Mary Elizabeth Braddon

Mary Elizabeth Braddon (1835-1915) va ser una de les escriptores més populars i prolífiques de la literatura victoriana. Nascuda a Londres, va començar la seva carrera com a actriu abans de dedicar-se plenament a l’escriptura. El 1862 va assolir un èxit extraordinari amb El secret de Lady Audley, una de les novel·les fundacionals de la literatura sensacionalista victoriana. Al llarg de la seva carrera va publicar novel·les, contes, i va exercir també com a editora de revistes literàries. Avui és especialment reivindicada com una de les grans autores victorianes recuperades pel cànon literari i una veu essencial de la tradició gòtica i de terror. I l’editorial Ela Geminada en publica ara el recull El rostre al mirall i altres contes gòtics, en traducció de Carme Camacho i amb pròleg d’Inés Macpherson.

El rostre al mirall

I. L’advertència

En un punt remot de Yorkshire, fa molts i molts anys, hi havia una vella casa senyorial; un edifici gris i tenebrós que envoltava un pati descobert, al mig del qual borbollejava una trista font. La casa era prop dels vastos ermassos que s’estenen fins a la ciutat de York i, més enllà del poble, no hi havia res en moltes milles. Excepte per la majordoma i el personal domèstic habitual, ja feia un temps que la casa estava deshabitada, atès que el difunt propietari havia estat un gran viatger i s’havia ofegat en el seu últim viatge. Això, a més, havia passat prop de casa, cosa que encara feia que tot plegat fos més trist, i havien portat el cos per enterrar-lo al lúgubre panteó familiar un dia de primavera abans de l’inici d’aquesta història. D’ençà d’aquell fet, la majordoma afirmava que, sempre que hi havia tempesta al mar, el vent udolava i gemegava pels llargs passadissos com una ànima en pena, i que sempre se sentia un so espantós de degoteig d’aigua a l’habitació on havien tingut el pobre cadàver abans del funeral. També hi havia algunes cambres misterioses de la mansió en què les portes desapareixien periòdicament i, per consegüent, no s’hi podia entrar durant mesos; quan finalment reapareixien, les parets estaven decorades amb dibuixos diabòlics de criatures demoníaques, i la distribució dels mobles era de tot menys harmoniosa.

Ara bé, això no semblava afectar gaire els nous propietaris, el Sr. i la Sra. Monroe, una parella valenta i amb molta empenta que feia poc que era casada i que era la mar de feliç. De fet, la Sra. Monroe afirmava que es moria de ganes de veure un d’aquells magnífics fantasmes; val a dir que tenia molt de caràcter i, en realitat, no li feia res anar a dormir sola en plena foscor, i visitava les habitacions encantades i rondava pels passadissos de nit fins al punt que els criats gairebé creien que ella mateixa devia ser un fantasma, així d’atrevida era pel que feia a aquest tema. I el seu marit tampoc no es quedava enrere a l’hora d’ajudar-la en les seves caceres de fantasmes, però en aquell moment passava molt de temps a fora caçant i fent pràctiques de tir, i sovint anava a casa tot just per sopar i caure adormit de pur cansament, de vegades a taula i tot.

La Sra. Monroe provenia d’una gran família que vivia en una casa alegre de l’assolellat Kent, i allà havia tingut molt poc temps per llegir, escriure i passejar, coses que ara omplien els seus dies i la satisfeien molt, i el temps lliure encara no se li havia fet pesat. Així i tot, no li va saber gaire greu que les primeres gelades fortes del rigorós hivern de Yorkshire convertissin el terreny en un bloc de ferro i posessin fi a les distraccions a l’aire lliure que mantenien el seu marit lluny d’ella constantment. Les nevades ocasionals també li van engegar a rodar les pràctiques de tir, i l’home només podia matar el temps per casa, per la granja i pel petit jardí, i de tant en tant atrapar algun ocell marí que arribava de la costa i que li ocupava el vespre a còpia de buscar-lo en un dels seus nombrosos volums il·lustrats de Bewick (1), perquè, com que mai no els hi trobava, el passatemps era tan infinit com absorbent. Tot això va estar molt bé durant els primers quinze dies, més o menys, i la Sra. Monroe podia sortir a buscar els ocells amb ell i podia ajudar-lo amb el Bewick a la nit. Però al final la neu va començar a caure amb ganes i, al cap de quatre dies de nevada, sense pràcticament cap treva en el cel gris i gèlid, sense haver rebut el correu i sense que els haguessin repartit l’únic diari de la setmana, la Sra. Monroe començà a preguntar-se si seria lleig resar perquè arribés el desglaç. Veia a venir que, a menys que es traguessin de la màniga alguna cosa nova que servís d’entreteniment a l’amo i senyor de la casa, ella acabaria per descobrir el que era empatxar-se d’una cosa bona; i és que el seu marit ja començava a estar cansat fins i tot de la seva companyia, i havia passat d’estar inquiet a estar queixós, després a rondinar pel sopar, i després a estar molt però que molt enfadat.

A la fi, a la senyora se li va ocórrer una gran idea.

—Hugh —va saltar—, anem ara mateix a demanar les claus a la Betty i posem-nos a caçar fantasmes. S’ha fet de nit molt de pressa, i amb la lluna reflectida a la neu les habitacions es veuran tan clar com si fos de dia. Veus? —afegí tot descorrent les gruixudes cortines carmesí que penjaven sobre els profunds ampits de les vidrieres—. Ja no queda ni un núvol, i demà potser ja podràs tornar a sortir a disparar, i potser passaran mesos ans no tornem a tenir una oportunitat tan esplèndida com aquesta. No la podem deixar passar! Tant tu com jo estem farts de seure vora el foc, i una bona corredissa per totes aquelles habitacions tan misterioses del pis de dalt ens obrirà la gana per sopar, encara que no arribem a veure el tan anhelat papu.

—Hi deu fer un fred de mil dimonis —va respondre en Hugh, tot arronsant les espatlles i acostant les mans al gran foc que cremava xemeneia amunt—; a més, si veiéssim un fantasma et moriries. Saps molt bé que només ets tan valenta perquè no et vas creure les històries de la Betty.

—Hugh, rei —va dir la Ruth amb contundència—, com deia la meva mainadera, no crec ni per un segon que veiem res pitjor que nosaltres mateixos; però, encara que veiéssim res, què vols que ens passi? Jo he estat llevada voltant a altes hores de la nit, sobretot fa un parell de setmanes, quan la Betty va estar tan malalta, i si hi hagués res a veure, ja ho hauria vist llavors. De tota manera, si no et fa gràcia no hi anem.

—I tant que hi anirem —respongué en Hugh—. Només és que em feia mandra.

I, acte seguit, va fer sonar la campana i demanà les claus. Al cap d’una breu espera, els van portar un bon assortit de claus de tota mida i mena, i el Sr. i la Sra. Monroe es van llançar a la caça del fantasma.

En Hugh es va anar animant amb la cerca, i anaven amunt i avall, obrint tot d’armaris i habitacions que feia mesos, o potser fins i tot anys, que no es mirava ningú, però ni rastre de fantasmes. De tant en tant se sentia una remor d’allò més suggestiva entre els cortinatges polsegosos dels llits de roure amb dosser, i en Hugh i la Ruth s’agafaven la mà una mica més fort del normal; però, en investigar-ho, resultava ser que s’estava aixecant una mica de vent, o el resplendor del llum que portaven els mostrava un ratolinet gris que s’esmunyia corrents sota els llits. De vegades, quan obrien una porta pesada, semblava que un gemec tètric tallava la foscor; però, per norma general, això també resultava ser cosa del rovell de les frontisses.

Tots dos s’anaven engrescant cada vegada més i, a mesura que avançava la cacera sense trobar res, reien i xerraven ben fort, fins que, de cop, es van trobar una porta al final del passadís que portava a la part deshabitada de la casa, una porta que no havien vist abans. De seguida es van adonar que, evidentment, estava tancada amb clau i, després d’intentar obrir-la amb totes les claus que tenien, van arribar a la conclusió que haurien de baixar a buscar-ne una que encaixés en aquell pany. Tot d’una, semblà que s’aixecava encara més vent, i una forta ràfega sortí pel forat del pany (per on la Sra. Monroe estava intentant veure si hi havia la clau posada), apagà el llum que portava la dona i els deixà absolutament a les fosques. De tota manera, el Sr. Monroe de seguida el tornà a encendre.

—Les finestres deuen ser totes obertes —va dir—; i, si és així, ja anava essent hora que inspeccionéssim els nostres dominis. Segur que la pobra Betty ha perdut la clau i li fa por que la renyi per ser tan descuidada. En tot cas, si a tu no et fa por, Ruth —afegí, dirigint-se a la seva dona—, baixaré corrents i li demanaré què n’ha fet. Si l’ha perduda, faré que esbotzin la porta i tanquin les finestres, perquè aquí fa prou vent per fer anar un vaixell a tota vela.

—Sí, ves-hi —respongué la Sra. Monroe amb to animat—; és evident que aquí dins hi ha el mariner fantasma que ens fa les nits tan tempestuoses quan hi ha ventada. I si ens en podem desfer potser no em veuré obligada a buscar minyona nova cada vegada que bufa vent de nord-est, cosa que ja comença a ser un problema, sobretot ara que hi ha tanta neu: no hi haurà manera de fer que en vingui cap, de York.

—D’acord, doncs espera’t aquí —va dir el Sr. Monroe, i s’endinsà corrents als paratges del pis de sota i demanà a la vella majordoma la clau que faltava. Ella s’aixecà del seu seient vora el foc, tremolant, i digué precipitadament:

—Ai, deixi-ho ‘nar, senyor Hugh.

—Que ho deixi ‘nar? —repetí en Hugh mofant-se’n—. Que deixi ‘nar què? Si has perdut la clau, no hi fa res, en tindrem una de nova en un no res; però si no l’has perduda i tot és cosa de les teves ximpleries supersticioses, ja ens hauries de conèixer prou per saber que no cal ni que ho provis, tot això, amb nosaltres. I afanya’t, que hi fa un fred que pela, allà dalt. Em sembla que les finestres són obertes i, tot i que el cel es veu ras, fa un vent que glaça.

—Senyor Hugh —digué la Betty en to solemne—, en aquella habitació hi han jagut morts molts membres de la família Monroe; d’una manera o altra tots han mort allà o els hi han portat amb el taüt per esperar l’hora del seu funeral. I aquesta nit, senyor Hugh —afegí, guanyant eloqüència a mesura que li creixia la por que l’amo agafés la clau—, aquesta nit és l’aniversari del dia que hi van portar l’amo Charles després d’ofegar-se a la badia de Flamborough; i sapigueu que, tan cert com que ara som aquí, si entreu en aquella habitació veureu reflectida al mirall la cara de qualsevol membre de la família que hagi de morir abans que s’acabi l’any. I damunt del llit, senyor Hugh, hi veureu el taüt, amb aquell degoteig horrible d’aigua de mar, gota rere gota rere gota, caient de la mortalla del pobre cadàver igual que va gotejar sense parar fins que el van enterrar i ja no el vam veure més.

—Es pot saber què fas, Hugh? —interrompé una veu des de la porta—. Estic morta de fred i vull entrar a l’habitació.

—Dona’m la clau, Betty —va dir en Hugh—, correré el risc de trobar-me fantasmes, taüt i tota la pesca; a més, precisament estem caçant fantasmes. Mira que bé, reina —continuà, dirigint-se a la seva esposa, que, cansada d’esperar, havia baixat a veure què feia—, segons la Betty potser cantarem victòria, perquè es veu que hem trobat el fantasma —i, rient a cor què vols, la jove parella agafà la clau de la mà reticent de la Betty i, corrent amunt per l’ampla escala de roure, aviat van ser a la porta de la cambra del fantasma.

El vent semblava haver augmentat en la seva breu absència i, mentre reposaven un moment després de la seva cursa frenètica escales amunt, els va semblar que els arribava el xip, xip, xip regular del degoteig que havia augurat la pobra Betty. Fins i tot els seus cors intrèpids es van estremir una mica, però amb un impacient «Això són tot imaginacions», en Hugh girà la clau al pany i la porta s’obrí. Només trobaren una habitació empostissada, buida, i al bell mig el llit que havia acollit tants i tants cadàvers; hi havia tres finestres minúscules totes ben tancades i amb els porticons ben fermats, però per les clivelles hi entrava un raig de lluna o altre i una ratxa de vent tremenda, que aixecava les lleugeres cortines d’indiana fins al llit, de tal manera que entre els plecs semblava que s’hi formessin tota mena de formes i figures que espiaven els nouvinguts i els fulminaven amb la mirada. Entre cada finestra hi penjava un mirall, i sobre la llar de foc n’hi havia un altre; no hi havia cap més moble.

—Hi deu haver una finestra trencada —va dir la Sra. Monroe, i en dir-ho anà a obrir els porticons; tan bon punt ho va haver fet, l’esglaià el soroll del seu marit caient darrere seu amb un cop ben fort i amb l’exclamació ofegada «Déu meu!».

La Ruth va córrer a la campana i la feu sonar amb una força tremenda i, abans que els servents arribessin corrents, ja havia agafat en Hugh entre els seus braços i, ignorant qualsevol fantasma que hi pogués haver a la vora, centrà tota la seva atenció en el seu marit, pensant que tant de bo pogués aconseguir una mica de l’aigua que sentia gotejant contínuament tan a prop seu. Just quan arribaven els criats, va clissar un rajolí d’aigua que serpentejava cap a ella i en Hugh, creant una línia de llum entre la pols, i s’inclinà endavant per mullar-hi el mocador quan la Betty —que malgrat la seva edat havia estat la primera a respondre a la crida que havia estat esperant amb l’alè contingut des que la clau havia abandonat les seves mans— s’avançà i amb un «S-s-senyora, és aigua de mort», regà en Hugh i la Ruth amb el contingut d’una gerra que havia portat amb ella, convençuda que seria menester. Es van emportar en Hugh al seu dormitori i, just quan la Ruth es girava per tancar l’habitació amb clau, va veure, o li va semblar veure, a la llum de la lluna que ara inundava la cambra, la pàl·lida ombra d’un taüt damunt del llit, del qual sortia el rajolí d’aigua que gairebé havia fet servir per al seu marit; i, amb una esgarrifança d’angúnia, però prometent-se a si mateixa que tornaria a investigar el tema, tancà la porta amb clau, se la posà a la butxaca i seguí en Hugh al seu dormitori.

A aquelles alçades, en Hugh ja havia tornat en si i començava a preguntar-se què diantre havia passat, però, així que va veure la seva dona, el record de l’horror li tornà i de poc que no es torna a desmaiar.

Quan es va tornar a asserenar del tot —cosa que no fou fins l’endemà— i tots dos seien esmorzant un xic a deshora, la Ruth li implorà que li expliqués a poc a poc i amb calma tot el que havia vist; però tot el que en va poder treure fou l’asseveració que cap força en aquesta terra no el faria explicar-li-ho, i que volia oblidar-ho tot al més aviat possible. Fantasmes? Allò dels fantasmes era una ximpleria, és clar; però, igualment, no calia parlar-ne.

—Però, Hugh —digué la Ruth en to enigmàtic—, jo també ho vaig veure, i no em va fer ni fred ni calor. Al capdavall —afegí, preocupada en veure l’expressió al rostre del seu marit—, potser només va ser una gotera del sostre que deixava entrar l’aigua, i els rajos de lluna sempre fan formes estranyes, sobretot si es reflecteixen a la neu; estic convençuda que el taüt va ser cosa de la nostra imaginació. Aquesta nit hi tornaré a pujar i en trauré l’entrellat d’una vegada per totes. Si fos veritat que hi ha un fantasma… doncs… hem de fer tots els possibles per aplacar l’esperit pertorbat que hi hagi; però, si no n’hi ha cap, val més que en traguem l’aigua clara, perquè només de sentir-ne a parlar ja estàs blanc i a punt de desmaiar-te.

—Ni se t’acudeixi —va respondre en Hugh amb contundència—. Jo no vaig veure ni aigua ni taüt, i el que vaig veure segurament no té cap importància, però ets l’última persona del món a qui ho puc dir; com a mínim, fins que m’hagi passat l’esglai. I et demano que et treguis del cap la idea de tornar a entrar allà.

Abans que la Ruth tingués temps de fer-li l’anhelada promesa o de rebatre-li aquella superstició absurda (que és del que titllava internament les idees del seu marit), en Hugh va veure el carter que per fi s’obria pas amb penes i treballs pel fang i la neu mig fosa del camí d’entrada i, com que clarament tenia ganes d’oblidar tot l’afer de la nit anterior, sortí a trobar-lo.

—Lamento molt haver trigat tant, senyor —va dir el carter—, però encara lamento més ser portador de males notícies: al vostre pobre germà se li ha trencat el cor. Ha perdut la seva esposa i vol que hi aneu de seguida. El funeral es demà, i confia que els camins estiguin prou nets perquè pugueu anar amb ell, perquè el pobre està destrossat.

En Hugh va agafar les cartes i va entrar, i no sabeu com n’estava, d’agraït per les males notícies, perquè estava convençut que la nit anterior havia vist la cara de la seva dona al mirall de l’habitació fantasma, i ara resultava (o això assumí ell) que era la cara de la dona del seu germà petit, que era germana de la seva esposa i s’assemblava moltíssim a la Ruth. Tan feliç estava pel pes que s’havia tret de sobre que gairebé oblidà que havia comunicar a la seva dona la mort de la seva germana, i s’alegrà de trobar-se que havia marxat a atendre les obligacions de la llar, d’on no tornà fins que ell no havia llegit la correspondència i ja es trobava en una disposició d’ànim més trista. La pobra Ruth es quedà tan afligida i, alhora, anava amb tantes presses perquè marit, mosso i equipatge sortissin a temps, que el fantasma els va fugir del cap a tots dos. Només fou quan ja era a mig camí de York i estava enmig dels ermassos, on la neu es fonia ràpidament sota una càlida pluja del nord-est, que en Hugh desitjà haver-ho explicat tot a la Ruth i haver-li demanat que li fes la promesa que tant havia anhelat al matí. Però ja era massa tard, així que seguí avançant al trot fins que les quaranta milles de cavalcada freda i humida es van acabar i es trobà entrant als carrers estrets i foscos de York.

II. La consumació

Un cop intercanviades les primeres preguntes i respostes amargues entre el Sr. Monroe i el seu germà Edgar, en Hugh procedí a explicar-li com s’havia esverat amb l’aparició al mirall de l’habitació fantasma la nit anterior. L’Edgar, des del seu seient vora el foc, alçà la vista i digué:

—A quina hora ho vas veure, això, Hugh?

—No ho sé pas —va respondre en Hugh—, però diria que cap a les sis o una miqueta més tard. Però quina importància té? El cas és que vaig rebre una advertència i, si no hagués donat per fet que es tractava de la Ruth…

—La Mary es va morir abans-d’ahir —va dir l’Edgar—; estava asseguda allà, mirant-me talment com tu ara, i de cop va caure cap endavant; devia morir a l’instant. Dono gràcies —afegí amb la veu trencada— que no patís gens. El doctor Borcham em va dir que havia estat una mort instantània; el seu pare també va morir així. Deu ser cosa de família.

—Déu no ho vulgui! —exclamà en Hugh, aixecant-se d’un bot—. En nom del cel, no diguis aquestes coses; et recordo que la Mary i la Ruth són germanes. Pensa què estàs dient.

—No he entès mai per què preguem contra la mort sobtada —va continuar l’Edgar, amb el mateix to apagat—. Pensa-ho: amb quina indulgència passes de tot el trasbals i el dolor d’aquesta vida mortal al descans absolut. Si pogués, m’estiraria al costat de la Mary ara mateix i dormiria, també!

—És indulgent per als que se’n van —va dir en Hugh—, però no per als que es queden enrere. Quina commoció, per a ells! Sigui com sigui, es fa tard, i he cavalcat moltes hores. Me n’he d’anar al llit. —I, havent dit bona nit al seu germà, pujà a l’habitació que li havien preparat.

Just a l’altra banda de l’estret passadís hi havia aquella altra habitació silenciosa, on jeia el cos de la seva cunyada; de sota la porta sortia una fina ratlla de llum i una remor apagada d’enraonadissa, que feia palès que encara hi havia algú a l’habitació amb ella. En Hugh no l’havia vista des del dia en què els dos germans i les dues germanes s’havien casat. Tornà a agafar l’espelma, creuà el passadís i picà a la porta. L’obrí tot just un dit la vella mainadera de la família, que havia anat a viure amb la Mary quan aquesta s’havia casat i, en veure qui trucava, sortí i tancà la porta amb cura darrere seu, feu tornar en Hugh a la seva habitació i en tancà la porta, també.

—Sr. Monroe —va dir—, ja sé què voleu, però feu-me cas i no demaneu de tornar a veure la pobra senyoreta Mary. Val més que la recordeu tal com era l’últim cop que la vau veure, una núvia feliç i galana, i no pas que us quedeu amb l’aspecte que té ara. A més —afegí—, s’assembla tant a la pobra senyoreta Ruth que estic convençuda que no us convé pas veure-la; a ella ja no li servirà de res, pobrissona, i a vós us podria fer una impressió que us costaria de treure-us de sobre. A més, ja se us veu prou esblaimat i prou cansat.

—D’acord, Povis —va respondre en Hugh—, potser tens raó, només és que havia pensat que potser a l’Edgar li sabria greu. És igual, et deixaré les explicacions a tu i, com que és veritat que estic rendit, seguiré el teu consell. Així que bona nit. —I, un cop la vella mainadera va haver tornat a la seva trista tasca de vetllar el taüt, en Hugh s’afanyà a ficar-se al llit.

Mentre seia a la vora del llit, desembarassant-se de les seves vestidures, es va veure de passada al mirall i allà, mirant-lo per damunt de la seva espatlla, hi havia l’espantós rostre de la nit anterior. Aquesta vegada tenia els ulls oberts, i semblava que mirés als ulls d’ell, implorant i suplicant, com si l’instés a fer alguna cosa. Només se li veia la cara, com si el cap estigués tallat a l’alçada del coll, o com si cap i cos estiguessin embolcallats en una boirina grisa, de la qual emergien les faccions suaus i encantadores de la seva dona, perquè en Hugh no tenia cap dubte que era la seva dona. Es va aixecar i va córrer cap al mirall, però, a mesura que avançava, el rostre es va anar esvaint; i malgrat que es va quedar allà palplantat una estona, tremolant i mirant en totes direccions, no tornà a aparèixer. Així que, atribuint-ho a la imaginació, s’afanyà a ficar-se a al llit i, com que estava terriblement cansat, de seguida caigué en un son profund.

El matí el trobà descansat i amb la ment clara i alerta. Es va llevar i es va vestir, però quan es pentinava davant del mirall li semblà notar un aire fred. Es va quedar amb el raspall suspès enlaire i allà al mirall, altre cop mirant-lo per damunt l’espatlla, amb els tristos ulls grisos fixos en els seus, veié la cara de la seva dona. Aquesta vegada, en mirar-la, es feren visibles més parts de la silueta i, en mirar fixament i amb impotència els ulls que tenia al davant, veié alçar-se una mà, i en un dit li veié brillar l’anell de compromís, el singular anell amb què tots els fills primogènits de la família Monroe s’havien promès des de temps immemorials.

—Què busques? —li preguntà en Hugh amb una veu peculiar i seca que li sonà estranya i distant—. Què vols?

Els llavis pàl·lids de la figura s’obriren com si anés a parlar. No en va sortir cap mot, però a l’habitació ressonaren, com si fossin la tonada d’una cançó portada de lluny per una brisa suau, les paraules «Massa tard! Massa tard!», i llavors la visió s’esvaí.

Absolutament desolat, profundament angoixat, en Hugh acabà de vestir-se i corregué a trobar el seu germà, que seia demacrat i desconsolat a la pàl·lida llum que lluitava per escolar-se per les gelosies, pràcticament amb el mateix posat i al mateix lloc on l’havia deixat la nit abans. En Hugh li va explicar tota la història, i acabà dient que havia de demanar que li preparessin el cavall i tornar a casa de seguida.

—No em pots deixar així només per una visió o un somni o, més probablement, el teu cervell cansat jugant-te una mala passada —implorà l’Edgar—. Encara no t’havies recuperat de l’ensurt que la mort de la pobra Mary ja et va tornar a turmentar; creu-me: només són imaginacions teves. Què vols que li hagi passat a la Ruth des de les deu del matí d’ahir? No podré passar aquest dia tan horrible sense tu; et prego, et suplico que al menys et quedis fins demà, i llavors estaré molt agraït de tornar amb tu i quedar-me uns dies.

En Hugh insistí en la seva voluntat de tornar a casa immediatament, però l’Edgar va recórrer a tota mena de súpliques i a la fi es desfeu en llàgrimes amb aquell plorar tan llastimós dels homes, de manera que en Hugh se sentí obligat a cedir. I el cas és que, entre fer tots els preparatius, anar i tornar del cementiri, i consolar i reconfortar el seu germà durant la penosa cerimònia, el dia va passar de pressa, i el vespre els tornà a trobar asseguts vora el foc del menjador. En Hugh havia anat a la seva habitació diverses vegades en el decurs del dia, i cada vegada havia contemplat el mirall amb una esgarrifança, però no havia tornat a veure el rostre. Ja començava a pensar que, un cop passada la nit i ben enfilat el camí cap a casa, podria permetre’s de riure de les supersticions i totes aquestes bajanades, quan una mena de gemec estrany va fer que tots dos germans alcessin la vista i escoltessin amb atenció. Just quan l’Edgar anava a dir alguna cosa, el gemec es tornà més i més fort, fins a sonar com un vent fortíssim udolant per l’habitació. En Hugh s’aixecà d’un bot i, just en aquell moment, la porta de l’habitació s’obrí violentament d’una revolada i entrà lliscant una figura prima i grisa, que va anar avançant en un silenci anguniós fins arribar a la llar de foc. La porta es va tancar amb suavitat darrere seu i, a mesura que en Hugh i l’Edgar, agafats de les mans en una encaixada agònica, s’hi acostaven amb passos lents, el vel boirós que l’embolcallava s’esvaí gradualment, a poc a poc, i amb una esgarrifança mútua tots dos germans van reconèixer la silueta de la Ruth Monroe.

El vent i el gemec s’havien anat apagant, i un silenci terrible omplia la sala, que de cop era freda i humida, com si el vel de boirina s’hagués fos amb l’ambient. La Ruth restà immòbil, no apartava els ulls dels del seu marit, els mirava fixament amb la mateixa mirada suplicant d’abans. A l’Edgar li tremolà la veu en parlar, però s’hi va adreçar pel nom i li va implorar que els digués alguna cosa. En sentir la seva veu, la figura alçà la mà i, en moure els llavis tal com havia fet el rostre al mirall, fou com si unes paraules difuses i mudes envaïssin l’habitació, però eren tan confuses que cap dels germans no les va poder entendre. I, quan en Hugh es llançà a agafar la mà estesa de la figura, aquesta s’esfumà lentament sense deixar cap rastre de la seva extraordinària visita.

—No puc més —proferí en Hugh—, si no torno a casa pararé boig. Deu haver passat alguna cosa terrible. Faré preparar en George i els cavalls, i marxarem de seguida; una altra nit com la passada o una altra aparició em mataran.

I, havent dit això, tocà la campana i ordenà que el seu servent i els seus cavalls estiguessin a punt immediatament. I així van emprendre el camí pels carrers silenciosos de York, traquetejant per l’empedrat i abocant-se a la nit pel portal de Micklegate. El matí començava a obrir-se pas entre la boira freda i espessa que planava sobre el poble quan ells arribaven a la finca, i cavalls i homes, cansats, s’aturaren un moment en arribar al pont i contemplaren la casa que s’alçava silenciosa entre els arbres. En Hugh, ansiós, esperonà el seu cavall fatigat pel camí d’entrada, pujà l’escalinata corrents i tocà la campana com si volgués despertar tant els vius com els morts.

Al mateix moment, la vella Betty obrí la porta perquè justament estava deixant sortir el metge, el qual, en veure el Sr. Monroe, s’aturà vacil·lant al llindar.

—Déu del cel —exclamà en Hugh—, la meva dona…

El doctor l’agafà pel braç i el feu passar al menjador.

—Benvolgut Sr. Monroe —va dir—, us heu de preparar per a una terrible calamitat: la vostra estimada esposa ha rebut un xoc que o bé la matarà, o bé farà que perdi el seny per la resta de la seva vida. No us sé dir com ha estat o què ho ha provocat, però la Betty m’ha dit que ahir a la nit la van trobar inconscient a l’habitació de les vetlles, i des de llavors que us demana amb un desfici que fa esfereir. Escolteu —afegí—, ara mateix se la sent.

I, en obrir la porta, en Hugh va sentir que cridaven el seu nom amb el mateix to estrany que havia emprat la figura que l’havia visitat a York. Espolsant-se la mà amb què el retenia el doctor, es llançà escales amunt i allà, asseguda al llit, sota la mirada horroritzada de les minyones, trobà la seva dona, invocant el seu nom una vegada i una altra. Així que el va veure, va parar, li va dedicar la mateixa mirada afectuosa que el fantasma i va dir:

—T’he estat esperant per dir-te adeu. T’he anat a veure tres cops, però volia tenir-te a casa. Sí que hi ha un fantasma, a dalt. Em vaig veure a mi mateixa estirada en aquell llit horrorós, i això m’ha matat. Ja ho deia sempre, el metge, que qualsevol esglai em mataria. I de poc que no et mata a tu. Només esperava per fer-te un petó abans de marxar.

El pobre Hugh es deixà caure de genolls i l’aferrà entre els seus braços. Al mateix temps, els ulls de la Ruth es tancaren, a la boca se li dibuixà un gest de repòs infinit, els braços se li creuaren sobre el pit i caigué morta «i freda com el marbre» (2) a l’empara de l’abraçada del seu marit.

Durant nits i dies, en Hugh es debaté entre la vida i la mort, i passaren mesos ans no pogué suportar sentir tota la història; mesos abans que li poguessin explicar que havien trobat la Ruth a la vella habitació del pis de dalt, on havia anat a veure què havia espantat tant el seu marit, fent cas omís a la promesa tàcita que li havia fet i als precs que la pobra Betty li feu a ella entre llàgrimes. I, quan li ho van haver explicat i va tornar a visitar aquella terrible habitació, fou només per donar ordres que es demolís aquella part de la casa i que es reconstruís de tal manera que no quedés cap rastre de l’habitació dels morts dels Monroe. I no fou fins que la vida li concedí una altra esposa i mitja dotzena de criatures ben inquietes que se’l tornà a veure somriure; i, si de cas per Nadal la conversa anava a parar a aquella qüestió tan fascinant, ell canviava de tema en sec i no hi havia manera que expliqués la història del rostre al mirall.

El mirall en si no el van destruir, i els Monroe encara el conserven i li tenen una veneració supersticiosa perquè, si hi ha d’haver una mort a la família durant l’any venidor, a fe de Déu que la nit de Tots Sants el rostre de la víctima apareixerà al mirall; almenys això diu la majordoma, i afegeix, amb un somriure al semblant rubicund:

—Ja no hi ha ningú que tempti la providència anant a mirar en aquell mirall, perquè el fantasma només el pot veure un Monroe i, com comprendreu, seria terrible si algú veiés la seva pròpia cara mirant-lo des del mirall.

(1) Thomas Bewick (1783-1828), gravador i naturalista anglès, autor de diverses obres il·lustrades sobre història natural entre les quals es compta A History of British Birds [Història de les aus angleses] en dos volums.

(2) Fragment d’Els fets del cas del Sr. Valdemar (1845), d’Edgar Allan Poe.

Avançament per gentilesa de l’editorial Ela Geminada