’hi va haver uns quants, força encuriosits, que van anar d’amagat a veure l’Electrobard. Aquest els va rebre amablement, a la nau, que ja estava plena de fulls escrits, perquè escrivia dia i nit, sense parar. Els poetes eren avantguardistes, mentre que l’Electrobard componia en un estil clàssic perquè Trurl, que no estava gaire al corrent de la poesia, va basar els programes «d’inspiració» en les obres dels clàssics. Així doncs, els nouvinguts van començar a riure’s de l’Electrobard, fins al punt que de poc li esclaten els càtodes, i van anar-se’n triomfants. Però la màquina tenia també autoprogramació i un circuit especial per reforçar l’ambició, amb dispositius de sis quiloamperes i, per tant, en molt poc temps tot va canviar. Els poemes van passar a ser foscos, ambigus, escabrosos, màgics i emocionants fins a un punt d’incomprensibilitat absoluta. Així doncs, quan hi va anar un altre grup de poetes per fotre-se’n i fer-hi broma, la màquina va sortir amb una improvisació moderna que els va deixar sense alè, i el segon poema que va compondre va provocar que un creador de la generació més gran, que havia obtingut dos premis nacionals i tenia una estàtua al parc de la ciutat, es desmaiés. A partir d’aleshores, cap poeta no va poder resistir el desig fatal de desafiar l’Electrobard a un torneig líric, hi arribaven de totes parts, i portaven mostres i carpetes plenes de manuscrits. L’Electrobard els permetia declamar primer, i a l’acte copsava l’algoritme de la seva poesia i, basant-s’hi, responia amb altres poemes escrits segons aquell estil, però de dues-centes vint vegades fins a tres-centes quaranta vegades millors.

Al cap de molt poc temps va tenir-hi tanta pràctica que amb un o dos sonets doblegava qualsevol poeta famós. I això potser va ser el pitjor, perquè va resultar que d’aquelles justes només en sortien indemnes els grafòmans que, com se sap, no distingien els bons poemes dels dolents; així, quedaven impunes i només un poeta un cop es va trencar una cama quan va ensopegar a la sortida amb un gran poema èpic de l’Electrobard, totalment nou, que començava amb les paraules:

En les rotacions    d’una nit estelada
una petja palpable    plena de falsedat,
i com la tramuntana    va el vent adelerat
són les passes que tornen    d’una tropa exaltada

Per altra banda, l’Electrobard deixava delmats els autèntics poetes, encara que de manera indirecta, ja que no els feia res dolent. Tanmateix, primer un poeta venerable i, després, dos avantguardistes es van suïcidar, saltant d’una gran roca, que per una fatal casualitat, es dreçava precisament en el camí que anava de casa de Trurl a l’estació de ferrocarrils.

Els poetes ben aviat van convocar una sèrie de reunions de protesta i van exigir que es tanqués la màquina, però a banda d’ells ningú va fer cas d’aquell fenomen. És clar que les redaccions dels diaris estaven contentes perquè l’Electrobard, que escrivia sota força milers de pseudònims a la vegada, tenia poemes de qualsevol llargària preparats per a cada ocasió, i aquella poesia de circumstàncies era d’una qualitat tan alta que els ciutadans es prenien els diaris de les mans i pels carrers es veien cares que estaven al setè cel, somriures inconscients, o també es podia sentir un plor sord. Tothom coneixia els poemes de l’Electrobard; l’aire tremolava per aquelles rimes radiants, i les naturaleses més sensibles de vegades fins i tot defallien colpides especialment per aquelles metàfores construïdes o per les assonàncies; però també per a aquelles ocasions estava preparat el gegant de la inspiració, perquè tot seguit produïa una quantitat escaient de sonets reconfortants.

El mateix Trurl tenia força problemes amb el seu assoliment. Els clàssics, com en general els ancians, no el perjudicaven gaire, si no comptem les pedres que llençaven sistemàticament a la finestra, o també altres substàncies que no podem esmentar aquí amb què embrutien casa seva. Però era molt pitjor amb els joves. Un poeta de la generació més jove, els versos del qual es caracteritzaven per una gran força lírica, i ell mateix, per una gran força física, el va estomacar de valent. Quan Trurl era a l’hospital, els esdeveniments es van accelerar; no hi havia cap diasense un nou suïcidi, sense un enterrament, a la porta de l’hospital feien guàrdia piquets de protesta i se sentien tirotejos perquè, a més, els poetes, en lloc de portar manuscrits, cada cop més sovint portaven pistoles per disparar contra l’Electrobard, per molt que les bales de naturalesa metàl·lica no li podien fer res. En tornar a casa, el constructor, desesperat i afeblit, va decidir una nit desmuntar ell sol aquell geni que havia creat.

Però quan, ranquejant una mica, es va apropar a la màquina, aquesta, en veure les tenalles que tenia a les mans, i aquells llambreigs de desesperació als ulls, va esclatar amb un poema tan passional suplicant-li gràcia que Trurl, amb un plor incontenible, va llençar l’eina i va tornar a la seva habitació, avançant penosament enmig de les noves creacions de l’electroesperit que li arribaven fins al pit, cobrint amb un oceà fressós de papers tota la nau.

Però quan el mes següent li va arribar la factura de l’electricitat que s’empassava aquella màquina, se li va ennuvolar la vista. De grat hauria demanat consell al seu amic Clapaucià, però aquest havia desaparegut, com si se l’hagués empassat la terra. Sense cap altra opció, una nit Trurl va tallar el corrent de la màquina, la va desmuntar, la va carregar a una nau, se la va endur a un petit planetoide i allí la va tornar a muntar, i com a font d’energia creativa, li va procurar una pila atòmica.

Després, va tornar d’amagat a casa, però aquí no es va acabar la història, ja que l’Electrobard, com que ja no tenia la possibilitat de publicar les seves obres impreses, va començar a emetre-la a totes les freqüències d’ones radiofòniques, la qual cosa va provocar que les tripulacions i els passatgers dels coets entressin en un estat líric d’entorpiment, i les persones més sensibles tenien fins i tot atacs forts d’exaltació, amb una consegüent fase d’indolència. Després d’haver determinat què era tot allò, les autoritats de la navegació còsmica van adreçar a Trurl oficialment una demanda perquè liquidés de manera immediata aquell enginy que era de la seva propietat, i que amb el seu lirisme alterava l’ordre públic i era un perill per a la salut dels passatgers.

Aleshores, Trurl va començar a amagar-se. Per tant, van enviar a aquell planetoide uns tècnics perquè precintessin el canal de la sortida lírica de l’Electrobard, però aquest els va estordir amb unes quantes balades i ja no van acabar de complir la seva missió. Després, també hi van enviar tècnics sords, però l’Electrobard els va mostrar amb signes la informació lírica. Per tant, es va començar a parlar de la necessitat d’una expedició disciplinària o de bombardejar l’electropoeta. Però aleshores el va adquirir un monarca d’un sistema estel·lar contigu i el va remolcar cap al seu reialme juntament amb el planetoide.

Trurl finalment va poder sortir i respirar. Si bé és cert que a la part del sud, a l’horitzó, de tant en tant es veuen explosions de supernoves com no recorden els més vells, i corria la brama que allò podia tenir alguna relació amb la poesia. Heus aquí que aquell monarca, com a fruit d’un caprici estrambòtic, pel que sembla, va ordenar els seus astroenginyers que connectessin l’Electrobard a la constel·lació dels gegants blancs, i a causa d’això cada estrofa es transforma en unes gegantines protuberàncies de sols, resultant així que el poeta més gran de l’Univers projecta les seves obres a través d’unes pulsacions de foc a tots els infinits abismes galàctics a la vegada. En una paraula, aquell gran rei el va convertir en el motor líric d’un grup d’estrelles en explosió. Encara que hi hagués un punt de veritat en tot allò, en realitat passava massa lluny per poder pertorbar el son de Trurl, que havia promès per tot el més sagrat que mai més tornaria a la modelació cibernètica dels processos creatius.