Samuel Beckett

Samuel Beckett va néixer a Dublín el 1906. Format a Irlanda, s’instal·la de jove a París, on ingressa com a professor d’anglès al viver d’intel·lectuals que és l’École Normale Supérieure. L’amistat amb Joyce, determinant en la seva formació artística, és un dels factors que el du a canviar de llengua d’escriptura, després d’intentar traduir l’Ulysses: és en francès que produirà la major part de la seva obra, començada en anglès amb una narració (Assumption, 1929), un poema biogràfic sobre René Descartes (Whoroscope, 1930) i la novel·la Dream of Fair to Middling Women (1932). Durant l’ocupació nazi de França entra a la Resistència, primer com a missatge a París i més tard com a maqui a les muntanyes del Vaucluse. Durant les temporades que ha de passar amagat en pallers i corrals, escriu. En els anys cinquanta publica els seus llibres més coneguts: les tres novel·les Molly, Malone meurt i L’innomable, que condensen la seva evolució artística i filosòfica, i la peça teatral Esperant Godot, que el farà mundialment conegut. El 1969 és guardonat amb el premi Nobel de literatura i es converteix en un autor icònic, pràcticament un producte de la indústria pop. Es posa a escriure per a la ràdio i la televisió. Samuel Beckett va morir a París el 1989.

L’expulsat

L’escalinata no era gaire alta. N’havia comptat els graons mil vegades, tant pujant com baixant, però ja no tinc la xifra present a la memòria. Mai no he sabut si s’havia de dir un, el peu a la vorera, i dos, l’altre peu al primer graó, i així en amunt, o si la vorera no comptava. Un cop a dalt de tot, topava amb el mateix dilema. En l’altre sentit, vull dir d’amunt cap avall, passava el mateix, exactament el mateix. No sabia per on començar ni per on acabar, diguem les coses tal com són. Arribava doncs a tres xifres totalment diferents sense saber mai quina era la bona. I quan dic que ja no tinc la xifra present a la memòria vull dir que cap de les tres xifres no m’és present a la memòria. Ara, que si em vingués a la memòria, on es troba certament, una sola d’aquestes xifres, només m’hi vindria aquella, i no podria deduir-ne les altres dues. I ni que en recuperés dues, no en sabria la tercera. No, hauria de rescatar-les totes tres de la memòria per poder coneixe-les. Com aclaparen, els records! Per això no s’ha de pensar en certes coses, en aquelles que et són més estimables, o més aviat s’hi ha de pensar perquè a còpia de no pensar-hi es corre el perill de retrobar-les a poc a poc en la memòria. És a dir, que cal pensar-hi una estona, una bona estona, cada dia i més d’una vegada al dia, fins que el fang les acabi cobrint amb una crosta infranquejable. És una ordre.

Al capdavall, però, que hi hagi més o menys graons no canvia res. El que calia entendre és que l’escalinata no era gaire alta, i això ho vaig entendre prou. No era alta ni per a un vailet com jo, si la comparava amb les altres escalinates que coneixia de veure-les cada dia, de pujar-les i baixar-les, i de jugar als graons, de jugar-hi a la taba o als altres jocs que ja ni recordo com es deien. ¿Com podia ser alta, doncs, per a l’home dret i fet?

La caiguda, en tot cas, no va ser gaire greu. Mentre queia, vaig sentir picar la porta, cosa que em va tranquil·litzar, això al moment mateix de la caiguda. Perquè volia dir que no m’empaitaven fins al carrer, amb un bastó, per apallissar-me a la vista de tothom que passés per allà. I és que si n’haguessin tingut la intenció, no haurien tancat la porta, sinó que l’haurien deixat oberta perquè les persones que hi havia al vestíbul poguessin fruir de la punició i treure’n un ensenyament. Aquesta vegada s’havien acontentat amb fer-me fora i prou. Abans d’estabilitzar-me a baix, al reguerot, vaig tenir temps de confegir tot aquest raonament.

En aquestes condicions, res no m’obligava a aixecar-me tot seguit. Vaig recolzar el braç, curiós record, a la vorera, amb l’orella a la palma de la mà, i em vaig posar a reflexionar sobre la meva situació, que tot i així ja m’era familiar. El soroll ara més fluix, però indubtable, de la porta que picava una altra vegada em va trencar el somieig, en què ja prenia forma tot un paisatge bonic, ple d’espinalbs i de roses de muntanya, ben oníric, i em va fer alçar el cap, amb les mans planes a la vorera i els garrons encarcarats. Però només era el meu barret voleiant cap a mi pels aires, gira – voltant. El vaig entomar i me’l vaig posar. Aquella gent eren molt correctes, de conformitat amb el seu Déu. Se m’haurien pogut quedar el barret, però no era seu, sinó meu, i per això me’l tornaven. Però l’encís s’havia trencat.

¿Com descriure aquell barret? ¿I per què? Quan el meu cap va assolir les dimensions no diré pas definitives, però sí màximes, el meu pare em va dir, Vine, fill, anem a comprar el teu barret, com si aquest barret ja preexistís des de l’eternitat, en un lloc determinat. Anà de dret al barret. Jo no hi tenia vot ni veu, i el botiguer tampoc. Sovint em pregunto si el propòsit del meu pare no era humiliar-me, si no estava engelosit de mi, que era jove i ben plantat, vull dir fresc, mentre que ell ja era vell i tot inflat i morat de cara. A partir d’aquell dia ja no se’m va permetre sortir amb el cap nu, amb els meus bonics cabells marrons al vent. De vegades, si em trobava en un carrer més apartat, me’l treia i el duia a la mà, però sempre amb la por al cos. Hi havia de passar el raspall matí i vespre. Els nois de la meva edat amb qui em veia obligat a fer-me de tant en tant, es mofaven de mi. Però jo em deia, El barret no hi té gaire res a veure, només se n’aprofiten per fer acudits perquè és el que troben de més ridícul, i és que no són gaire subtils. Sempre m’ha xocat la poca subtilesa dels meus contemporanis, jo que em retorçava l’ànima del matí al vespre de tant buscar-me. Però potser només volien ser amables, com aquell que es fot del geperut perquè té el nas gros. A la mort del meu pare em podria haver desempallegat del barret, res no m’ho impedia, però me’n vaig estar. Però ¿com descriure’l? Un altre dia, un altre dia.

Em vaig alçar de terra, doncs, i vaig posar-me en marxa. Ja no sé quina edat podia tenir llavors. Allò que m’acabava de passar no havia de representar un moment essencial en la meva existència. No era el bressol ni la tomba de res de res. O més aviat s’assemblava a tants bressols, a tantes tombes, que ja m’hi perdo. Però em sembla que no exagero si dic que em trobava en la flor de l’edat, allò que en diuen en plena possessió de les facultats. I bé prou que les posseïa. Vaig travessar el carrer i em vaig girar cap a la casa que m’acabava d’aviar, jo que mai no em girava quan me n’anava. Feia goig, la casa! Hi havia geranis a les finestres. Durant anys m’he ocupat molt dels geranis. Són murris, els geranis, però jo havia acabat fent-ne el que volia. La porta de la casa, al capdamunt de la mica d’escalinata, sempre m’ha causat admiració. No sabria gaire com descriure-la. Era massissa, tota pintada de verd, i a l’estiu la vestien amb una mena de funda de ratlles verdes i blanques amb un forat per on sobresortia un pica – porta de ferro forjat i una ranura que corresponia a la bústia protegida per una placa d’aram amb molla que la resguardava de la pols, dels insectes, de les mallerengues. Vet-ho aquí. A banda i banda tenia dues pilastres del mateix color, i a la de la dreta hi havia la campana. Les cortines exhalaven una flaire de bon gust. Fins i tot el fum que sortia per un dels tubs de la xemeneia, el de la cuina, semblava que s’estirés i s’esvaís en l’aire més melangiosament que el dels veïns, i més blau. Vaig mirar cap a la meva finestra, al tercer pis, el de dalt de tot, que era ofensivament oberta. La neteja a fons es trobava al seu punt àlgid. Al cap d’unes hores tornarien a tancar la finestra, tirarien les cortines i procedirien a fumigar-ho tot amb formol. Els coneixia prou. De bon grat m’hauria mort en aquella casa. Tot d’una vaig veure, en una mena de visió, com s’obria la porta i en sortien els meus peus.

Jo mirava sense por, perquè sabia que ells no m’espiaven de darrere les cortines estant, com haurien pogut fer si haguessin volgut. Però ja els coneixia. S’havien tornat a ficar als seus alvèols i cadascú anava de cara a la feina.

I això que jo no els havia fet res.

No coneixia gaire la ciutat, lloc del meu naixement i dels meus primers passos en la vida, i després, de tots els altres que m’han esborrat tan poc el rastre. Perquè sortia ben poc. De tant en tant anava a la finestra, descorria les cortines i mirava a fora. Però aviat me’n tornava al fons de l’habitació, on hi havia el llit. En aquell ambient i perdut davant de tantes perspectives i tan confuses, sentia una mena de malestar. Però en aquella època jo encara sabia reaccionar quan calia realment. De primer, però, vaig alçar els ulls al cel, d’on ens venen els famosos benifets, on els camins no estan traçats, on un vaga lliurement, com enmig d’un desert on, es miri cap on es miri, res no obstrueix la vista tret dels límits de la vista mateix. Això fa que sempre alci els ulls quan tot va pel pedregar, i és fins i tot monòton, però no puc fer-hi res, que alci els ulls cap a aquell cel que, encara que sigui rúfol, d’un gris plom, velat per la pluja, esbargeix del desgavell i de l’obcecació de la ciutat, de pagès, de la terra. De més jove jo pensava que el pla faria de bon viure, i me’n vaig anar a les planes de Lunebourg. Amb el pla al cap, vaig anar-me’n a la landa. Hi havia d’altres landes molt més a prop, però una veu em deia, Li convé la landa de Lunebourg, jo mai no m’he tutejat gaire. L’element lluna hi devia tenir alguna cosa a veure. Doncs bé, la landa de Lunebourg no em va agradar gens, però gens ni mica. En vaig tornar decebut i alhora reconfortat. Reconfortat, sí, no sé pas per què, però sempre que m’he sentit decebut, cosa em passava sovint els primers temps, he sentit al moment mateix o al cap de poc un reconfort innegable.

Em vaig posar a caminar. Quina fila! Els membres inferiors encarcarats, com si la natura m’hagués denegat els genolls, separant moltíssim els peus a banda i banda de l’eix de la marxa. El tronc, en canvi, com per efecte d’un mecanisme de compensació, era tou com sac de parracs i anava d’aquí enllà seguint el sacseig imprevisible de la pelvis. He intentat sovint corregir aquests defectes, adreçar el bust, doblegar els genolls i posar els peus els uns davant dels altres perquè en tenia com a mínim cinc o sis, però sempre acabava de la mateixa manera, perdent l’equilibri i caient. S’ha de caminar sense pensar en allò que es fa, com quan se sospira, i jo, quan caminava sense pensar en el que feia, caminava com ara acabo de dir, i quan començava a parar-hi atenció feia unes quantes passes com déu mana i després queia a terra. De manera que vaig decidir deixar-me anar. Aquest capteniment prové, al meu parer, si més no en part, d’una propensió que mai no he pogut evitar i que els meus anys impressionables, els anys en què es forma el caràcter, van haver de patir naturalment, parlo del període de temps que s’estén, si fa no fa, entre les primeres trompades darrere una cadira i el tercer curs, terme final dels meus estudis secundaris. Jo tenia doncs el mal costum, si em pixava a les calces o m’hi cagava, cosa que em passava força regularment a mig matí, pels volts de les deu quarts d’onze, de fer-me el repatani i continuar i acabar el dia com si no res. El sol fet de pensar a canviar-me, o de dir-ho a la mare, que es desvivia per mi, em resultava intolerable, no sé pas per què, i fins a l’hora d’anar al llit arrossegava entre les cuixes esquifides o enganxat al cul, coent, dur i pudent, el producte dels meus sobreeiximents. Per això aquells moviments cauts, encarcarats i tan desmanegats de les cames, i aquell balanceig desesperat del bust, amb l’objectiu segurament de dissimular, de fer creure que jo era un despreocupat, sempre alegre i de la gresca, i de fer versemblants les meves explicacions sobre la meva rigidesa natural, que jo atribuïa a uns reumatismes hereditaris. El meu ardor juvenil, en la mesura que en pogués tenir, se’n ressentí, i em vaig tornar sorrut, malfiat abans d’hora, fervent de l’amagatall i de la posició horitzontal. Tot plegat pobres solucions de joventut sense cap justificació. Per això no cal amoïnar-s’hi. Raciocinem sense por, que la boira no s’esvairà.

Feia bo. Jo anava pel carrer procurant no apartar-me gens de la vorera. La vorera més ampla no és mai prou ampla per a mi, quan em poso en moviment i penso esborronat que puc incomodar els desconeguts. Un policia em va aturar per dir-me, La calçada és per als vehicles, i la vorera per als vianants. Semblava tret de l’Antic Testament. Mig excusant-me, vaig pujar, doncs, a la vorera i m’hi vaig mantenir a empentes i batzacs durant una vintena de passos fins que em vaig haver de tirar a terra per no atropellar una criatura. Recordo que el marrec duia un arnès amb tot de picarols, es devia pensar que era un poni o un perxeró, ves a saber. Jo l’hauria atropellat ben de gust, no puc sofrir la canalla, i a més li hauria fet un favor, però em feien por les represàlies. Tothom és pare o mare, cosa que anul·la tota esperança. A la via pública s’hi haurien d’habilitar pistes reservades per a aquest coi de criatures, cotxets, rutlles, pipes, patinets, iaios, iaies, tates, pilotes, tota aquella felicitat d’estar per casa. Vaig caure, doncs, i de retruc vaig fer caure també una senyora gran tota coberta de puntes i lluentons i que devia pesar cap a les dues-centes lliures. Els seus xiscles no van trigar a provocar una aglomeració. Jo tenia l’esperança que s’hagués trencat el fèmur, les senyores grans es trenquen fàcilment el fèmur, però no prou, no prou. Vaig aprofitar la confusió per tocar pirandó tot engegant unes imprecacions inintel·ligibles, com si la víctima hagués estat jo, i sí que ho era, però no ho hauria pogut demostrar. Mai no linxen la canalla, les criatures de bolquers, facin el que facin, ho tenen tot perdonat ja de bon començament. Jo els linxaria amb delectança, no dic pas de posar-m’hi jo mateix, no, no soc pas violent, però sí que hi animaria els altres i els pagaria una ronda en acabat. Però bon punt vaig reprendre el fandango de les empentes i els batzacs em va aturar un segon policia, semblant en tot i pertot al primer, fins al punt que em vaig preguntar si no era el mateix. Em va fer observar que la vorera era de tothom, com si fos evident que jo no em podia assimilar a aquesta categoria. ¿Que potser desitjaria, vaig dir jo sense pensar ni un moment en Heràclit, que baixés al regueró? Baixi on vulgui, va dir, però no ocupi tota l’amplada. Vaig apuntar al seu llavi superior, que feia tres centímetres de gruix pel cap baix, i vaig esbufegar-hi. Però l’altre no va piular. Jo diria que ho vaig fer amb força naturalitat, com qui deixa anar un sospir profund sota la cruel pressió dels esdeveniments. Però ell no s’immutà. Devia estar tip de veure autòpsies o exhumacions. Si no pot circular com fa tothom, va dir, és millor que no surti de casa. Jo pensava exactament el mateix. I el fet que m’atribuís una casa no em podia desagradar. En aquell moment es va escaure que passés un seguici fúnebre, com succeeix de vegades. Gran batibull de barrets i dits papallonejant pertot. Personalment, si em veiés obligat a senyar-me, m’esforçaria a fer-ho com cal, capdamunt del nas, melic, meta esquerra, meta dreta. Però ells, amb els seus grataments precipitats i imprecisos, se us tornen una mena de crucificat arrupit, impresentable, amb els genolls sota el mentó i les mans de qualsevol manera. Els més exaltats es van immobilitzar tot balbotejant. El policia, en el seu cas, es va estar quiet, ulls clucs i mà al quepis. Als cotxes de punt que acompanyaven el seguici jo hi entreveia persones conversant animadament, devien evocar escenes de la vida del difunt o de la difunta. Em sembla haver sentit dir que els guarniments del carro dels morts no són iguals en els dos casos, però mai no he sabut en què consisteix la diferència. Els cavalls engegaven pets i cagarades com si anessin a fira. No vaig veure que ningú s’agenollés.

Però se’n fa via, a casa nostra, de l’últim viatge, i per molt que forceu el pas, l’últim fiacre de la cua guilla, el dels criats, s’ha acabat el folgar, la gent es revifa, reviu, cuiteu! De manera que em vaig aturar per tercera vegada, ara per iniciativa pròpia, i vaig prendre un fiacre. Els que acabava de veure passar, abarrotats de gent que conversava animadament, devien haver-me fet una gran impressió. És un bagul negre que es balandreja damunt les ballestes, té les finestres petites, un s’arrauleix en un racó, hi fa pudor de resclosit. Notava que el barret em topava amb el sostre. Al cap d’una estona em vaig inclinar endavant i vaig tirar els vidres amunt. Després vaig tornar al meu lloc, d’esquena al sentit de la marxa. Ja m’endormiscava quan una veu em sobresaltà, la veu del cotxer. Havia obert la portella, segurament perquè no aconseguia fer-se entendre a través del vidre. Jo només li veia el bigoti. ¿On? va dir. Havia baixat expressament del pescant per dir-me això. I jo que em pensava que ja era lluny! Rumiant-hi una mica, vaig buscar en la memòria el nom d’un carrer o d’un lloc conegut. El fiacre, ¿no se’l vendria pas? li vaig dir. I vaig afegir, Però sense el cavall. ¿Què en faria d’un cavall? ¿I què en faria d’un fiacre? Ni tan sols m’hi podria estirar. ¿I qui em portaria el menjar? Al zoo, vaig dir. Sempre hi ha un zoo a les grans capitals. I vaig afegir, No corri. L’home va riure. La simple insinuació que pogués córrer cap al zoo el devia divertir. Tret que no fos la perspectiva de quedar-se sense fiacre. Tret que no fos simplement jo mateix, la meva persona, la meva presència al fiacre, allò que el transformava, fins al punt que el cotxer, en veure-m’hi amb el cap entre les ombres del sostre i els genolls contra el vidre, potser s’havia preguntat si aquell era realment el seu fiacre, si allò era realment un fiacre. A l’acte mira el cavall i es tranquil·litza. Però ¿sap mai un mateix per què riu? Va ser, la seva, en tot cas, una rialla breu, cosa que semblava que em deixés fora de causa. Va tancar la portella i se’n tornà a dalt el pescant. Poc després el cavall arrencà.

Doncs sí, en aquella època jo encara disposava d’una mica de diners. Era la petita quantitat que el meu pare m’havia deixat en morir, una deixa sense condicions, encara em pregunto si no me l’han robat. Al cap de poc ja no en quedava ni un ral. Però la meva vida seguia el seu curs com si no res, i poc o molt com a mi m’agradava. El gran inconvenient d’aquesta situació que es podria definir com la impossibilitat absoluta de comprar res, és que t’obliga a espavilar-te. Passa poc, per exemple, quan estàs realment sense diners, que de tant en tant et puguis fer portar el menjar al cau. Et veus obligat, doncs, a sortir i a espavilar-te, almenys un dia a la setmana. En aquestes condicions no tens ben bé un domicili fix, com és natural. Per això vaig assabentar-me amb un cert retard que em buscaven per un assumpte del meu interès. No sé pas com me’n vaig assabentar, perquè no llegia els diaris i no tinc record d’haver parlat amb ningú durant aquells anys, tret potser de tres o quatre vegades, per mor del menjar. Al final, d’una manera o altra, devia tenir-ne notícia, altrament mai no m’hauria presentat a cal notari senyor Niddler, és curiós com hi ha noms que mai no arribes a oblidar, i ell mai no m’hauria rebut. El senyor Niddler va comprovar la meva identitat. No va ser cosa d’un moment. Li vaig mostrar les meves inicials de metall a l’interior del barret, és clar que no demostraven res, però sí que en refermaven les probabilitats. Signi aquí, va dir. I mentrestant l’home jugava amb un regle cilíndric que hauria pogut matar una bèstia grossa. Ara compti, va dir. Una noia jove, potser en venda, era present a l’entrevista, en qualitat de testimoni segurament. Vaig ficar-me el feix de bitllets a la butxaca. S’equivoca, em va dir ell. Vaig pensar que m’hauria d’haver demanat de comptar-ho abans de fer-me signar, hauria estat més correcte. ¿On el puc localitzar, va dir, si mai cal? En ser a baix, al peu de l’escala, se’m va acudir una cosa. Al cap de poc vaig tornar enrere per preguntar-li d’on em venien aquells diners, perquè, vaig afegir, tenia el dret de saber-ho. Ell em va dir un nom de dona, que ja no recordo. Potser una que m’havia tingut a la falda quan jo era una criatura de bolquers i a qui jo havia fet gracietes. De vegades passa. Sí, he dit de bolquers, perquè més endavant ja hauria estat massa tard per a les gracietes. Amb aquests diners, doncs, encara em quedava una petita quantitat. Molt poc. Si la dividia pels anys que em quedarien de vida, era insignificant, llevat que les meves previsions no pequessin de pessimisme. Vaig tustar amb els dits la mampara que em quedava arran de barret, i que, si els meus càlculs eren correctes, donava a l’esquena del cotxer. Un núvol de pols va sortir de l’encoixinat. Vaig agafar una pedra que duia a la butxaca i vaig picar amb la pedra fins que el fiacre es va aturar. Vaig observar que abans de parar no havia alentit la marxa, com solen fer la majoria de vehicles abans d’immobilitzar-se. No, s’havia aturat en sec. Jo estava a l’espera. Tot el fiacre vibrava. El cotxer, al capdamunt del pescant, devia escoltar. Jo veia el cavall com amb els meus ulls terrenals. No tenia el posat atuït de les altres parades habituals, sinó que estava amatent, amb les orelles dretes. Vaig mirar per la finestra, ara tornàvem a moure’ns. Vaig tustar una altra vegada la mampara fins que el fiacre es tornà a aturar. El cotxer va baixar del pescant maleint-me els ossos. Vaig abaixar el vidre abans que no se li acudís d’obrir la portella. Més de pressa, més de pressa. L’home estava vermell de ràbia, morat i tot. Potser pel vent de la carrera. Li vaig dir que el contractava per tot el dia. Ell respongué que a les tres tenia un enterrament. Ai, els morts! Li vaig dir que ja no volia anar al zoo. Ja no anirem al zoo jo que li dic. Em va respondre que tant li feia on anéssim, a condició que no fos gaire lluny, per cosa de l’animal. I encara ens parlen de l’especificitat del llenguatge dels primitius. Li vaig preguntar si coneixia un restaurant. I vaig afegir, Vostè menjarà amb mi. M’agrada més menjar-hi amb un client habitual, en aquests llocs. Hi havia una taula llarga amb dos bancs exactament de la mateixa llargada a banda i banda. A taula, davant per davant, em va parlar de la seva vida, de la seva dona, del seu animal, i en acabat una altra vegada de la seva vida, de la vida execrable que portava, sobretot pel seu mal caràcter. Em va preguntar si m’adonava de què significava estar a la intempèrie tot el sant dia tant si fa bo com si no. Vaig saber que encara hi havia cotxers que es passaven el dia ben calents a dins del fiacre, a la parada, esperant que el client els anés a eixorivir. Això, abans era possible, però avui s’havien de fer servir altres mètodes si no es volia arribar escanyat al final dels seus dies. Jo li vaig descriure la meva situació, què havia perdut i què buscava. Tots dos fèiem el possible per comprendre, per explicar. Ell comprenia que jo havia perdut la meva habitació i que me’n calia trobar una altra, però tota la resta se li escapava. S’havia ficat al cap, i no l’en podies treure, que jo buscava una habitació moblada. Va treure’s de la butxaca un diari del vespre del dia abans o potser de dos dies abans, s’entestà a resseguir-ne els anuncis per paraules i en subratllà cinc o sis amb un llapis minúscul, el mateix que tremolava sobre els cavalls guanyadors de l’endemà. Segurament subratllava els que ell hauria subratllat si hagués estat de mi, o potser els que remetien al mateix barri, per allò de l’animal. L’hauria destarotat si li hagués dit que a la meva habitació, en qüestió de mobles, jo només hi admetia el llit, i que n’havien de treure tots els altres, fins i tot la tauleta de nit, abans d’avenir-me a posar-hi els peus. Ja eren gairebé les tres quan vam despertar el cavall i vam reprendre la marxa. El cotxer em va proposar que pugés al pescant, al seu costat, però ja feia una bona estona que jo només somniava l’interior del fiacre, i m’hi vaig tornar a instal·lar. Una rere l’altra, vam visitar metòdicament, o així ho espero, les adreces que ell havia subratllat. El dia, tan curt a l’hivern, estava a les acaballes. De vegades em sembla que són els únics dies que he conegut, i sobretot el moment més encisador de tots, el que precedeix l’obliteració nocturna. Les adreces que ell havia subratllat, o més aviat marcat amb una creu, com fa la gent senzilla, les anava tatxant amb una ratlla tirada en diagonal a mesura que resultaven dolentes. Més tard em va mostrar el diari i em va suggerir que el guardés jo mateix, per estar segur de no buscar de nou allà on ell ja havia buscat en va. Tot i els vidres alçats, els grinyols del fiacre i el brogit de la circulació, jo el sentia cantar a dalt del pescant. M’havia preferit a mi abans que a l’enterrament, era un fet que perduraria eternament. Ara cantava. Ella és lluny del país on dorm el seu jove heroi, són les úniques paraules que en recordo. A cada alto baixava del seu seient i m’ajudava a baixar del meu. Jo trucava a la porta que ell m’indicava i de vegades desapareixia a l’interior de l’immoble. Se’m feia estrany, ho ben recordo, sentir novament una casa al meu voltant, al cap de tant de temps. Ell m’esperava a la vorera i m’ajudava a pujar al fiacre. Jo ja començava a estar-ne fins al capdamunt, del cotxer. Ell es tornava a enfilar al pescant i repreníem la marxa. En un moment determinat es va produir això que ara diré. S’aturà. Jo em vaig desensonyar i vaig fer el gest de baixar. Però ell no vingué a obrir-me la portella i donar-me el braç, de manera que em vaig veure obligat a baixar tot sol. Mentrestant ell encenia les llanternes. M’agraden els llums de petroli, encara que siguin, juntament amb les espelmes, i amb l’excepció dels astres, les primeres llums que vaig conèixer. Li vaig preguntar si podia encendre jo la segona llanterna, perquè la primera ja l’havia encès ell mateix. Em donà la capsa de mistos, vaig obrir el vidre bombat muntat amb unes frontisses, el vaig encendre i el vaig tornar a tancar tot seguit per tal que la metxa cremés tranquil·la i clara, a l’escalf de la capelleta i a recer del vent. Va ser un goig per a mi. Ara, a la llum de les llanternes, no ens hi vèiem, només vèiem vagament el llom del cavall, però els altres les veien de lluny, dues taques grogues i movents vogant lentament. Quan el carruatge girava es veia un ull, vermell o verd segons el cas, rombe bombat límpid i agut com en un vitrall.

Un cop l’última adreça inspeccionada, el cotxer em va proposar de presentar-me a uns coneguts que tenien un hotel on jo estaria molt bé. Tot s’aguanta, el cotxer, l’hotel, tot és versemblant. Recomanat per ell, no em faltaria de res. Totes les comoditats, va dir tot picant l’ullet. Situo aquesta conversa a baix a la vorera, davant la casa d’on jo acabava de sortir. Recordo, a la llum de la llanterna, el flanc ossut i humit del cavall, i al pany de la porta la mà del cotxer amb el guant de llana. El meu cap sobresortia sencer del sostre del fiacre. Vaig proposar-li de fer beguda. El cavall no havia menjat ni begut en tot el dia. Quan l’hi vaig fer observar, el cotxer em respongué que ja menjaria a la quadra. Si menjava alguna cosa, ni que fos una poma o un terròs de sucre, mentre treballava, li venia un mal de ventre i uns còlics que no el deixaven seguir i que fins i tot el podien matar. Per això es veia obligat a lligar-li les barres amb una corretja cada vegada que per una raó o altra l’havia de perdre de vista, per tal que la bèstia no patís per culpa del bon cor de la gent que passava. Després d’un quants tragos, el cotxer em va pregar que els fes l’honor, a ell i a la dona, de passar la nit a casa seva. No era gaire lluny. Ben pensat, i amb la perspectiva del temps, em sembla que durant tot el dia no havia fet sinó donar voltes prop de casa seva. Vivien als dalts d’una cotxera, al fons d’un pati. Bonica situació, jo ja m’hi hauria avingut. Havent-me presentat la seva dona, que tenia una panera considerable, ens va deixar. Ella se sentia incòmoda de quedar-se a soles amb mi, prou que es notava. Jo la comprenia, en casos com aquest acostumo a tirar pel dret. Tot és seguir o deixar-ho estar. Més valia deixar-ho estar. Vaig dir que baixaria a la cotxera, a dormir. El cotxer va protestar. Jo vaig insistir. Ell va indicar a la dona una pústula que jo tenia a la closca, perquè m’havia llevat el barret, per educació. S’ha de treure, va dir ella. El cotxer anomenà un metge que tenia en alta estima i que l’havia desempallegat d’una induració al darrere. Si vol dormir a la cotxera, va dir la dona, que dormi a la cotxera. El cotxer va agafar la llanterna de damunt la taula i em va precedir a l’escala que baixava a la cotxera, que era més aviat una escala de mà, i va deixar la dona a les fosques. Va estendre per terra, en un racó, damunt la palla, una flassada de cavall i em va deixar una capsa de mistos per si tenia necessitat de veure-hi durant la nit. No recordo què feia el cavall mentrestant. Estirat a les fosques, sentia el soroll que feia quan bevia, és molt especial, les corredisses sobtades de les rates i damunt meu les veus ofegades del cotxer i de la seva dona que m’estaven criticant. Jo tenia la capsa de mistos a les mans, una capsa gran de rasca. Em vaig alçar en plena nit i en vaig encendre un. La flama, breu, em va permetre de situar el fiacre. Em van venir ganes de calar foc a la cotxera, però després em van passar. Vaig trobar el fiacre a les fosques, vaig obrir la portella, en van sortir unes rates i em vaig ficar a dins. Mentre m’instal·lava, em vaig adonar tot seguit que el fiacre no estava a plom, és clar, perquè les llances reposaven al terra. Millor, perquè així em podia estirar, amb els peus més alts que el cap, fins a l’altra banqueta. Durant la nit vaig notar diverses vegades que el cavall em mirava per la finestrella, i l’alè del musell. Desenganxat, devia trobar estranya la meva presència a dins del fiacre. Com que m’havia deixat la flassada a fora, ara tenia fred, però no prou per anar a buscar-la. Per la finestra del fiacre veia cada vegada més bé la de la cotxera. Vaig sortir del fiacre. Ja no hi havia tanta foscor, ara entreveia la menjadora, el rastell, els arreus penjats, què més, galledes i raspalls. Vaig anar cap a la porta però no vaig poder obrir. El cavall em seguia amb els ulls. ¿Que no dormen mai, els cavalls? Em semblava que el cotxer l’hauria hagut d’estacar, al costat de la menjadora, per exemple. Vaig haver de sortir per la finestra, cosa no gens fàcil. Però res no és fàcil en aquest món. De primer vaig passar-hi el cap, i quan ja tenia les mans planes al terra del pati, els malucs encara se’m travaven als muntants. Recordo que vaig estirar unes tofes d’herba amb les dues mans per deslliurar-me. Hauria hagut de treure’m l’abric i tirar-lo abans per la finestra, però no hi havia pensat. Tan bon punt vaig ser fora del pati vaig pensar alguna cosa. El cansament. Vaig ficar una nota a la capsa de mistos, vaig tornar a entrar al pati i vaig posar la capsa al cantell de la finestra per la qual acabava de passar. El cavall era a la finestra. Però un cop vaig haver fet unes quantes passes pel carrer, vaig tornar al pati i vaig recuperar la nota. Els mistos els vaig deixar, no eren meus. El cavall seguia a la finestra. Ja n’estava fins al capdamunt, d’aquell cavall. El dia amb prou feines despuntava. No sabia on era. Vaig agafar la direcció del sol ixent, a bell ull, per rebre la claror més aviat. M’hauria agradat un horitzó marí o desèrtic. Quan soc a fora, de bon matí, vaig a trobar el sol, i al vespre, quan soc a fora, el segueixo fins als morts. No sé pas per què he contat aquesta història. De la mateixa manera hauria pogut contar-ne una altra. Potser una altra vegada en podré contar una altra. Ànimes vives, ja veureu que tot és semblant.

Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja

Avançament editorial per gentilesa de Club Editor