Víctor Català

Caterina Albert (1869-1966) “portà una vida reclosa i no abandonà mai la seva localitat”, segons l’Enciclopèdia Catalana i uns quants manuals escolars. Altres fonts afirmen que viatjà per Europa, sobretot a Itàlia; que alternà l’Escala i Barcelona a partir de l’any 1904; que coneixia els barris baixos com el palmell de la seva mà; que llegia quatre llengües i intimava amb altres tantes literatures. Sota pseudònim masculí per poder escriure en pau sobre aspectes i situacions de la vida considerats escabrosos, es dona a conèixer el 1898 amb el monòleg teatral La infanticida. Entre el 1901 i el 1907 surt la part més celebrada de la seva obra, Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius i Solitud. Ve després un silenci de deu anys, durant el qual el jove grup dels Noucentistes s’imposa des de les instàncies del nou poder cultural i condemna aquells que no combreguen amb les seves idees, com ara la sempre insurrecta Caterina Albert. El 1918 comença la publicació per entregues d’Un film (3.000 metres), novel·la desqualificada per la crítica com una obra en què l’autora emprèn “camins errats i arbitraris”. Ella no perd el nord i publica La Mare Balena, seguida de Contrallums. Aquesta vegada el seu silenci dura vint anys, fins que treu Vida mòlta (1950) i Jubileu (1951). Són les darreres obres d’una autora que ha donat a les lletres catalanes algunes de les seves peces més originals i més grans.

L’empelt

—Noi, tu m’has fet favors i vull pagar-t’ho estalviant-te una enrabiada.

—Dieu, Pau.

—Vigila el pati: em sembla que et festegen les gallines.

—Ca, home! ¿A casa mateix voleu que…?

—Fa pocs dies vaig veure un home aturat vora la porteta del pati: al veure lo meu llanternó, va fugir i no el vaig conèixer; però ahir, quan jo em retirava de la primera ronda, altra vegada s’estava aturat al mateix lloc… Això no em va agradar i he pensat d’avisar-t’ho. Ara ja ho saps, i tu mateix: jo en quedo desencarregat.

—Vos ho estimo, Pau; però, vaja… Tothom ja sap que de l’espitllera de la meva cambra puc clavar una perdigonada al que s’arrisqui dins de casa, i no n’hi haurà gaires, me sembla, que se’m vulguen posar a tret…

I el Noi somrigué, amb la seguretat del bon caçador a qui mai falla el pols.

—Pel sí o pel no, estigues previngut, creu-me… que jo ja tinc experiència i et dic que les positures no m’agradaren.

—Descanseu, Pau, i moltes de gràcies per l’avís.

—De res, home. Per quelcom fem l’ofici.

I, donant-se els bons dies, se separaren.

En Pau, lo sereno del poble, amb lo gec de les festes sobre l’espatlla, tirà cap avall, a mesicar un sac de blat de moro que li calia per a acabar d’engreixar los vedells, i el Noi Ordis, amb la vara de correigs sota l’aixella, començà a rodar ençà i enllà pel mercat, aturant-se per les parades, mirant los parells d’aviram de les pageses, enfonsant la mà en les veces del veí de camp, per a veure com li havien reeixit en lo terrer aspre, parant-se a descanviar dos mots amb un foraster conegut.

Sentint d’improvís que li posaven una mà sobre l’espatlla, girà el cap: de seguida arrugà el front, amb aquell aire de disgust que prenia involuntàriament sempre que veia a son germà.

Lo sereno, plantat a una dotzena de passos lluny, mirant-se an aquells dos homes aplegats, no es pogué estar de dir a l’amo del blat de moro:

—Vatua l’òliba! Ara veges qui diria que són germans de sang lo Noi i el Petit de ca l’Ordis… L’un més bo que el pa de fleca, i l’altre una mala pua que si Déu no hi té mirament pararà a galeres.

—Tens raó… I que, per ser tan bell empeltador, l’avi Ordis s’hi va ben lluir amb aqueix empelt! Tenia el generè de bona mena i va encastar-hi brotall de la més bacona…

I l’home del blat de moro, satisfeta sa vanitat per la comparança que havia tret, esclafí una gran rialla, ensenyant totes les dentasses grogues i les genives de color de vi, com un cavall quan saïna.

—Si els penedits haguessin d’anar a Roma, lo pobre avi no s’hauria pas estalviat la caminada. Mira que jo li vaig sentir dir més d’una vegada, tot consirós: “Pensar que jo he fet semblant cosa, de la meva pròpia voluntat!…” I això ho deia pel Petit, ¿entens?

—Oh, ja!

Era cert. L’avi Ordis havia quedat viudo als quaranta anys, amb un fill de dotze, i, sense saber ell mateix per què —per avorriment de viudo, per mala taleia de la sang, que sempre en fa una de mal feta, com deia ell, compungit—, s’havia embolicat d’amagatotis amb la dona pitjor del poble, una mossa vella, lletja, bruta, d’una joventut més negra i rebregada que un drap de llit de morts, i amb tal delera per l’aiguardent, que a mitja tarda s’adormia dreta en qualsevol racó. Darrera mostra d’una nissaga de brètols, ningú s’hi havia arrimat mai per cosa de bé, an aquella mossa: l’Ordis, que era un home entenimentat, treballador, benvist i amb possibles, volgué fer lo que havien fet tants altres; però, de sobte… va passar lo inconcebible. Consultà el cas amb sa consciència —perquè era home que en tenia— i, regoneixent que no hi cabia el dubte i considerant que allò era un càstig de Déu pel poc respecte guardat a la difunta, va casar-se per a donar nom al fill escadusser que son pecat li tirava a sobre.

Tothom se feia creus de tal casament, ningú s’avenia de que, tractant-se de qui es tractava, l’Ordis portés fins a tal punt sos escrúpols; mes ell, a despit de tot, avergonyit i convençut de que anava a fer-se desgraciat per la vida, tirà avant sens vacil·lar. Però des d’aquella hora perdé l’alegria i sempre més se’l va veure capficat i pesarós.

La dona li quedà ximpleta i era l’escàndol del barri; lo fill li sortí un perdulari acabat: a sis anys robava els diners d’un calaix de botiga, i a tretze van ficar-lo a la presó per haver anat a ganivetades en una taverna. Quan son pare el volia rep tar, se’l mirava de fit a fit, amb una tranquil·litat insultant de mesell, insensible a les amonestacions i a les patacades. Al veure això, lo vell Ordis, tremolant d’ira i de vergonya, se n’anava a plorar a sa cambra, arrabassant-se els cabells i donant-se tota la culpa de lo que li passava.

Morí apesarat, amb la voluntat posada en lo fill gran —tan treballador, tan bon minyó, tan seriós, tan intel·ligent—, i pregant-li amb humilitat de pecador que tingués compassió del Petit, puix no era pas ell lo responsable de la deshonra de la casa.

Mort lo vell, passaren los mals de cap a l’hereu, que se’n vegé de totes amb son germà. Perquè en un prompte l’havia tret de casa, en vista dels escàndols que donava a dins mateix i que maltractava despietadament a sa mare ximpleta, se trobà cridat a judici demanant que li pagués de seguida la llegítima. Com havia complert l’edat, l’hereu pagà religiosament, però de llavors en avall los dos germans amb prou feina se miraven la cara; mes lo gran —lo Noi, com li deia tothom— estava malalt de sentiment i de vergonya cada vegada que el Petit donava que dir al poble amb alguna feta de les seves. Així és que no en podia sentir parlar que el cor no li dongués una sotragada ferma i no se li arrugués lo front amb aire d’alarma i disgust.

Aquell dia, sentint sobre l’espatlla la mà de l’altre, se feu un pas enrere, amb una extremitud de repulsió inevitable.

—Hola, Noi! —va fer lo Petit, amb aquella rialleta cremadora que solia gastar.

—Hola —digué l’hereu, secament—. ¿Què vols?

Perquè ja sabia que quan son germà se li acostava era sols per a destralejar-lo. L’altre tampoc ho amagava.

—La dona ha de pastar i no té llenya per al forn. ¿No me’n podries donar una braçada?

—Ves a casa i pren-la.

I, sense esperar les gràcies, girà l’esquena i se n’anà; mes ja tenia el mal humor per tot lo dia. No s’entretingué ja en cap parada ni s’aturà a conversar amb ningú més: per a esbargir-se sortí del poble i a la tarda repetí el passeig.

Quan a entrada de fosc tornà a casa, la dona li va dir:

—Ha vingut aquell reconsagrat del Petit i s’ha estat mitja hora al cim de la llenyera triant los mellors troncs i dient que tu ja li havies donat llicència… Jo volia privar-l’hi, però m’ha fet por amb aquella cara de gat que sembla que va a envestir.

Lo Noi sentí que una foguerada li encenia les sangs; mes, per a evitar converses inútiles, demanà un fanal i sortí a donar una vista a les portes foranes.

Resseguí tota la casa d’esma, mirant maquinalment. Com tothom sabia que dormia amb l’escopeta al capçal del llit i que no errava el tret, no tenia cap llei de por de la gent del país; però sempre podia escaure’s un pillastre passavolant.

Repassada la casa, sortí al pati i examinà la porteta que donava al carrer de darrere i en punt força desert i allunyat de la finestra de la cambra. D’aquella porteta havia parlat en Pau, i, amb tot i ser l’únic lloc una mica perillós, no hi trobà novetat. Va entrar-se’n a la caseta del pati, quins alts servien de graner i quins baixos de joquiner i païssa. Les gallines, que dormien en les perxes travesseres, totes estarrufades, al veure llum abaixaren lo coll estirat, piulant poc a poc i encantant los ulls rodons. La flameta immòbil del fanal destriava a mitges les ombres tres passos entorn del Noi, i es destacaven en la foscor, mateix que taques de sang, les notes vives de les crestes.

Traspassant enmig d’elles per a agafar l’escala del graner, l’hereu Ordis se digué a si mateix, tot guaitant amb afecte aquells animalets ensopits:

—Vejam qui serà el maco que les toqui! Prou queda al seti!

A dalt tot era un badiu, sense més obertures que el batiport de l’escala i una finestra que donava al pati, sobre la llenyera. Del sostre penjaven dues cordes d’espart aguantant una barra en forma de trapezi, i sobre la barra hi havia estesos los sacs, per a salvar-los de les rates. A terra tot eren piles de civada, ordi i blat, i arrimats a la paret la rastinyera de canats de canya, en quins ventres cilíndrics hi havia les veces, fosques com mulates, les faves de cara camusa i les cairetes de blanca pell de noia… lo fruit sencer de la collita, encara no escabotat per la venda.

L’hereu, amb la nansa del fanal en lo ganxo del dit, s’aturava de pila en pila, mirant-ho tot cuidadosament, engrescant-se amb la grogor esblaimada de l’ordi, que semblava talment una balsa d’oli refinat, preocupant-se dels granots de cugula que mostrejaven ací i allà la civada, enfonsant temerosament la mà enmig del blat per a veure si era calent…

Arribà a la finestra i aixecà el fanal: un llisquet no estava tancat i anà per a girar-lo, però, així que el tocà, lo llisquet se li quedà als dits com si només hagués sigut enganxat amb saliva. Se’l mirà sorprès i va adonar-se de que havia seguit clau i tot. Estirà l’altre llisquet; només estava encomanat també, i amb un res seria tret. Lo cor li va fer un salt a l’hereu, i, deixant de pressa lo fanal a terra, cuità a mirar la finestra detingudament: tots los ferros que donaven de l’altra banda de fusta havien sigut destorcits, i amb una empenta suau la finestra s’esbatanaria sens resistència. L’hereu s’esblaimà: los bergants no li anaven pas per les gallines, com se pensava en Pau, sinó per la flor de sa pobresa!… Sort de l’avís.

Deixant lo fanal dins del graner, se n’anà a casa per la manta i l’escopeta, disposat a passar-se la nit de vigilància. Sopà en una esgarrapada, parlant a la dona només que de l’avís d’en Pau i de son intent d’engegar un tret enlaire per a que no s’hi acostés ningú: callà el rest de la veritat per a no esglaiar-la.

De nou al graner, tirà la manta aterra i s’hi tombà a sobre tapà amb un pany lo fanal encès i, amb l’escopeta al peu de la mà, va esperar.

La nit era rúfola i espessa, i, encar que feia lluna, la tapaven sovint amples nuvolades negres que s’arrossegaven mandrosament d’una banda a l’altra del cel. L’aire era pesat, com si s’acostés tempesta, i de tant en tant ratxes isolades de vent de grop feien rossolar sobre la paret de la caseta les branques de la figuera del pati del costat amb un ric-rec agre, d’ungles que esgratinyessin; i estremia d’improvís l’espai, com un crit d’alerta, un cant de gall, inquiet i penetrant.

Lo Noi, avesat a ficar-se al llit d’horeta, de seguida agafà son, i per a distreure’s destapà el fanal i es posà a escoltar tots los remors de fora; per sort passaven colles de fadrins baladrejant al llarg del carrer per a cridar l’atenció de les minyones retirades, i els seus bruels alegres lo deixondaven an ell i a la faró del gresol, que pampalluguejava tota resplendenta com si volgués prendre part en l’esvalot. Mes, així que s’anà fent tard, les remors s’esmortiren i no en quedà d’altres que el ric-rec de la figuera i el toc de les hores que queien de dalt del cloquer com gotes ressonantes, pesadament, calmoses i suspenent-se i vibrant pels aires abans d’arribar a terra. Llavors lo faró del gresol, aquietant-se també, s’encongí immòbil a l’entorn del moc, com disposant-se a fer un clucull, i el Noi, decantant lo cap, trencà, sense donar-se’n compte, la primera becaina i d’aquella una altra. Ses mateixes becarrades lo feien despertar a cada punt, sobtat i amb una esma d’alarma, com si fes un mancament. Se fregava els ulls, bellugava les espatlles, espolsava el cap o es gratava l’orella, i, mercès a tals maniobres, lograva un minut de claretat, per a tornar de seguida a son sonet de llebre. No havia volgut fumar perquè un cigarro és massa bell nunci, i no sabia què fer per a deixondir-se. Les hores, entretant, semblava que es prenguessin lo picar amb més catxassa, i cada vegada tardaven més a caure i queien amb mandra més pronunciada i monòtona: ja havien tocat les llargues, i el rellotge tornava a les petites, quan vet aquí que un cert esgratinyament que no semblava pas lo de la figuera tingué la virtut de desvetllar en un santiamén al vetllador; per instint tirà una mà sobre l’escopeta i amb l’altra un pany de manta sobre el fanal. Lo fanal va aclucar-se repentinament i tot quedà a les fosques.

La fressa era en lo llenyer: algú hi trafollava amb compte i tota la balcera cruixia poc a poc, amb cruixidets breus i secs.

L’hereu posà un genoll en terra i sobre l’altre hi descansà l’escopeta al punt de dalt. Lo cor ni el pols no li tremolaven pas, però tampoc tenia rastre de teranyines als ulls. Amb tota serenitat i parant sempre amb los ulls ben oberts la finestra, va percebre un rautar de peus i mans per la paret; amb tota serenitat sentí empènyer la finestra; amb tota serenitat la vegé obrir-se i passar de primer un feble raig de lluna, després un peu descalç i una cama i una altra cama; amb tota serenitat vegé caure un home dins del graner i estirar lo coll endavant per a llucar en la fosca. Però, aixís que aquell home donà el primer pas, la serenitat del Noi s’acabà de repent, com un llum que s’apaga d’una bufada. Feu un surt violent, i l’impuls d’encarar-se l’escopeta se li paralisà.

Romangué immòbil, ert, sense saber lo que li passava.

L’intrús se n’anà, llest com una daina, cap al trapezi dels sacs, n’estirà un i el feu seguir. Amb la mateixa llestesa, ajocat vora la pila del blat, començà a tirar-ne amb les dues mans a dins del sac, enrotllat entre sos peus, i quan fou mig, amb la mateixa llestesa l’ensacà, i tornem-hi: blat a dins altra vegada… A quatre passos, arredossat en l’ombra, lo Noi se’l mirava, la vista fixa, l’escopeta al punt de dalt, de nou mestre de si mateix.

De cop se feu nit negra, com suara; una nuvolada havia tapat la lluna. L’intrús llançà un renec a mitja veu, però en lo mateix punt va sentir-se rebatut per terra i encastat d’esquena a les rajoles. Li tenien un peu sobre el ventre i un canó d’escopeta enfonsat al pit.

Lo fanal badava, com espaumat, son ull de foc, i a sa claror entelada los dos germans se guaitaren, blancs com la paret.

—Lladre! Bandoler! —esclatà l’un. L’altre barbotejà una maledicció afrosa.

—Aquí et tinc d’acabar!

—Mellor! Acaba’m!

I el Petit, redreçant la testa com un serpent i revinclant l’espinada, s’abraçà al canó de l’escopeta: sa alenada d’aiguardent confegí amb energia feréstega:

—Acaba’m, au!… Si no ho fas tu, ho farà un altre… Ja no me’n puc estar!…

Aquell udol miserable, aquella confessió sencera del criminal nat que se sent precipitat cap al delicte per una força atàvica irresistible desarmà sobtadament al Noi: son peu se feu enrere, lo canó de l’escopeta va aixecar-se, i el bon home se passà la mà gebrada pel front roent, tot aturat, com si acabessin de donar-li un cop de mall al cap. Li semblà que la veu de pecador li repetia aquelles paraules: “Tingues compassió d’ell… que no és pas lo responsable de la deshonra de la casa!” Al veure’s lliure, lo Petit se posà de genolls, espolsant-se maquinalment la brusa, i, mirant-lo cara a cara, amb tota tranquil·litat tornà amb sa veu ronca de borratxó crònic:

—Mata’m, home! Aquí em tens!

Lo Noi girà la cara i s’apartà com qui s’aparta d’un precipici.

—Ets fill del pare i no puc matar-te… Però ves-te’n, ves-te’n de seguida del meu davant i… que Déu te perdó!

No es digueren cap més paraula; però, així que el Petit va esser fora i l’hereu se vegé sol en la solitud d’aquell graner que tancava tota sa pobresa, mossegant-se el llavi amb muda desesperació i estrenyent-se el cap amb les dues mans, se posà a plorar com una criatura.

La flameta, groga com or i fixa fixa, se’l mirava a través dels vidres entelats del fanal, mateix que fos un ull viu i intel·ligent.

Avançament editorial per gentilesa de Club Editor