Valeria Parrella
Valeria Parrella (Torre del Greco, Nàpols, 1974) és dramaturga, novel·lista, columnista i contista. Autora d’una obra extensa i diversa, és considerada una de les escriptores més singulars i importants de la literatura italiana contemporània. Com a novel·lista, ha publicat deu títols. El primer, Lo spazio bianco (2008), va rebre el Premi Basilicata i es va convertir en un fenomen literari: se’n va fer una adaptació cinematogràfica i ha estat traduït a nombroses llengües, entre les quals el català, amb el títol L’espai blanc (2024, traducció de Sara Serrano). Entre els seus reculls de contes, Mosca più balena (2002) va ser guardonat amb el Premi Campiello al millor debut i amb el Premi Procida-Isola di Arturo-Elsa Morante. D’aquest recull i d’un altre, Per Grazia Ricevuta (2005), hem extret els contes que formen aquest volum. Aquesta és la segona traducció de Valeria Parrella al català i la primera que publica Godall Edicions. Esperem, però, que no sigui l’última.
Coses que ja no recordo
Kepler era el matemàtic de l’emperador Rodolf II
del Sacre Imperi Romanogermànic i la seva tasca
principal era fer bons horòscops.
J. D. Bernal, Science in history
Quan tenia sis anys hi va haver un terratrèmol. Era filla única, vaig fugir descalça per l’arc d’una porta, entre els meus pares. «Aquesta és la biga mestra», va dir el meu pare amb aires d’arquitecte, «aquí estarem bé».
Érem a les fosques, l’endemà vam descobrir que l’única esquerda realment profunda de la casa era en aquella biga.
Tres mesos més tard, una famosa vident del barri va indicar a la població el dia i l’hora del següent terratrèmol. La gent dormia amb la maleta sota el llit, i ningú no dubtava de la vident, per la qual cosa quan va arribar el dia X tothom va començar a baixar al carrer. Van encendre fogueres. Els meus pares no es van casar per l’església. Quan vaig néixer van comprar el manual de criança del doctor Spock, un pediatre famós, i s’esforçaven per descriure tots els esdeveniments de la vida amb eixos cartesians. Jo havia sentit a parlar de la profecia a l’escola i veia les fogueres enceses des del balcó.
«Mama, per què no fugim?»
«Quina bestiesa: els vidents no existeixen, la màgia no existeix, ningú no pot preveure res, perquè el que ha de passar no se sap com passarà.»
«Mama, la Katia és a baix, fins i tot porta la cartera.»
«La cartera no li serveix de res si els pares li fan creure coses que no existeixen: només podem creure en el que es veu i es toca.»
Jo vaig mirar la biga partida per l’esquerda i me’n vaig anar a preparar la cartera. Vaig comptar els bolígrafs, les llibretes, hi vaig ficar unes calcetes que portaven brodat a dalt dimarts i vaig agafar el ninot més potent que tenia: el que podia vèncer la foscor de nit i Voltaire de dia.
La senyora Russo, amb un conjunt de refugi antiaeri, va trucar al timbre.
«Senyors, per favor, teniu de marxar.»
«Senyora, si us plau, no diguem bestieses. Seieu que us preparo un cafè.»
«Com que un cafè? Teniu de fugir!»
«Senyora, siguem raonables. Quina probabilitat hi ha que patim un terratrèmol ara mateix? Llavors haurem d’estar-nos sempre al carrer?»
«La vident va dir avui, d’aquí a mitja hora.»
«I vós us creieu la vident? Sou una dona ben valenta, treballeu del matí al vespre i creieu en aquests pallassos que volen fer diners amb la vostra superstició?»
«I ‘xò què hi té a veure… Au, feu el que us sembli, prò com a mínim aquesta pobra criatura me l’emporto.»
Jo escoltava la conversa, quan va dir «pobra criatura» vaig entendre que parlava de mi, vaig anar a l’habitació i vaig agafar la cartera. La meva mare, en veure que jo marxava, va dir: «Ho veieu? L’heu espantada!»
Vaig tornar al rebedor i vaig agafar la mà de la senyora Russo.
La meva mare tenia la tristor del fracàs als ulls i l’expectativa de la venjança al cor.
Vam córrer cap a baix: la Katia i jo ens vam trobar a prop de la foguera i durant vint minuts vam fer deures.
Durant vint minuts, el meu pare i la meva mare van discutir sobre l’oportunitat del meu gest. Quan la meva mare va dir «Russo», el meu pare la va mirar desconcertat, des d’una distància que ell mateix desconeixia, i la va corregir: «Rousseau, estimada, es diu Russó.»
A l’hora X tots ens vam aturar, la senyora Russo em va agafar a coll.
Ens va envoltar un silenci total, llavors la terra va cruixir, les cases van trontollar una mica. Ens movíem tot i estar quiets.
Amb botins i texans, els meus pares van córrer espantats i van sortir de l’edifici.
* * *
El doctor Spock va continuar escrivint.
Els meus pares van continuar comprant: damunt de la rentadora hi havia amuntegats tots els volums de la sèrie «El que qualsevol nen voldria que els seus pares sabessin».
Quan m’asseia a la tassa del vàter els tenia al davant i em preguntava com s’ho feia aquest senyor, sense conèixer-me, per saber el que jo esperava dels meus pares. Ara li demanaria que continués la col·lecció i que em suggerís què voldria que sabessin el meu home, el meu encarregat i fins i tot els meus pares.
Llavors, l’única arma que tenia era el restrenyiment.
Tot i això, els mirava amb tanta confiança, aquells llibres, que si hagués gosat llegir el que deien, de seguida hauria fet cas de les seves paraules i hauria començat a pensar el que ell volia.
M’hauria agradat ser més com els altres esperaven que fos, mirava d’afinar la tècnica, però era una lluita inhumana.
«No suïs.»
Jo em concentrava tant com podia: controlava els porus, les glàndules, no empassava, però suava igualment.
En un examen de cinquè de primària em va agafar mareig entre els meus neguits i el problema de matemàtiques.
«Mestra, no em trobo bé, tinc ganes de vomitar.»
«Què dius, ara! Només estàs preocupada, maca.»
«No, mestra, he de vomitar.»
«T’ho sembla, és normal perquè estàs tensa, però tu ets intel·ligent. Fes el problema i veuràs com et passa.»
Devia ser veritat, era una explicació lògica, i, a més, jo era intel·ligent de debò. Només que era una nena intel·ligent que tenia ganes de vomitar. Notava la llet i el pa que pujaven fins a la gola com si fos mató.
Em vaig concentrar en el triangle. Quan vaig llegir que per fer la crema el pagès tenia sis ous, vaig mirar desesperada cap a la bidella, que vigilava la porta. Ella, en veure’m pàl·lida pàl·lida, va cridar la mestra.
«Mestra, he de vomitar.»
«No», va dir, i em va tirar el fum de la cigarreta a la cara, «torna al teu lloc, acaba el problema i et passarà.»
Jo la mirava, però no pensava en ella: veia l’estómac que s’encongia, la quallada que em travessava l’esòfag i, tan real com el sol que ens il·lumina, sortia disparada cap a la taula de la mestra, la llista, el terra, el pupitre dels bessons.
Em vaig esbandir la boca i vaig resoldre el problema dels ous fins i tot per a la Katia.
* * *
Les bidelles em van salvar la vida. Estafaven diners amb els entrepans, arrossegaven els peus, mandroses, però el seu cafè fet al fornet elèctric em fascinava més que qualsevol classe. Jo era bona a escola, però era bona per inèrcia: el moviment naixia dels meus pares i jo explotava el que en quedava. No necessitava que les bidelles em passessin els exàmens, sinó que m’acollissin per respirar.
Ho sabia tot de la menstruació anys abans de tenir-la per primer cop. A les meves companyes els creixien els pits, i jo moderava la meva enveja dient-me a mi mateixa que ningú no es podia atribuir el mèrit d’aquell bé de Déu perquè, si algú en tenia el mèrit, eren els estrògens. Sabia que quinze dies després de l’ovulació, l’endometri es desprèn i et baixa la regla.
El que no sabia és que fa mal. No sabia que tens ganes de plorar. Una bidella va notar el desconcert de la transformació i em va allargar una compresa.
Tot seguit em va explicar els secrets de l’ofici.
«No toquis les plantes o es moren.»
«No et banyis al mar o et mors», i així successivament. A casa, és clar, no vaig dir res de tots aquests perills letals.
Els meus pares es van adonar de la notícia, van decidir comunicar-ho al metge de capçalera. El meu pare va dir que el dolor és un condicionament social.
Jo em vaig passar tota la nit encongida per culpa de la societat, que no es feia càrrec dels seus assumptes.
Tan bon punt ho va saber, la senyora Russo em va felicitar i em va ficar a la butxaca un filferro entrellaçat com una corda de guitarra.
«Per favor, no l’hi diguis a la teva mare. ‘Xò, quan tens la cosa, es rovella. Porta sort. I ara, nena, cal ‘nar amb compte, eh?»
La recomanació era inútil perquè encara no tenia prou pits per fer l’amor. Però el filferro, tan bon punt el vaig tocar, es va oxidar. Encara ara el porto a sobre.
* * *
«Arqueòloga.»
Durant anys vaig dir que després de l’institut faria arqueologia: em semblava una bona opció tenint en compte el que els altres esperaven de mi.
Però no era veritat: jo volia ser dependenta, com la mare de la Katia.
Dependenta a l’UPIM, a mitja jornada. Tota la vida. Nosaltres estudiàvem matemàtiques i a primària, tècnica, i a l’institut, grec, i ella els dies senars sempre hi havia un moment que s’aixecava i es preparava per anar a treballar. Jo la seguia fins al lavabo per veure com es maquillava, em fascinava el procediment.
La Katia, des de l’altra banda, em cridava per fer exercicis de lògica; per a ella eren una conquesta, la clau del canvi. Jo no trobava que hi hagués res gaire lògic en aquells fulls i l’única cosa que somiava canviar a la meva vida era el color de l’ombra d’ulls. Cada dia.
La mare de la Katia es pintava, parlava de coses maquíssimes, lleugeres com el maquillatge en pols. Coses que no calia avaluar, sobre les quals no se sostenia el món.
Coses que ja no recordo.
En lloc d’aquestes coses, recordo que el predicatiu del subjecte no és el de l’objecte, encara que ho sembli.
En definitiva, la realitat es podia descompondre en diversos nivells, mentre que a la cara de la mare de la Katia es recomponia perfectament en el maquillatge i, sense que ella ho sabés, en la seva paraula, la paraula que portava en un remolí les comares, els costums, les dietes, l’aspirador.
Llavors se n’anava a treballar i jo, si em podia imaginar d’alguna manera, m’imaginava així.
Amb la bata de la feina passant per les prestatgeries.
«Arqueòloga», deia sempre, però les úniques peces que hauria volgut inventariar eren els sabons, les escumes d’afaitar, les dels cabells.
Hauria volgut treure’m les sabates darrere el taulell i xerrar amb els clients, veure les mateixes persones cada dia durant quaranta anys, i al final del dia queixar-me de mal d’esquena, de les dependentes noves, de la calor.
«Arqueòloga.»
Però tot el que era interessant desenterrar, excavar i descobrir, era al meu entorn.
* * *
«Només són tres anys. Aprendràs anglès, t’anirà bé. A més, en aquesta ciutat o ets camorrista, o tens contactes, o surts per televisió fent de vident. No hi perdem res.»
Jo vaig seguir els meus pares a l’estranger pensant que hauria encaixat més en una d’aquestes tres categories que no pas en una universitat de Londres. El problema de debò no va ser deixar Itàlia, sinó deixar la ciutat.
La senyora Russo va plorar durant tres dies la dimensió del meu drama.
«Jo no ho entenc», deia la meva mare, «no és pas per sempre, per què ploreu?».
Però la senyora Russo i jo no coneixíem el per-sempre, coneixíem el per-ara.
I per ara no ens veuríem més.
«Però si amb l’avió es triga menys a venir d’allà cap aquí que si vas a la central de Correus.»
Arribats a aquell punt, hauria pogut estudiar arqueologia o qualsevol altra cosa. Vaig triar dret i em vaig llicenciar, estudiant poc i sense interès, i n’hi va haver prou així: volien que fes coses i jo les feia. Com un ninot de corda que comença a caminar en qualsevol punt, sempre de la mateixa manera. Totes les meves energies se centraven a combinar l’allà i l’aquí, i vaig aconseguir pujar a l’avió molt més del que anava a Correus, però sempre trobava a faltar aquella repetició quotidiana de gestos que em feia la vida més tolerable.
El meu expedient acadèmic és l’únic testimoni fiable d’aquells anys, i potser és fins i tot el testimoni més veraç de la meva vida, perquè encara que tots sabíem que jo era aquella intel·ligent, la meva mitjana era normal. Una mitjana normal.
La resta es va desenvolupar en la comunitat tancada del campus, ho fèiem tot entre nosaltres: moltes festes, molt perill de quedar-se embarassada.
Jo, quan tenia dubtes, tocava la corda de guitarra, que continuava oxidant-se. No vaig assistir mai als congressos, les classes, les conferències per les quals els meus pares s’havien traslladat: només tenia temps de tornar a Itàlia i, un cop a la ciutat, reprenia el discurs allà on l’havia interromput uns quants mesos abans.
* * *
L’hora de dinar, al despatx en què vaig començar a treballar, era el moment de perseguir l’accionista guapet: les meves companyes de feina reforçaven les seves relacions socials.
Jo anava a dinar amb les secretàries. Si la Titti encara no havia plegat, l’esperava, i mentre l’esperava passava la fregona per ella.
En un d’aquests llocs on anàvem a menjar alguna cosa, diguem que també a beure, vaig conèixer en Salvatore. Ell es dedica a la pelleteria, jaquetes de pell, entre Anglaterra i el seu barri, que sembla Calcuta.
«Tens parella?»
«Surto amb algú.»
Aquest algú era en Carl, però no li’n vaig parlar mai. I no era per educació: era vergonya.
Em vaig quedar per a mi que en Carl era director d’orquestra, que era alemany, que era hebreu. Que quan parlava amb el meu pare, ho feien en anglès, encara que no fos la llengua de cap dels dos, encara que en Carl parlés italià perfectament. Ho feien per caprici.
No li’n vaig parlar mai perquè en Salvatore hauria entès que amb en Carl m’enganyava a mi mateixa. Perquè ho hauria entès jo. I també perquè m’agradava escoltar-lo. Què ens vam dir durant tres mesos, cada dia a l’hora de dinar, ja no ho recordo.
Cada vegada que amb en Carl agafàvem un taxi per anar al teatre, jo mirava per la finestreta i em preguntava què devia estar fent en Sal. L’imaginava a la carretera conduint un camió, en un motel, a Calcuta. Em semblava fàcil i autèntic, mentre tota la resta era una vida monòtona que m’envoltava sense voluntat.
No vaig demanar mai a en Sal què feia mentre jo agafava tots aquells taxis. I encara ara no li demano cap d’aquestes coses.
* * *
«Potser necessitaries anar al psicòleg», em va dir en Carl.
«Potser t’aniria bé un suport psicològic», em va el dir el meu pare, «jo en conec un de molt bo.»
Era un que havia publicat molt. Vaig demanar hora i vaig anar a la seva consulta, vaig pensar que em molestaria parlar de mi en anglès. Vaig pensar un munt de coses innecessàries.
Com de costum, la realitat es descomponia en diversos nivells. Aquella vegada es va recompondre de sobte, a la calba del psicòleg: tenia un ble de cabells llarg, serpentí, cargolat com un monyo.
Llavors em vaig agafar deu dies de vacances i vaig tornar a Itàlia, vaig dir que em quedaria a casa de la Katia, que contactaria amb un psicòleg d’allà.
Vaig agafar molta més roba del compte.
La primera tarda a la ciutat vaig arrossegar la Katia a una vident famosa que sortia a la tele amb un gat recolzat en un braç.
«Senyoreta, les cartes són normals. Mirem una mica la mà?»
La mà.
«Senyoreta, la mà també és normal, no teniu cap problema. Amor, sou corresposta. Diners, els necessaris. Sense voler ofendre ningú, gaudiu d’una salut insultant, llavòrens, què busqueu?»
Era més cara que el psicòleg, i em vaig emprenyar.
«Com collons pot dir AMOR?»
«Però què et pensaves? Què t’havia de dir? Estàs tan desesperada que et creus una vident.»
«Com collons pot dir NORMAL?»
«Dona, ella et volia tranquil·litzar.»
«I et sembla que aquesta és la manera? Les vidents no t’haurien de dir que veuen arribar els fets des de lluny, els canvis, aquesta mena de coses?»
Llavors vaig trucar a en Salvatore, li vaig dir que em vingués a buscar, que em portés a fer l’amor.
Després, des de Calcuta, vaig enviar un telegrama a la feina dient que marxava, vaig escriure una carta a la meva mare en la qual li explicava que no hauria pogut tornar ni un dia, perquè aleshores no m’hi hauria vist amb cor, i vaig deixar en Carl per telèfon.
Vam anar a viure a casa de la germana d’en Salvatore i del seu marit perquè a en Sal no li havia passat mai pel cap tenir casa pròpia i perquè, al cap i a la fi, ningú no pensava que calgués.
Els meus pares, al principi, estaven horroritzats amb la idea de Calcuta, de la casa compartida, però més endavant s’ho van agafar com una qüestió de llibertat individual i es van calmar. Encara tenen relació amb en Carl.
Des de la tauleta de nit, Charles Bukowski em dona la raó directament en anglès.
* * *
Hi ha bates tan còmodes que, a l’estiu, quan te les poses, no te les tornes a treure.
Aquesta que porto, per exemple, està així de descolorida i prima perquè me la poso i la rento, la porto i l’esbandeixo, cada dia. M’ha seguit a tots els llocs on he estat, i amb ella posada puc fer qualsevol cosa.
Els meus pares viatgen més que abans, sempre hi ha un lloc nou on anar, d’aquells que abans-de-morir-he-de-veure-per-força. És per això que passen sovint per la ciutat, s’hi queden uns dies i tornen a marxar.
A mi, més que l’avió, m’agrada la moto.
«No ens cal un cotxe, Salvatore, comprem-nos una moto.» Que on es pot arribar amb la moto? A la tarda, al bosc; al vespre, al mar. I jo no vull anar més enllà: jo vull quedar-me aquí i esperar.
Vull ser la persona a qui truques des de l’aeroport quan poses els peus a terra, la persona a qui truques quan agafes la sortida de l’autopista. La persona que despenja el telèfon i sent: arribem d’aquí a quinze minuts.
Quinze minuts. Llavors es tracta de tornar a encendre el foc, servir la pasta, treure l’aigua de la nevera. Preparar roba fresca per a qui arriba acalorat.
A la meva taula s’expliquen coses que no-oblidaré-fins- que-em-mori, i jo els segueixo, entre el cafè que puja i la taula per desparar. En el vaivé faig una observació que no canviarà res, un afegit que no afegeix. En definitiva, dic coses que no ocuparan espai en la memòria dels altres.
Coses que després no recordo ni jo mateixa.
Més tard, de vegades, m’agafa un mal de cap que em crida des de dins, que truca a les temples sense pietat fins que estic per ell. Jo, aleshores, mentre es dilueix el sobre d’Enantyum a la copa de vi, vaig al lavabo i em miro al mirall.
El dolor, des de darrere de l’ull dret, em mira i em diu: «Veus com ets normal?»
Traducció de Sara Serrano
Avançament editorial per gentilesa de Godall Edicions