David Toledano

David Toledano ha publicat l’assaig Webcómic en España: ¿arte o negocio? a la UOC. El seu assaig «¿Elegía al lector español? Riesgos e incertidumbres de la lectura digital» ha aparegut a Nagari Magazine, Ágora: Papeles de Arte Gramático i Ómnibus, revista en què també ha publicat l’assaig «El jardín de los senderos que se bifurcan». A Nagari Magazine ha publicat igualment el relat «Me gusta conducir» i el microrelat «Historia no escrita de una pelota». Va ser finalista de la XXV edició del Premi Ciudad de Marbella de Conte amb «La pezuña y los raíles». Actualment treballa en un recull de contes i en la seva primera novel·la.  

L’última peça

L’home va dir al de la immobiliària que trucaria més endavant i va penjar el telèfon abans que la seva mare protestés. En tornar a l’obrador, ella va exigir-li saber amb qui parlava. Respongué que s’havien confós de número.

—Darrerament es confonen força…

Va desoir el comentari i va agafar la pastilla de sabó. Una capa emblanquinada puntejava les totxanes de terra cuita. Algunes petjades i marques de dits encara romanien intactes. Se les va mirar un moment i ella devia adonar-se’n, perquè va dir:

—No hi ha manera de treure-les, hauràs de fer quelcom.

Ho havia comentat encimbellada al capdamunt del cossi, aquell gran barral d’argila negra on, en un altre temps, la dona solia fer la bugada. Flanquejada pel torn polsós, les posts farcides de peces sense enllestir i el banc de treball, la seva mare tenia un punt ridícul, d’objecte de museu.

—I aquest somriure?

L’home va cloure els llavis i la va ajudar a ficar-se a l’aigua tèbia. La pell de la seva esquena era rugosa i, quan va començar a fregar-la i el sabó li enllustrava el coll endurit, va adonar-se del to opac que embolcallava aquella estampa seminua. Va recolzar-se a la vora envernissada del cossi per abastar-la millor. Li resultava incòmode: les parets del vell cossi estaven esquerdades i treballades amb relleus irregulars que giragonsaven en forma d’ones. Era estrany, en tota la seva infantesa no havia conegut l’oceà, però en acariciar la superfície va olorar sal marina i, fora de l’obrador, la brisa calenta portava un regust sorrenc.

—Què passa? Per què t’atures?

Neguitós, va reprendre la feina pensant en els polzes que havien premut l’argila encara humida. La petjada de son pare quedaria impresa en el fang del cossi molt després que la seva mare i ell abandonessin aquest món. Va esguardar al seu voltant: coneixia massa bé els punxons, la maça, els buidadors, els sedassos amuntegats a les banquetes i a les taules de pastar. Els garbells, cavallets i olles.

I el ganivet rovellat de terrisser.

—Ves més a poc a poc, vols? No soc cap gos.

Ell es va disculpar i va relaxar les mans amb què pastava les espatlles i els braços de la seva mare. Va aturar-se per dur un tamboret i s’hi va deixar caure. La dona no li treia l’ull de sobre i bufava com una manxa trencada. L’home li va envoltar l’esquena i, ajustant-hi els palmells, va planxar les arrugues de la pell cap amunt i cap avall amb tot el pes del tors. Un coixí d’escuma es va afaiçonar entre el coll de la mare i els seus dits.

—Així millor. No costa gaire fer les coses com Déu mana.

La seva mare s’havia deixat anar al bressol de l’aigua i ell va haver d’aguantar-li el cap perquè no topés amb la vora del cossi. Els seus ulls vells miraven el sostre atavellat. Hi mancaven moltes teules i la llum del sol s’esmunyia per les escletxes com llambregades dins d’un forn. Durant una bona estona ningú no va dir res, i ell ja havia tornat al compàs harmònic i contingut de la fregada quan la mare li va etzibar:

—Si et penses que no sé quina te’n portes entre mans, ja pots anar a calçar bous.

Ell va fer un bleix profund.

—M’escoltes? Aquí visc jo. És casa meva, entens? No pas perquè ara t’hi vagis deixant veure, les coses han de ser d’una altra manera. Ja em basto jo sola! Ho vaig dir a la noia que em vas etzibar i t’ho dic a tu.

La seva mare havia agafat embranzida i quan ho feia valia més deixar-la fer.

—Qui us feia el dinar? —prosseguí—. Qui vetllava per la casa i et posava un plat a taula cada vespre? Qui et rentava aquí mateix? Com si jo no em sabés espavilar…

Es va esvalotar a l’aigua i va ruixar la cara de l’home. Ell es va aguantar les ganes i va tancar els punys plens de sabó. Un llarg silenci després, ambdós rostres varen creuar-se i es van examinar. Els llavis fluixets de la vella tremolaven i feia que no amb el cap. Ell va dreçar-se i li va preguntar si volia que ho enllestissin d’una vegada.

—Fes el que et roti —respongué ella secament des d’una cantonada—. Encara queden les cames i el cabell.

L’home va fer un parell de voltes al cossi, cot de cap, esquivant el rostre que es girava cap a ell. Va demanar-li que aixequés una de les cames. Retirà l’escuma de la cuixa i allisà el tou de la cama amb un massatge de moviments cíclics, freds. Mentre aplanava la rigidesa dels músculs, rumiava la millor manera de convèncer-la; aquella casa estava esgavellada. Amb tot, va seguir modelant la pell sense dir res més.

Arribat el torn dels peus va palpar un canvi al tacte. Eren unes plantes consumides i desposseïdes de pèl, d’un color ossut, cadavèric. Les va ponderar com un pastó de terra a la balança i les va esbandir amb delit. Els dits que tocava estaven arraulits els uns damunt dels altres, ajupits i torts com arrels. Aquells peus s’havien enfonsat en el fang, havien suportat la càrrega de la llenya per encendre el forn, havien pasturat camins rals tot cercant els mercats. Tenien durícies com cigrons i butllofes groguenques. Per contra, els de l’home eren flonjos i delicats, calents i rogencs. Havien trepitjat sobretot parquet i gespa artificial: eren els peus d’un oficinista.

Va treure la mà. Es mirà l’índex: no en brollava sang, però s’havia esgarrinxat i notà una coïssor ben emprenyadora. Després va examinar les ungles de la mare. Més que ungles, unglots. Peülles. Es cavalcaven les unes sobre les altres i gairebé no copsava on acabava la carn i on començava l’ungla. Estaven tan corcades que semblaven mossegades per les dentotes d’una rata. Li va sobrevenir un espasme i va encongir els peus. Va arraconar la imatge remota, temps oblidada, que havia aparegut davant d’ell com un convidat que ni s’espera ni es desitja.

Sa mare feia roncs. Solia quedar-se adormida durant les jornades de canícula. Va aprofitar-ho per anar fins a la cuina i omplir un got d’aigua. Se’l begué a glops cada vegada més llargs, i quan va acabar se’n va servir un altre, malgrat sentir-se ja atipat. Va esperar un xic, tornà a l’obrador i s’assegué al tamboret davant la vella sense tenir gaire clar si calia despertar-la o bé continuar la litúrgia. Semblava fatigada: els solcs de les parpelles es confonien amb les pestanyes i l’horabaixa li penjava dels ulls.

Taciturn, es va acostar al cossi i, fent un cullerot amb els palmells, va abocar l’aigua sobre la cabellera estabornida de la seva mare. La dona es va sotragar i va canviar de postura, i ell va atreure-la cap a si amb cura. Els fils blancs del cabell, morts, tapaven una calba farcida de taques, berrugues i crostes. Palpà d’amagat els clars de la cabellera i passà l’esponja per sobre de les contusions. L’esponja s’enganxava al cap i saltaven làmines de pell morta entre les berrugues. Desprenia una pudor d’ou podrit o d’aigua resclosida, i l’home hagué d’aturar-se i tapar-se els forats del nas.

Com podia ser tan deixada? Tot i l’alopècia, ell dignificava la seva coroneta amb una dutxa metòdica i constant i des de petit tenia una aversió visceral als polls. Va reprimir un calfred i va tornar a ella, que pels seus planys espontanis es diria sumida en un malson i va despertar-se.

—Nen, què coi fas aquí? —va deixar anar, astorada—. No vaig dir-te que anessis a despertar ton pare?

Ell li demanà de què parlava i ella hi tornà amb veu inerme:

—Ton pare és al llit, ves a despertar-lo.

L’home va comprendre-ho. Va explicar-li que encara estava mig adormida i que ja havien acabat i li duria una tovallola per eixugar-la. La dona s’observà flotant a la tina.

—Què? Ah.

Va ajudar-la a incorporar-se, però ella el va aturar.

—Espera, tinc pipí.

Ell va prosseguir alçant-la i, aixecant la veu, va dir-li que quan sortissin ja tindria temps de pixar.

—He de pixar, coi —insistí ella, i va desprendre’s de la mà que l’aferrava. Ell va intentar agafar-la i va relliscar contra la cantonada. Va raucar i va dir-li que ni se li passés pel cap fer-ho a l’aigua. Ella es va posar de morros.

—Collons, que vull pixar!

Mentre durava l’estira-i-arronsa, la vella se li esmunyia i se’n feia escarni com una criatura. Quan la va enganxar, ella va afluixar el cos i va dir:

—Ui. Tard…

L’home va amollar-la i va donar-li una bufetada. Estava suant i tremolant. Ella va arraulir-se. Ell tampoc va moure’s ni se’n sortia per mirar-la. Va començar a fer el ronsa pel taller sense un propòsit clar, va anar a buscar una tovallola, va tornar i assecà sa mare en el mateix ordre amb què havia rentat el seu cos menut i esquelètic. La dona es va deixar fer.

Va acompanyar-la fins al cotxe i l’ajudà a asseure’s al seient del darrere i va posar-li el cinturó. Va quedar-se dret davant d’ella, guaitant-la. Va dir-li que anava a tancar el taller i que tornava de seguida. La seva mare no va respondre.

Fregà el terra, recollí les coses i s’assegué a la banqueta de l’obrador uns minuts. Un rumor va fer que dirigís una última mirada al cossi: d’una esquerda a la terrissa brollava un fil d’aigua.

A la tarda va trucar al de la immobiliària i va dir-li que necessitava més dies per pensar-s’ho.