Anna Ballbona

Anna Ballbona (Montmeló, Barcelona) ha publicat les novel·les No soc aquí (Premi Llibres Anagrama 2020) i Joyce i les gallines (Anagrama, 2016), que s’han traduït al castellà, a l’alemany i al grec. És autora del llibre de no ficció Elles competeixen (Ara Llibres, Beca Premi Ciutat de Barcelona 2022) i dels llibres de poemes Conill de gàbia (LaBreu Edicions, 2012) i La mare que et renyava era un robot (Premi Amadeu Oller 2008). Ha obtingut una beca Leonardo de la Fundació BBVA per a la seva propera novel·la. Té un màster en Literatura Comparada per la UAB i col·labora amb el programa de Catalunya Ràdio Ciutat Maragda, el suplement «Quadern» del diari El País i la revista Serra d’Or. És membre del jurat de la beca i premi Finestres i professora a l’Aula d’Escriptura de Girona.

Mercè Rodoreda (Barcelona, 1909 – Girona, 1983), «que va menar una existència discreta i retirada, vivint després de la guerra en el triangle París, Ginebra i Barcelona, més endavant entre Ginebra i Romanyà de la Selva, és molt possiblement la novel·lista més important de la literatura catalana. Les seves novel·les foren pensades i estudiades minuciosament abans de llur redacció, i ben sovint escrites diverses vegades, i això que siguin productes de gran perfecció, on cada element juga un paper determinant: tot, doncs, hi és essencial. Certament una de les qualitats més rellevants de l’autora va ser la paciència: la lenta i difícil composició d’una experiències personals viscudes amb gran intensitat. La mateixa intensitat amb què visqué la literatura i que tenen totes les seves novel·les, simbòliques i poètiques, des de la primera Aloma, escrita a Barcelona, fins a Mirall trencat, començada a Ginebra i acabada a Romanyà.» (Del pròleg de Carme Arnau a: Rodoreda, Mercè. Tots els contes. Barcelona: Edicions 62, 1979.)

Sobre “Una fulla de gerani blanc”

Rodoreda comença jugant a despistar, com de costum. Posa màscares a la narració i les treu d’una revolada, amb virulència. Per això, de tots els contes magnífics que conté La meva Cristina, “Una fulla de gerani blanc” colpeix fins a causar una sensació de fàstic profund. L’operació de desconcertar comença pel títol i segueix amb un narrador al costat de la muller morta, la Balbina. De mica en mica aixeca les màscares i, lluny de qualsevol previsió, el que ensenya és, a mesura que avança, a cada frase, a cada pàgina, cada vegada més terrorífic. Costa recordar un in crescendo tan asfixiant, tan matèric per convertir la maldat i el sadisme en realitat literària, palpable: Rodoreda, la gran escriptora del mal! Modula la tenebra fermant amb tensió elevadíssima la realitat i el somni, els fets i els símbols (el blau, la dent, el marbrista, les flors triades, la mort que no marxa…). Són tot un, no van desaparellats, i per aquesta raó multipliquen l’aposta.

El narrador és un assassí sàdic mogut per la gelosia i la bogeria, que mai en té prou dins l’espiral de turments amb què es rabeja. Dient això no aixafo la guitarra a ningú. Les imatges esfereïdores del conte, tota una galeria de l’horror, és el que mai s’oblida, des de la trompeta furtada fins a la dent arrencada a la morta i el gat esventrat i el gat-fantasma-venjança que torna. Imatges de l’abisme, de l’aïllament, de l’infern, de l’aberració que obren inacabables possibilitats de lectura.

Com que juga a confondre, algunes lectures de Rodoreda a vegades poden perdre’s per rails oportunistes i esbiaixats o massa arran de terra. D’aquest sol conte se’n podria fer una tesi i jo només n’he fet una minimíssima nota al peu. El fet és que Rodoreda és una de les més grans contistes de la literatura catalana i universal. Els contes no és que siguin un simple banc d’operacions, és que són pures perles.

Una fulla de gerani blanc

La Balbina va morir una nit tèbia, entre les últimes estrelles i la boira que pujava del mar. Jo havia hagut d’obrir el balcó del menjador, que donava a l’eixida i feia corrent d’aire amb les finestres, de la banda del carrer, perquè la mort, de seguida d’haver-se’m endut la Balbina, em va omplir tota la casa amb la seva olor de flors podrides. Mentre la Balbina se’m moria, jo, assegut en una cadira baixa i a la claror de l’espelma, la mirava sense parar. I des del dia que havia caigut malalta l’havia mirada així, cada nit, fins a la ratlla de la son. M’estirava al costat de la seva febre i li veia els ulls tallats en ametlla que em miraven sense mirar-me i que brillaven com els ulls d’un gat a les fosques. Em sentia acompanyat per l’escalfor d’aquella malaltia llarga que de tant fer-me tenir la casa tancada me l’havia tornada humida i m’havia desenganxat el paper de les parets. La Balbina, quan va morir, no tenia galtes, ni el damunt de les mans carnós, ni els clotets als genolls que m’havien perdut. I el seu últim alè me’l vaig beure, tot abocat al seu damunt, quan els ulls ja li sortien del cap, perquè s’anava ofegant, per robar-li la mica de vida que li quedava i que jo volia per a mi. I amb aquella vida acabada dins la meva boca, vaig anar a obrir el balcó quan em vaig adonar que la mort no se n’anava. A l’eixida hi havia una mena d’encantament de sol i de boira, i, entre aquell encantament i jo, va passar, giravoltant, una fulla de flor de gerani blanca. A la barana que donava al carrer hi teníem els geranis vermells, que eren els meus, i a la barana que donava a l’eixida, els geranis blancs, que eren els de la Balbina. Tot mirant aquella fulla de gerani vaig recordar que havia esperat la mort de la Balbina mesos i mesos, sempre espiant que els ulls se li tanquessin de son per despertar-la perquè, per acabar-la més de pressa, no la deixava dormir. Així que sentia la seva respiració una mica més tranquil.la, m’aixecava ben a poc a poc, anava fins a l’armari, m’enfilava a la cadira mitjana i agafava la trompeta que hi tenia amagada a dalt de tot.

Un matí, feia temps, mentre picava el marbre per fer els tirabuixons de l’àngel, va entrar una senyora alta, molt prima, amb el nas llarg i els llavis secs; al damunt dels cabells, mal posat, duia un barret amb un ocell. Agafava la mà d’un nen vestit de mariner, que estrenyia contra el pit una trompeta lluent i daurada, guarnida de borles i de cordons vermells. Aquella senyora venia a encarregar una làpida de marbre gris per a la tomba del seu marit; damunt el nom i les paraules, hi volia tres crisantems de marbre blanc, drets i l’un al costat de l’altre: el primer una mica més alt i el tercer una mica més curt que el del mig. Ho volia de pressa. Quan se’n va haver anat, el meu amo, que li havia dit que deixaria l’àngel i li faria la seva làpida de seguida, però no amb els crisantems sortint, com si els haguessin deixats al damunt del marbre, sinó gravats i lligats fent ram, em va dir que l’àngel corria pressa, que primer de tot l’àngel. I li vaig anar picant els tirabuixons. Cada vespre, quan arribava a casa, deia a la Balbina que feia un àngel jo sol perquè el meu amo una vegada li va dir que jo era un mal marbrista i que no em podia encarregar una figura sencera. I aquell dia de la senyora dels crisantems, a l’hora de plegar, em vaig adonar que el nen s’havia deixat la trompeta al peu d’una criatura agenollada, a mig fer. I me la vaig endur, per bonica, tota d’or i vermella. Perquè la Balbina no em preguntés d’on l’havia treta, la vaig amagar a dalt de l’armari, i no me’n vaig recordar més. Fins que una nit, mentre la Balbina dormia, per castigar-la dels seus pecats, vaig acostar la cadira a l’armari, hi vaig pujar, vaig agafar la trompeta a les fosques i vaig bufar una mica, molt fluix. Vaig bufar més fort i aleshores va fer aquell so mig gemec, mig crit de tristesa, mig música de l’altre món. Vaig sentir que la Balbina es movia, vaig tornar a deixar la trompeta a dalt de l’armari i amb molt de compte em vaig ficar al llit. I des d’aquell dia, sempre més, quan la Balbina estava ben adormida, feia gemegar la trompeta. La primera vegada que ho vaig fer, al matí, esperava que la Balbina es despertés, mort de ganes de riure, pensant que em parlaria d’aquell soroll estrany que a la nit l’havia mig desvetllada. Però mai no em va dir que hagués sentit la trompeta, i quan anava i venia del menjador a la cuina jo li mirava l’esquena per veure si amb una mirada de punyal, espinada amunt, li podia endevinar el més amagat del pensament, allà on el cervell té un altre cervell petit que cull i guarda tots els secrets.

I aleshores va començar la malaltia. Sempre al llit, sempre estirada al llit, amb aquella veu prima que gemegava, estic cansada, estic cansada. I una nit que jo la mirava i la sentia respirar amb molta calma, com deuen respirar els arbres, va obrir tot d’una la boca, va treure una punta de llengua, i amb la llengua i els llavis va fer el so de la trompeta. Li havia sortit per la boca el que amb paciència jo li havia anat ficant per les orelles. I quan feia una estona que s’havia mort va semblar que les galtes buides se li tornaven a omplir i els llavis li van agafar forma de joventut i el cos semblava que reposés… Tot aquest miracle abans que jo anés a obrir el balcó del menjador que donava a l’eixida. I mentre es feia aquell canvi em vaig adonar del gat, estirat als peus del llit, i el gat m’havia vist beure l’últim alè de la Balbina, i el vaig agafar pel clatell i el vaig llençar lluny i al cap d’un moment ja tornava a estar ajagut als peus del llit com si mai no se n’hagués mogut. De calent en calent, la vaig vestir. Li vaig treure tota la roba, el vestit que duia d’ençà que havia començat a estar malalta i que la feia lletja, però que jo no li deixava canviar ni per dormir, i tot d’una em vaig quedar encantat davant la blancor de les cames de lliri. Li vaig passar una mà per un genoll, la vaig fer rodar damunt l’os, i el gat es devia pensar que jugava, perquè va estirar una pota i em va tocar els dits. Quan la vaig tenir vestida i pentinada li vaig tancar els ulls, li vaig posar les mans creuades damunt el pit, una la hi vaig haver d’obrir perquè estava tancada, però fort, i a l’últim, amb molta pena, no sé per què barrejada amb una alegria de boig, li vaig tancar la boca a poc a poc. Vaig sortir i em va semblar que el gat es quedava amb ella, però devia seguir-me perquè mentre la fulla de gerani baixava es va aixecar dret per caçar-la abans que arribés a terra, però jo era més alt i la vaig caçar al vol, i la fulla semblava una dent i feia olor de dent de llet: la mateixa olor de la boca de la Balbina la primera vegada que vam dormir junts. I quan em vaig adonar del que estava fent ja tenia les tenalles a la mà, ja era al costat de la Balbina i li estava arrencant una dent del mig de la part de dalt, una dent tan ben arrelada i tan dura que quan va seguir em vaig pensar que em seguia la barra sencera. La vaig agafar; era neta, i la vaig llepar per treure el vermell que hi havia a l’arrel i me la vaig posar a la butxaca. El gat ho va mirar tot i des d’aquell dia ja no el vaig cridar mai més pel seu nom, que es deia Mixu, i sempre més li vaig dir Cosme, perquè Mixu era el nom amb què la Balbina l’havia batejat quan en Cosme l’hi va regalar. I quan vaig haver decidit que li diria Cosme, vaig aixecar la faldilla de la Balbina morta, amb respecte, això sí, molt, i li vaig passar el dit pel ventre moltes vegades, com si no tingués altra feina, del melic a l’acabament; i quan em va semblar que havia arribat l’hora que en Cosme sortia de casa seva per anar a treballar, vaig tirar la faldilla de la Balbina avall i vaig sortir al carrer, amb el gat que m’havia seguit, i vaig dir a en Cosme que la Balbina era morta, i no es va poder tornar més blanc de desmai perquè feia temps i temps que de tant pensar en la meva Balbina, que mai no seria ni havia estat seva, la sang li havia perdut el color vermell i se li havia tornat tota aigualida. Perquè en Cosme i la Balbina s’estimaven. I quan van venir els enterramorts i li van soldar la tapadora de la caixa a flamarades, vaig pensar que allò era l’infern i de tornada de l’enterrament vaig entrar a una taverna a beure un vas de vi que fa sang, i quan vaig sortir de la taverna, tot jo ple de vi vermell i amb la dent de la Balbina a la butxaca, em va començar a venir el somni blau. I vaig entrar a casa seguit pel somni blau. El gat em va fregar el costat del ventre per les cames i em va fer entrebancar i li vaig clavar una bona puntada de peu. La lluna, les estrelles, l’aigua que rajava de l’aixeta, tot era blau. I, ple del somni, em vaig asseure davant la taula i vaig enraonar amb el gat i li vaig explicar que la Balbina aviat seria només ossos, que tot el vestit nou, de color de rosa, que li havia posat per enterrar-la i que ella s’havia fet per enamorar en Cosme, no trigaria un any a estar ple d’ossos blancs de color de marbre d’àngel amb les ales esteses i els tirabuixons ben pentinats. Li vaig ensenyar la dent. La va mirar, i va tancar els ulls, i els bigotis se li van estirar; i tenia els ulls de color de mel amb una ratlla negra al mig que li partia la mel, i al cap d’una estona va tornar a mirar la dent, i jo cada vespre li ensenyava la dent, però un dia va estirar una pota perquè m’havia ajupit per ensenyar-li la dent de la vora i va tirar la pota endavant tan de pressa que la dent va anar per terra i es va amagar en un racó. Em va costar de trobar-la i vaig apallissar el gat, i per apallissar-lo el vaig ficar a dins d’una coixinera; i vaig foradar la dent i pel forat hi vaig fer passar un fil gruixut, i sempre jugava amb el gat a ensenyar-li la dent i a tirar-la enlaire quan ell acostava la pota per tocar-la. Jugant, jugant, un dia va obrir la boca i se la va empassar, però li va quedar un tros de fil penjant i jo amb paraules dolces vaig procurar calmar-lo i quan el vaig tenir calmat vaig estirar el fil per fer sortir la dent, fins que a l’últim el fil, gastat i moll de saliva, es va trencar i la dent es va quedar dins el gat que, quan era del néixer, en Cosme havia regalat a la Balbina i que sempre seguia la Balbina per la casa, per l’eixida i pel terrat. Vaig sortir al carrer a mirar les estrelles blaves, desesperat d’haver perdut la dent, i el gat estava al meu costat i mirava enlaire com jo. El vaig ficar a casa i vaig tancar la porta i em vaig posar a caminar i tot caminant anava dient, en Cosme estimava la Balbina, en Cosme estimava la Balbina, i ara la Balbina és morta i, que sigui morta, m’agrada i m’agrada i m’agrada. I mai no s’havien pogut abraçar perquè entre l’un i l’altra hi havia el marbrista que feia tirabuixons als àngels i tocava la trompeta amagada per fer tornar boja la Balbina i anar-la matant a poc a poc i per poder-la enterrar, sense dent, amb aquell vestit rosa que s’havia fet una primavera perquè en Cosme tenia un gerani rosa a la finestra del carrer. I perquè la veiés passar per davant de la seva finestra els diumenges al matí, tot anant a missa, amb un vel dels més fins tacat i tacat de lluentines negres.

Vaig comprar un peix cobert d’escata i me’l vaig menjar fregit amb tomàquet i julivert. Vaig donar el cap al gat, i l’espina del mig, ampla i dura, la hi vaig engorjar a l’inrevés perquè les arestes el punxessin si volia treure-la fora. I de seguida va començar a fer sotragades i més sotragades per treure l’espina, i com més sotragades feia més l’espina se li clavava a la carn rosa del coll, i al cap d’uns quants dies, perquè tenia resistència, de tant voler treure l’espina i de tant vomitar no res, va engegar l’ànima cap amunt i, de calent en calent, tal com havia vestit la Balbina, el vaig obrir de dalt a baix amb una fulla d’afaitar. I, blanca com sempre, en un racó de budell inflat hi vaig trobar la dent. La vaig rentar amb sabó i li vaig passar moltes vegades els dits per damunt per tornar-li tota la lluentor, i a la nit vaig sortir a enterrar el gat, i vaig sortir cada nit per veure quan s’acabaria allò de veure les estrelles blaves, i anava carrer enllà fins que venien els camps i els fanals sense cases amb la claror enlaire i els horts escanyolits amb les fulles de les cols menjades per les erugues i amb les rudes escanyades de pugó; i la claror dels fanals sense cases també era blava. Vaig arribar a pensar que tot era blau, no perquè jo ho veiés blau, sinó perquè s’hi havia tornat. I preguntava als uns i als altres de quin color veien les estrelles, i de quin color els semblava que era la lluna quan la veien pelada i quan la veien amb el collaret. I tots, després de mirar-me una estona com si els preguntés una cosa molt estranya, em deien que les estrelles eren de color de bombeta i la lluna també. I que l’aigua que rajava de les aixetes era de color d’aigua i prou. I jo anava picant marbre. L’amo havia acabat l’àngel i jo li havia acabat els tirabuixons, i havia enllestit la làpida, i estava fent els plecs de la faldilla d’una noia estirada morta, i els primers em van sortir mal decantats i l’amo em va dir: d’ençà que se’t va morir la dona encara ho fas més malament… La nit del dia que em va dir això vaig anar més lluny que les altres, més enllà dels horts, més enllà d’on havia enterrat el gat, més enllà de les cols i de les rudes. L’últim fanal era blau i li vaig tirar pedres sense parar, totes contra la claror blava, i la nit era fosca, i quan feia hores que tirava pedres vaig ensopegar la bombeta i la vaig fer caure a miques. I aleshores em vaig asseure d’esquena al fanal, sol i de cara a la nit fosca, i quan va sortir la primera estrella i les finestres de les cases, lluny, ja eren totes apagades, de dins del negre de la nit i de l’olor dels ermots em va arribar un miau, i un altre, i un altre, cada vegada més a prop, i de dins d’un tou d’herbes altes va sortir l’ombra sense fer gens de soroll. I l’ombra que s’acostava era un gat molt gros, gros com tres gats ajuntats, i les nines, quan ja pensava que potser les hi veuria blaves com les estrelles, les hi vaig veure de color de mel, de color de mel vella, tota la mel separada de dalt a baix per una ratlla negra. El gat em va passar pel costat i em va fregar el ventre pels genolls, tres o quatre vegades perquè anava voltant el fanal. Em vaig aixecar i vaig agafar el camí de tornada; ell em seguia, però quan vaig arribar als primers horts em vaig girar i vaig adonar-me que s’havia fos. L’endemà, tot picant els plecs de la faldilla de la noia morta i estirada, i escopint pols de marbre sense parar, a més a més de pensar en la claror blava, pensava en el fanal sense bombeta i en aquell gat. I a la nit vaig tornar a anar fins a l’últim fanal. Es sentia cantar la tropa dels grills esparracats i bojos. El gat gros va tornar. No va venir de la terra perduda i de les herbes altes; me’l vaig trobar al davant, amb els ulls de mel clavats en els meus, més negre que la nit de les ànimes. I cada nit va venir. Jo m’asseia contra el fanal, esperava una estona mentre el vent s’enduia les fulles caigudes, i tot d’una me’l trobava a tocar, quiet, com si fos de pedra. Em vaig acostumar a ensenyar-li la dent de la Balbina i, quan la veia, tot ell se’m fregava contra les cames i feia rum-rum sense parar i mirava la dent amb aquells ulls de mel d’abella. I l’última nit ja el vaig trobar que m’esperava. Em vaig treure la dent de la butxaca i la vaig fer saltar sobre la mà plana, però ell, sense mirar-la, va començar a voltar el fanal i anava fent com una corda i a cada volta m’anava lligant al fanal i, lligant i lligant, a cada volta em lligava més estret i jo sentia com si em lligués la vida per sempre, i el pensament se me n’anava més enllà dels horts, camí del cementiri, i tornava i no acabava de tornar entre els camps i el fanal sense bombeta, i jo mirava la nit al meu davant per veure si es feia blava, blava de banda a banda i del darrera fins al davant; i amb el nus al coll i amb un tros de llengua a fora vaig veure que es feia blava i tendra com aquelles estrelles que la Balbina havia brodat en unes estovalles, perquè la Balbina era brodadora i a més a més de brodar estrelles blaves brodava lletres que semblaven flors i branques en coixineres i llençols, i el blau de la nit era blau com aquelles estrelles de fil. Blava; d’un blau com el blau dels ulls de la Balbina, que quan la vaig conèixer li deia la noia dels ulls blaus i que mai més no m’havia recordat que els hi tenia.