Anna Vilar

Anna Vilar (Barcelona,1956) ha exercit de mestra a l’escola pública durant 37 anys la major part del quals a l’Hospitalet de Llobregat. Quan es va jubilar va retrobar-se amb l’escriptura. Els anys 80 havia publicat tres novel·les infantils a l’Editorial La Galera. El 2019 va guanyar el Premi Ciutat de Badalona de narrativa juvenil amb una novel·la sobre l’assetjament escolar, Tot plegat semblava una broma (Animallibres, 2019). Ha publicat algunes novel·les infantils més aquests darrers anys. La veritable història de la Flora Pomerània (L’Arca, Animallibres, 2024) va rebre el Premi Crítica Serra d’Or 2025 de novel·la juvenil. Aquest és el segon conte que publica per a grans i espera que no sigui l’últim. Escriu des del seu estudi amb vista als altiplans a Granyena de Segarra.

El túnel

El papa ha clavat una puntada de peu al Mixo que l’ha enviat passadís enllà. El Mixo és un pesat, quan decideix que és hora de sopar miola, miola i miola fins que algú li fa cas. Quan hi ha el papa no fa ni un meu perquè rep sovint. És gat escaldat, diu la mama. Avui s’ha despistat i no l’ha vist venir. Llavors ha corregut a amagar-se al meu armari, però ja hi era jo i li ha costat una mica trobar lloc entre les vambes i les meves cames. Quan ha entrat he tancat la porta. És corredissa, així que puc obrir des de dins quan vull. A l’armari sempre hi tinc una ampolla d’aigua, una llanterna, un coixí per si vull dormir i uns llibres vells de quan la mama era petita. Són llibres molt distrets, van de nenes que viuen en un internat i que s’ho passen molt bé. Me’ls sé de memòria de tant que els he llegit. Ahir vaig afegir-hi una capsa de galetes que vaig pispar de l’armari de la cuina. Perquè sí, per si un dia s’allarga massa i tinc gana, que ja m’ha passat una vegada. Sento el papa que crida i m’arriba el silenci de la mama. La mama es diu Laura, però a casa és mama per mi i és eh!, tu! o ehtu!, així tot junt, pel papa. El papa és papa i prou, però fora de casa es diu Miquel. Avui crida fluixet. La veïna del replà li va dir un dia que si sent més crits trucarà a emergències. Va dir això: emergències. Ho sé perquè va picar a la porta per dir-ho i jo espiava des de la cuina. Es veu que la mama és una emergència, suposo que el Mixo també, ell rep més que ningú. Jo potser encara no soc una emergència, però mai se sap. Quan penso emergència m’imagino tot d’homes i dones amb uniformes de policia, de bomber, de metge, tots apressats pel carrer i per l’escala de casa, entren esperitats a la cuina i s’emporten el papa i després em busquen i no em troben, però al final surto de l’armari amb el gat i tots riuen i aplaudeixen i la mama plora. És bonic, potser avui ho somiaré.

Sento ehtu!, una mica més fort. Potser el papa vol el sopar de seguida com fa el Mixo, o potser vol una camisa que encara és al cistell de la roba bruta, mai no se sap què pot voler. La mama diu que potser vol una altra vida. Ho diu així a l’aire quan es pensa que no la sento. Ara la mama diu: la nena. Aquesta soc jo, la nena, nena o, eh, nena! Tinc nom, em dic Júlia, però a casa sempre soc la nena.

La mama sempre pateix per mi, per si de cas. No sap que em sé amagar. Al fons del meu armari hi ha un forat per on m’escolo, de vegades m’hi acompanya el Mixo. Hi ha un túnel llarg, llarg que va a petar al bosc o a la platja, al mig del mar o dalt d’una muntanya, a una plaça de la ciutat o al pati de l’escola. Mai sé on em deixarà, m’hi llenço de cap i ja està. El forat només s’obre quan el soroll a casa m’espanta, llavors m’escapo. Avui encara no tinc por. Sento els crits fluixets del papa: Ehtu! Mira’m! Digues, on eres a migdia? No respons al mòbil! Què m’amagues? Tu, mira’m! Que sigui l’última vegada que no m’agafes una trucada, entesos? La mama xiuxiueja alguna cosa que no entenc, suposo que li diu que sí, que té raó, que ella ho ha fet malament. Sempre diu el mateix, sempre demana perdó. De vegades el papa calla i se’n va, però avui no. Cop de puny, a la taula o a la porta? El Mixo s’estarrufa tot de l’ensurt i intenta posar-se entre la meva esquena i el fons de l’armari, però no hi cap, estic ben enganxada a la fusta. Els crits pugen una mica de volum, potser no se’n recorda de la veïna. Intento distreure’m amb les nenes de l’internat, n’ha arribat una de nova i sembla que diu mentides. Com que ja l’he llegit sé que creu que ningú l’estima i s’inventa unes boles de primera per fer-se veure. Jo no m’invento res, però no m’agrada parlar de mi. Parlo del Mixo i de la platja i el bosc on vaig pel túnel. Les meves amigues no saben que tinc un armari, no han vingut mai a casa. Potser s’espantarien del papa.

Se senten més cops i una trencadissa de vidre, per això sé que els cops són a la taula, està parada per sopar. No sé què fer, si escolar-me pel túnel cap al bosc on hi ha una cabana per estar-m’hi uns dies o sortir de l’armari i demanar al papa que s’aturi, que no cridi, que no pegui la mama ni el Mixo. El tremolor del gat se m’encomana, em peten les dents i els genolls em fan crec-crec. No sé per què, potser perquè la mama gemega més que cap altre dia, potser perquè el papa ha callat en sec. Tanco els ulls i em faig una bola per lliscar millor pel túnel, però quan ja estic a punt d’obrir la portella secreta se senten uns crits amb veu gruixuda: obriu la porta! Policia! Talment com ho volia somiar aquesta nit. Se sent l’espetec que fa la porta en esbotzar-la, passes ràpides al passadís, ais continguts, la sirena d’una ambulància, cops, paraulotes que no es poden dir i de sobte un silenci estrany. El Mixo ha fet forat sota la meva aixella on se sent protegit. Aviat sento veus que xiuxiuegen, no entenc res del que diuen. Al somni ara toca sortir i que em rebin amb aplaudiments, però espero una mica més, potser em trobaran, també serà bonic. Les veus s’allunyen cap al replà. Ara sí que no se sent res de res, potser que surti. Corro una mica la porta i guipo per l’escletxa. No veig res. Empenyo el Mixo perquè sigui el primer a sortir, però se’m posa al darrere i no ho aconsegueixo. Surto de l’armari i espio pel passadís, no hi ha ningú. A poc a poc vaig cap a la cuina, la mama sempre m’espera asseguda a taula. Però no hi és. Per la porta oberta del pis veig la veïna al replà. Nena!, fa, Oh, nena, pobra nena òrfena! Sé què vol dir òrfena, a l’internat dels llibres de la mama hi ha una nena òrfena. Somric a la veïna i crido el Mixo, ara potser ens duran a un internat i ens la passarem molt bé amb un munt de nenes molt divertides, algunes estudioses, unes altres trapelles, unes mentideres i altres entenimentades. Seré l’òrfena si és que no en tenien cap.