Jesús Moncada

Jesús Moncada (1941-2005) va créixer a Mequinensa, va estudiar a Saragossa i als vint-i-cinc anys es va instal·lar a Barcelona per dedicar-se a les seves dues vocacions: la pintura i la literatura. El 1967 va entrar a treballar a l’editorial Montaner y Simón com a ajudant de Pere Calders, que el va animar a escriure i va prologar el seu primer llibre, Històries de la mà esquerra (1981).

La literatura de Moncada recrea des del principi la Mequinensa perduda sota les aigües: El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) en forma de contes, Camí de sirga (1988), La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997) en forma de novel·la. El conjunt que ofereix és el gran tapís de la vida en un poble visitat per totes les cruències de la història i gairebé per cap de les comoditats modernes, tret d’una presa que el va destruir.

Assentament comptable

—Dispensi’m per haver-li demanat que em deixés sol amb la xicota, senyor secretari. Suposo que no m’haurà atribuït vostè intencions d’aquelles que els carrinclons titllen d’inconfessables. Un Crònides més jove no hauria estat gaire de fiar. Ara, però, a la seixantena i en un escenari tan poc estimulant com aquest despatx polsós i rònec… ¿S’imagina una escena de seducció enmig d’anuaris jurídics, registres de defuncions i arxivadors rosegats pels ratolins? La processó anava per una altra banda. Pel que m’ha dit l’agutzil, “Aquí fora hi ha l’Elisenda Tortosa, vol veure’l de seguida”, i pel gest d’ella en entrar, assenyalant-lo a vostè, que estava d’esquena regirant paperassa i no se n’ha adonat, he deduït que es tractava d’un assumpte de compromís i li feia vergonya exposar-lo havent-hi roba estesa. Se sentia empegueïda, atabalada i perduda. Es veia d’una hora lluny. No li faltaven motius.

”El problema se li ha plantejat fa poca estona, exactament a l’hora de dinar, com a conseqüència d’un encadenament fortuït de circumstàncies d’altra banda gens extraordinàries. La primera, que avui és divendres. M’afiguro que no se’m traurà de la butxaca alguna tracamanya cronològica de picaplets acabat d’escudellar a la facultat de dret, i em concedirà en ferm que això no té res de portentós si considerem que ahir era dijous i que demà, sempre que aquesta nit no hi hagi un trasbals còsmic i el món se’n vagi al carall, serà dissabte. No em mostraria tan categòric, cregui’m, a l’hora de treure importància al dia de la setmana si avui fos diumenge. Els diumenges hi ha lliga de futbol, i d’un esdeveniment sagrat tan sublim, sobretot si l’equip de la vila juga a casa, poden derivar conseqüències imprevisibles no solament locals sinó també a escala planetària. Com li deia, però, és divendres. I s’escau que, els divendres, l’Elisenda, segons acaba d’explicar-me, passa bugada al Segre. Tenim dos rius i podem triar. El fet que ella hagi escollit el Segre resulta irrellevant per al cas. Som a l’estiu i, els mesos de calor, l’aigua de l’Ebre es torna molla i no fa sabonera. La tercera circumstància és que, quan és divendres i l’Elisenda renta la roba, la sogra té per costum donar-li un cop de mà en les feines de la casa. No se m’embali, descarti conclusions precipitades. Si creu que ens trobem davant d’un sarau tòpic entre nora i sogra, deixi-ho córrer, desenganyi’s. Aquestes dues mantenen una relació cordial, afectuosa i tot.

”Avui, doncs, la sogra s’ha presentat a punta de dia a cal fill. Feia estona que el xicot, l’Arseni, havia baixat als molls on l’esperava el llaüt, curull de lignit, per emprendre viatge a l’estació de ferrocarril de Faió. Navega per a la vídua Salleres, i només hi navega, a desgrat de la brama, entossudida a ficar-lo al llit de l’ama. Mentre l’Elisenda se

n’anava a fer la bugada, la sogra ha començat a feinejar; més tard, ha despertat els dos nets, els ha rentat i vestit, els ha donat l’esmorzar i els ha enviat a escola. Quan s’ha fet l’hora, s’ha posat a preparar el dinar. Així, quan l’Elisenda tornés del riu i els petits d’estudi, trobarien la taula parada i el menjar a punt. Ara apareix el quart element del trencaclosques: l’arròs. Tanmateix, estic en condicions d’assegurar-li que l’exquisida gramínia que els llaüts ens pugen del delta i amb la qual la tia Penèlope, com vostè ha pogut comprovar manta vegada, aconsegueix meravelles gastronòmiques, té un paper merament instrumental en la història. Cigrons, llentilles, mongetes seques o pèsols, posem per cas, haurien pogut substituir-lo perfectament.

”L’Elisenda ha descobert el nyap a l’hora de dinar. El comentari de la sogra mentre deixava la cassola a sobre la taula del menjador, ‘Em sembla que l’arròs se m’ha cuit massa’, l’ha deixat clavada a la cadira. Arròs… ‘¿Arròs? —diu que li ha preguntat—. ¿Que n’has anat a comprar?’ ‘¿Comprar-ne? ¿Per què havia de fer-ho si me n’has deixat un pot de vidre ple a sobre de la taula de la cuina? —li ha respost la sogra—. Tens ben bé el cap a tres quarts de quinze! ¿I ara què dimonis et passa? ¿Puc saber per què rius com una bleda? ¿Què té de graciós que hagi fet arròs i se m’hagi covat?’

”Aquí he de fer un incís, senyor secretari, una petita disquisició de caire genètic, com diria el doctor Beltran, sobre els Anguí, la família de l’home de l’Elisenda. ¿Li fa res que deixem un moment la xicota rient per les butxaques, com si estigués faltada, davant la mirada suspicaç de la sogra i tirem llinatge amunt fins al besavi? Ho dic perquè en aquest, i gràcies a l’ocupació de Mequinensa per les tropes de Napoleó, va manifestar-se d’una manera enlluernadora la característica més notable de la família: una traça diabòlica per a la comptabilitat. Efectivament, l’Enric, de la pronúncia francesa del nom del qual, Anguí, imitada en conya pels vilatans, prové el nom de casa, va guanyar-se amb una prodigiosa memòria per als números l’admiració dels gavatxos. Va deixar-los garratibats. Com que, a més, xampurrejava el francès, en lloc de deportar-lo a França, van assignar-lo al servei d’avituallament de la guarnició. Segons les cròniques, era un llibre major de carn i ossos. Ho controlava tot de memòria, no se li escapava res: fusells, bales, canons, soldats, cavalls, ordi, patates, blat, el que fos, i mai no cometia errors. Ni un ni mig.

”Els ocupants van confiar en ell fins que algú va alçar la llebre: no lladrunyava. Una investigació discreta va confirmar la insòlita conducta del mequinensà. ¿Com era possible que l’Anguí no fes córrer l’ungla? ¿Era normal que no afaités ni un pa de munició malgrat l’abundància de fato? Tanta rectitud, tiri pel cap que vulgui, resultava sospitosa. Més i tot, constituïa una traïció a l’esperit de cos de la intendència militar universal. El xicot, per força, amagava l’ou. ¿I si es tractava d’un espia que dissimulava el seu maneig clandestí sota un vernís de rectitud diàfana? L’Anguí no era un babau, va flairar de seguida que el vigilaven. Allò anava a mal borràs. Si no volia caure en desgràcia i veure’s deportat a França, on es morfonien molts joves vilatans d’ençà de la caiguda de la vila en mans de les tropes de Suchet, o una cosa pitjor, acabar davant d’un escamot d’execució, havia d’espavilar-se. Ben a repel, cal dir-ho, va decidir-se a robar el mínim indispensable per salvar la situació i establir la seva innocència. Cisava, per entendre’ns, una mica més que el seu ajudant i una mica menys que el superior immediat: una arrova de blat per aquí, un bocoi de vi per allà, aquest oli se l’ha begut una xuta, apuntarem vint egües en lloc de vint-i-una…

”Com era previsible, va recobrar la confiança del cos d’intendència. Tot i que, a dreta llei i des d’una perspectiva patriòtica, les lladreries podien ser considerades accions de guerra subversiva, atès que contribuïen a l’afebliment de l’enemic, l’Anguí, per acabar d’estamordir una consciència excessivament escrupolosa, destinava part del producte de la cisa a pal·liar la desesperada situació de les famílies amb membres presoners a l’altra banda dels Pirineus. De retruc, això li va permetre sobreviure després de la guerra, a l’hora d’aclarir fidelitats o purgar traïdories. Incorporat al servei d’intendència de l’exèrcit espanyol arran de la recuperació de Mequinensa, va comprovar amb estupor que l’honradesa li creava problemes idèntics als que havia patit amb l’invasor. Perplex i tot, va haver de resignar-se a rampinyar de nou fins que van llicenciar-lo. De retorn a la vila, va casar-se i va tenir la satisfacció de veure com un dels fills heretava la seva insòlita capacitat per als números i que la gràcia es perpetuava en un dels nets, l’Alfons, el pare de l’Arseni, l’últim prodigi comptable dels Anguí.

”Parlo de prodigi, senyor secretari, i no exagero gens ni mica; n’hi podria explicar de l’alçada d’un campanar. Érem de la mateixa lleva i dono fe, per escrit si vol, que l’Alfons Anguí veia el món a través de l’aritmètica. No deia mai, per exemple: ‘Diumenge, al camp de futbol, hi ha – via una gernació’, sinó: ‘Diumenge al camp de futbol, hi havia cinc-cents quaranta-vuit homes i vint-i-set dones’, i afegia, com aquell que no diu res: ‘Trenta-sis de forasters.’ En dies especialment fins, arribava a escatir la quantitat de rossos, la dels que duien corbata o ulleres o a posar en evidència els galtes que s’esmunyien sense pagar l’entrada. Per a ell no hi havia collites d’olives bones, regulars o do – lentes sinó campanyes de tants dobles d’arbequina, tants de sevillana, tants de farga… Sobre la producció de lignit, el seu fort, ja que treballava de comptable a la mi na Salleres, era una enciclopèdia vivent d’una precisió esglaiadora… L’any trenta-vuit, durant la guerra, a l’hora d’evacuar la vila perquè ja teníem els feixistes a la porta, ell no va poder fugir. Patia de tuberculosi i es trobava a les últimes. Quan el front va estabilitzar-se, l’artilleria republicana va començar a batre la població, aleshores ocupada pels nacionals. L’Alfons, agonitzant, comptava d’esma les explosions dels obusos. Segons els testimonis familiars, va finar al quaranta-tres.

”Si bé li deia fa un moment, senyor secretari, que ell va ser l’últim prodigi de la família, pel que acabo de saber, el noi gran, l’Arseni, n’ha heretat alguna cosa, tot i que una vocació, diguem-ne fluvial, per part de la mare, que pertany a una nissaga de bons patrons, l’hagi abocat a la navegació i no pas als llibres de comptabilitat. D’aquí ve l’escena entre l’Elisenda i la sogra a l’hora de dinar, que no hauríem entès sense l’incís genealògic. Ara, senyor secretari, ja disposa de les dades per comprendre la reacció de la xicota.

”Imagini’s, però no passi de ratlla, perquè l’Elisenda és una dona esplèndida i no vull que vostè se’m trasbalsi i m’inscrigui el casament d’aquest matí al registre de defuncions o faci algun desastre semblant; imagini’s, dic, que cada cop que l’Elisenda i l’home fan l’amor, ell fica un gra d’arròs en un pot de vidre, i que això dura d’ençà de la boda. L’Arseni no se’n descuida mai i el fa feliç escampar el contingut del pot a la taula del menjador, fer el recompte dels grans, substituir-ne els corcats i cantar-li el total a la dona… ¿Oi que, a hores d’ara, vostè ja comen- ça a entendre la reacció de l’Elisenda en veure què tenien per dinar?

”Després de fer-se un tip de riure, ha hagut de tranquil·litzar la sogra. Amb tanta hilaritat, la pobra ja tenia la mosca al nas. Li ha dit que acabava de recordar una xafarderia que corria aquell matí per la vora del riu entre les bugaderes. Les rialles no tenien res a veure amb l’arròs. Lluny de ser una argamassa, estava deliciós. Comprenc que l’Elisenda s’hagi comportat amb diplomàcia per bé que, a títol personal, considero la sogra culpable sense pal·liatius d’una barrabassada. Un arròs covat no és un assumpte banal, senyor secretari, hauria de ser un delicte tipificat al codi, com altres malifetes culinàries, i castigat amb penes severes. Deixant ara de banda elucubracions gastronomicojurídiques, li diré que la història que l’Elisenda s’ha inventat sobre la marxa, i que ara no ve al cas, ha fet esclafir de riure també la sogra.

”Mentre dinaven en pau i harmonia, la xicota reconstruïa mentalment l’escena d’anit: l’Arseni havia tornat encès del cafè i se n’havien anat al llit de seguida. Enllestida la feina, sobre la qual no disposo d’informació detalla – da, l’Arseni havia afegit el gra d’arròs preceptiu al pot de vidre, però s’havia descuidat el recipient a la taula del menjador. Li passa sovint. L’endemà, ella el fica al fons de l’armari raconer. Avui, tot i que l’ha vist i ha pensat que el desaria, enfeinada amb els preparatius de la bugada li ha caigut de la memòria. La sogra l’ha trobat i ja sabem la resta. Quin àpat, senyor secretari. A cada cullerada d’arròs, l’Elisenda, en imaginar-se el que s’estava empassant, havia de fer esforços per no tornar a esclafir de riure. En fi, controlem la imaginació. Veig que vostè comença a trasbalsar-se a desgrat dels meus advertiments. Valdrà més que ens decantem per la banda seriosa de l’assumpte. Si bé reia per dintre, l’Elisenda també estava preocupada pel marit. L’Arseni es disgustaria en assabentar-se que la comptabilitat amorosa se n’havia anat a can Pistraus. Són matrimoni però pareix que s’estimen, senyor secretari.

”Recordant, com recordava l’Elisenda, que, fa quinze dies, l’home havia repassat el contingut del pot i li ha via dit, cofoi, que passaven sis grans dels tres mil, una colli – ta prou galdosa si tenim en compte el temps que fa que van casar-se, algú amb nocions elementals d’aritmètica no hauria tingut cap problema per resoldre la situació. Per compensar la pèrdua, només li hauria calgut comptar els grans que quedaven al pot i afegir-hi la diferència més els corresponents a les vegades que havien fet l’amor des de l’últim control. Ara bé, com molts súbdits d’aquest gloriós imperi, espill, segons la propaganda oficial, de la resta del món, l’Elisenda no sap de lletra. La guerra va enxampar-la quan començava a anar a estudi. El pare va morir, ella va haver de deixar de banda l’escola i va tocar-li pencar des de molt jove. No sap ni les quatre regles. Com que les hores passen de pressa i no vol que l’Arseni, que tornarà d’un moment a l’altre, tingui la pensada de repassar el contingut del pot i s’adoni del desastre; i com que tampoc no s’ha atrevit a demanar el favor a veïnes i a amigues per por de la xafarderia (imagini’s el rebombori), l’única solució que li ha passat pel cap ha estat recórrer a un amic de confiança del seu pare, que en pau descansi. És a dir, a mi.

”Se li ha fet una mica costa amunt, és clar, sobretot quan ha hagut de recordar les vegades que havien fet la cosa després de l’últim recompte. A més, no acaba va d’aclarir-se perquè l’Arseni està boig pel futbol i no li ve d’una rebolcada els diumenges que el nostre equip guanya el partit de la lliga. Com que ni ella ni jo recordàvem els darrers resultats hem decidit arriscar-nos i fer-ne un capmàs. Tres mil divuit. Per si de cas, val més que en sobri que no que en falti. A propòsit, senyor secretari, ja sé que, de casos com aquest, no li’n van parlar mai a la universitat, no deuen ni figurar al programa d’estudis, però, ¿què li sembla si, en lloc d’encantar-se, perdut en unes cabòries fàcils d’endevinar, agafa una almosta d’arròs i em dona un cop de mà abans l’Elisenda no torni a recollir el pot? Ja no tinc la vista tan fina com abans i vaig més lent que no em pensava.”

Avançament editorial per gentilesa de Club Editor