Gerard Torra
Gerard Torra i Llibre (Barcelona, 1998) forma part de la generació que va créixer amb el contingut audiovisual del 3XL. Es va llicenciar en Història a la Universitat de Barcelona, on va entendre què mou els fils de la humanitat. Tot seguit, va prendre dues decisions vitals: encetar el camí de la meditació i apuntar-se a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El silenci de la meditació i el coneixement previ sobre budisme li van permetre començar a acceptar la realitat tal com és, i l’Escola d’Escriptura li va aportar les eines necessàries per escriure els seus contes. Tot i que Aerodinàmiques és el seu primer llibre, alguns dels seus relats han estat publicats en fanzines com Pluma Fanzine, en revistes com Núvol, en portals com Paper de Vidre, o han estat reconeguts en certàmens com ara el Premi literari «Sant Jordi a Instagram», en què va quedar primer finalista el 2025, amb el conte «Ossos i engranatges». Actualment, treballa com a llibreter i professor d’escriptura a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
Espai per a matisos dolços
Quan el sol enceta la davallada final, ella baixa per les escales de la cabina amb la filla en braços. El racó on l’adormirà és ben a prop del llit de matrimoni. Ja ho deia el seu marit durant l’embaràs: en una bodega plena a vessar hi ha poc espai per als miracles. Fa anys que volen d’aquí cap allà, i a les províncies de l’est el seu negoci comença a ressonar entre els demandants de transport assequible i eficaç.
Pocs minuts després baixa en Délic. Per no despertar la petita Milna, diu a la seva dona, en un to fluixet, que l’espera dalt i que li ha preparat una infusió de bellanoia. Ella assenteix i li llança un petó. La menuda s’ha adormit de pressa amb la remor dels motors. Quan descansa, fa goig mirar-la, però la mare torna a sentir aquell dolor que l’empeny a demanar disculpes a una criatura que encara no parla.
Li agradaria fer-se perdonar per no haver parat ni una sola setmana en els dos anys que fa que va néixer; per no haver-la deixat gatejar a terra ferma en qualsevol dels indrets que sobrevolen dia i nit. Recorda la seva joventut, o com va conèixer en Délic, i li venen al cap les festes i la colla. Què en sabrà, la seva filla, d’amics, de colles i de revetlles si només acompanya uns pares que han de volar eternament per guanyar-se el pa?
És conscient que a la bodega hi ha poc espai per als miracles, però encara en veu menys per a una filla que serà adolescent. De tant en tant pensa que alguna hisenda de la caritat podria atorgar una vida més digna a la petita Milna. Que allà correria, s’empaitaria amb altres vailets i aprendria a llegir a l’escola. Però el que més li dol és haver-se imaginat entregant la seva filla a la caritat per poder continuar treballant sense parar. En casos com aquest, creu, no hi ha espai per al perdó.
No sap si van fer bé, perquè la il·lusió de l’embaràs va amagar els dubtes que tenien sota tones d’esperances i il·lusions. I, si no van fer bé, tampoc sap si ara fan pitjor. Se li trenca el cor quan veu la petita com una presonera tancada en una cel·la voladora. Li podríem comprar un gat, ha proposat en Délic més d’una vegada, però ella sap que l’anhel de l’amistat no se supleix amb quatre bigotis i miols. S’havien d’adaptar a la menuda, i de moment sembla que serà la menuda qui s’adaptarà als seus guanys i pèrdues. Es tapa el rostre amb les mans i s’empassa l’angoixa per no despertar-la.
En pujar a la cabina, el seu marit li atansa la infusió encara fumejant. Ella menteix quan respon que tot va bé per allà baix. Nota la infusió un xic amarga, i en Délic li diu que la clau consisteix a apreciar-ne els matisos dolços per sobre de la resta. Ella prova de cercar-los amb el gust i acaba despistant la sensació de culpabilitat que l’ha acompanyat mentre pujava les escales. Qui sap? Potser, després de tot plegat, la seva filla acabarà tenint un munt d’amistats que l’envejaran per haver crescut entre núvols i conèixer els secrets del cel.
Avançament editorial per gentilesa de Godall Edicions