Danilo Kiš

Danilo Kiš (Subotica, 1935 – París, 1989) va ser un destacat novel·lista, contista i assagista iugoslau. Fill de pare jueu hongarès, assassinat a Auschwitz, i de mare montenegrina, va viure una infantesa marcada pels horrors de la Segona Guerra Mundial. Es va llicenciar en Literatura Comparada per la Universitat de Belgrad el 1958, i va formar part de la primera promoció d’estudiants que hi van obtenir aquest títol. Va ser membre destacat de la revista Vidici, en la qual va treballar fins al 1960.

Va debutar literàriament el 1962 amb les novel·les La mansarda i Salmo 44. Al llarg de la seva trajectòria va explorar la memòria, l’exili, la persecució política i els límits entre document i ficció en obres com Una tomba per a Boris Davidovič (1976), L’enciclopèdia dels morts (1983) o la trilogia familiar formada per Jardí, cendra (1965), Les primeres angoixes (1969) i El rellotge de sorra (1972), de la qual LaBreu publica el primer volum en català.

Paral·lelament a la seva activitat literària, va traduir al serbocroat autors francesos com Baudelaire, Verlaine, Lautréamont i Queneau, russos com Anna Akhmàtova i Aleksandr Blok, i diversos autors hongaresos. Va viatjar sovint a París i va exercir de lector a la Universitat d’Estrasburg. Defensor intransigent de la independència de l’escriptor, va patir la censura i les polèmiques al seu país natal, fet que el va dur a traslladar-se definitivament a França el 1979. Hi va viure fins a la mort i va exercir com a lector de serbocroat a la Universitat de Lille entre 1979 i 1985.

En els darrers anys de la seva vida va rebre nombrosos reconeixements internacionals. El 1986 va ser nomenat Cavaller de l’Ordre de les Arts i les Lletres de França. Va morir a París el 1989, a causa d’un càncer de pulmó. La seva obra, traduïda a més de vint llengües, ha exercit una influència notable en la literatura europea contemporània i ha estat reivindicada per autors com Susan Sontag i Milan Kundera.

La tardor en un prat de dall

Un cop van haver marxat els artistes de circ, els «atletes» i els mečkara, els domadors d’ossos, la tardor es va acomiadar. Al Tros Petit (o al Racó del Comte, com també li deien) només hi quedaven els vestigis de la seva estada, la terra batuda i l’herba trepitjada. Al mig del prat hi havia un forat de gairebé un metre de profunditat, que destacava entre les talperes, desfetes. Fins no feia pas gaire, dins del forat hi havia fixada l’antena central de la carpa, de fusta basta, ampla a la base i estreta i esvelta a la part de dalt, coronada amb una bandera. L’espai al voltant del forat estava tot pelat i cobert amb el fang extret de les profunditats. No es tractava del forat de l’any passat o l’altre, com podia semblar. Perquè els circs anaven i venien, els petits circs que feien les províncies, formats per gitanos i mags, funambulistes i «atletes». Venien cada any amb la tardor per fer l’última festa d’estiu, com una mena de paròdia d’una celebració pagana. Però no era mai la mateixa companyia, ni la mateixa carpa, ni la mateixa antena central. El forat de l’any passat, on havien clavat l’antena llavors, ja no era visible, i ni tan sols es podia identificar l’indret exacte on es trobava perquè el forat havia cicatritzat com una ferida, o millor i tot —no hi quedava cap cicatriu; es veien només la terra i les herbes—. I el forat d’enguany també desapareixeria aviat, el desfarien les pluges, s’ompliria de terra, durant una bona temporada quedaria amagat sota la neu i llavors, amb les càlides pluges primaverals i els xàfecs, quedaria tapat per la terra i l’herba, com si no hagués existit mai. I de la festa tardoral que havia florit sota la carpa rosada no en quedaria cap rastre.

Tot aquell xivarri bigarrat havia desaparegut. Els funambulistes ja no hi eren. No se sentien ni els xiscles dels micos ni els bramuls dels elefants. El circ havia marxat tan de cop com havia arribat. Un bon matí, ben d’hora, abans que sortís el sol, uns nois musculosos vestits amb samarretes de mariner, els mateixos que durant dies havien protagonitzat aquelles actuacions que tallaven l’alè, van arrencar les estaques, van recollir els vents i les cordes i van abatre la carpa rosada i la gruixuda antena, coronada amb la banderola. Van empaquetar-ho tot, àgils i ràpids, en aquelles seves casetes de fusta que semblaven vaixells. I van emprendre el viatge en silenci, com si es volguessin escapolir sense ser vistos. Els eixos de les casetes xerricaven com si ploressin, i rere els vidres, rere les cortines tirades, es podia veure com les misterioses dones peix feien el dinar, mentre de les xemeneies en sortia un fum blau, gairebé imperceptible en la blavor del cel matinal. Els animals rugien a les gàbies, i només l’elefant s’arrossegava al final de la caravana, digne i mandrós, ventant-se amb les orelles.

Ara que tot just feia un o dos dies que el circ havia marxat, al prat encara hi havia les empremtes fresques de tot el que havia passat allà. Aquest espai ample, més ample que l’espai rodó que ocupava la carpa (a dins del cercle la terra era tan compacta que es podien percebre nítidament els límits), estava cobert de taps de cervesa escampats sense ordre ni concert, com flors amb vores de blonda, burilles remullades, restes de pomes mossegades, pinyols de fruita ennegrits, galetes de gelat trepitjades, petjades de cavalls i de persones, fems secs dels animals del circ, crostons de pa, pàgines dels diaris vells que els espectadors posaven sobre el seient, fulls arrencats de llibretes escolars amb dibuixos, paquets de cigarrets, de mistos, bosses de paper estripades amb les formigues passejant-s’hi pel damunt. Al lloc on hi havia hagut el vell cavall de circ, un poni amb el mantell hivernal, la terra estava remoguda pels unglots, l’herba arrencada d’arrel, i quedava només algun bri de palla escadusser, aixafat i ennegrit. Una mica més enllà hi havia les restes de la carpa dels micos. La tarima rectangular encara conservava algunes estaques de fusta de roure clavades als escaires, altres havien estat trencades amb el revers de la destral. Tot i que no feia gaires dies que el circ se n’havia anat, l’herba ja redreçava aquí i allà, com tot de molles d’acer verdes que un cop alliberades del peu humà o de l’unglot del cavall recuperessin miraculosament la seva forma anterior.

Més enllà d’aquest espai acotat, l’herba era espessa, olorosa, barrejada amb les flors tardorenques, blaves i grogues, amb tot de campanetes esberlades i amb males herbes de tota mena, que degollaven amb les seves navalles, una mica rovellades a les puntes, però no per això menys amenaçadores, les tendres tiges de les flors i del margall blauverd. Era l’últim esforç de l’herba, l’últim glop de les arrels. El plantatge havia tret la flor fosca, adornada amb gotims minúsculs; les vores de les males herbes començaven a enfosquir-se i arrugar-se, i es convertien en urpes per esgarrapar-se les unes a les altres. Aquí es lliurava una batalla invisible per a l’ull nu, una revolta en la qual triomfaven els sabres de les males herbes, les seves llargues dagues. Les flors, ferides per aquesta insaciable allau d’herbes devoradores, es mantenien dretes amb les últimes forces, exhalant perfum gairebé excessiu. Embriagats, enduts per aquesta barreja d’olors pesades, per aquesta mescla de colors excitants, les abelles i els insectes zumzejaven frenèticament en aquest camp de batalla perfumat, entrexocant amb les mosques, les vespes, els borinots i les papallones. Aquí o allà, una llagosta inflada i pesant, del mateix color de les tiges d’herba que havien començat a marcir-se, sobrevolava el prat sonorament, i després queia, massa pesada, massa maldestre, un altre cop dins de l’herba, com un fruit salvatge que hagués madurat.

Aquest era l’aspecte que tenia el prat, el prat tardoral abandonat, després que hi hagués passat el circ…

De sobte, va aparèixer el pare, submergit dins de les herbes. Venia des de la banda de ponent i aixecava el bastó enlaire, brandant-lo. Es va aturar al marge de la terra batuda, allà on hi havia hagut la carpa dels micos. Es va ajupir per examinar amb ull expert i sever les conseqüències dramàtiques de l’arribada de la tardor sobre les flors. Va clavar la mirada en un trosset de paper arrugat que destacava enmig de tanta vegetació, blanc com la mort, entre la verdor exuberant del prat tardorenc. Primer li va donar un copet amb el bastó, com un ocell que comprova amb el bec el fruit desconegut, després es va ajupir i el va desplegar i, miop com era, sense agafar-lo de terra, va començar a llegir la lletra gòtica. Es tractava d’una pàgina arrencada d’un llibre de cuina alemany que els «atletes» del circ utilitzaven sens dubte per preservar l’elasticitat de goma dels seus cossos i la força d’acer dels seus músculs: la crema d’agrella. El meu pare va sacsejar el cap amb una expressió de contrarietat i de menyspreu, perquè òbviament no estava d’acord amb la recepta alemanya. En temps de guerra, com els que teníem aleshores, aquesta mena de cuina perdia tràgicament tot el sentit. El pare tenia una recepta pròpia per fer l’agrella, sense utilitzar cap mena de greix, només amb aigua i sal, però hi afegia herbes aromàtiques i espècies fàcils de trobar, tot i que encara no havia confiat els ingredients secrets a ningú. És per aquesta raó que arrugava el front, és per això que llegia el full de paper amb una expressió mofeta a la cara. Després, endut per la lectura, que només aconseguia convèncer-lo que el seu mètode era molt millor, va girar el full amb entusiasme, sense adonar-se que al darrere hi havia enganxats excrements humans, que cobrien les lletres gòtiques en diagonal.

—Apa! —va exclamar el pare—. Aquí teniu la vostra

nata! Aquí teniu la vostra crema gòtica!

I, satisfet d’aquesta petita venjança, es va posar dret i va punxar, amb un gest precís de tirador d’esgrima, el full amb la punta del bastó, per emportar-se’l com una mena de record. Tot seguit es va endinsar de nou en el mar d’herba alta amb el seu herbari sota el braç (herbarium pannoniensis), on guardava com si es tractés de segells valuosos les flors premsades i les mostres de les plantes del prat de dall: dent de lleó, margall, trèvol, safrà bord, Gypsophila paniculata…

Traducció de Simona Škrabec

Avançament editorial per gentilesa de Labreu Edicions