Pere Guixà
Pere Guixà (Barcelona, 1973) és llicenciat en filologia romànica i treballa al sector editorial, a més d’impartir cursos de literatura i d’escriptura. Ha publicat diversos reculls de contes, com ara “Àlies Barcelona” (2001), “L’embolic del món” (2002) o “Fora de la màquina” (2011).
Jack London (San Francisco, 1876 – Glen Ellen, 1916) es va haver de posar a treballar de molt jove: va fer de mariner, de portador i de buscador d’or a Alaska, entre moltes altres coses. Es va dedicar tota la vida a fugir de la misèria moral i econòmica en la qual havia transcorregut la seva infantesa. Després de col·laborar a diversos diaris i revistes, va publicar El fill del llop (1900) i El creuer del Dazzler (1902) i, al cap d’un any, La crida del bosc, considerada la seva obra mestra i basada en les seves experiències com a buscador d’or al Canadà. El llop de mar (1904), Ullal blanc (1906), El taló de ferro (1907) i Martin Eden (1909) són altres novel·les de Jack London que han estat un referent literari per a milions de joves d’arreu del món.
Jack London va buscar or a Alaska entre els anys 1897 i 1898. No va trobar-ne ni poc ni gens, perquè ben aviat va adonar-se que per fer-ho calia anar enormement preparat. Però en tornar d’Alaska va explicar aquesta aventura en la trentena de contes que va escriure des de la joventut fins poc abans de morir. Aquella experiència l’havia marcat sobre manera.
«El silenci blanc» (1899) és un dels seus millors contes. Hi trobem tota la imatgeria del Nord: la neu, el fred, les cabanes, els trineus, els gossos, l’aventura, l’alimentació enmig d’un paisatge hostil… tot això, impregnat de pura acció i exotisme, fa pensar que és un conte juvenil, com molts d’altres de London. I és així, però al conte sempre hi ha aquella paraula elevada o aquella reflexió que de sobte congelen l’acció i traslladen el conte cap a un coneixement adult: el destí, la supervivència, la finitud o el silenci. London ens sap comunicar el pànic, enmig de la neu, de tres personatges oblidats per tothom, i alhora el conte acaba amb una imatge luctuosa i estrafolària: catapultar un cadàver a la capçada d’un arbre, a fi que quedi preservat o enaltit. Sempre m’he preguntat si aquest final inefable va imaginar-lo London o bé algun buscador d’or l’hi havia explicat.
El silenci blanc
—La Carmen no durarà més d’un parell de dies.
El Mason va escopir un tros de gel i, compassivament, va recórrer amb la vista el cos del pobre animal. Després va dur-se una pota de la Carmen a la boca i va començar a arrencar-li amb les dents el gel que se li aferrava cruelment entre els dits.
—Aquests gossos amb un nom tan presumptuós mai no valen res —va dir, i després de treure tot el gel dels dits va apartar l’animal—. S’arronsen i moren sota el pes de la responsabilitat. Segur que mai no has vist cap gos amb un nom decent com Cassiar, Siwash o Husky acabi malament, ¿oi? No, senyor! Mira el Shookum, aquí el tens…
Zas! L’animal, àgil i robust, va saltar cap al coll del Mason i es va desviar només un centímetre de l’objectiu.
—Quiet! Quiet!
Una xurriacada hàbil rere l’orella del gos va llançar-lo sobre la neu, lleugerament tremolós i amb un fil de bava groga lliscant-li pels ullals.
—Com et deia, mira el Shookum —va dir el Mason—. Ell sí que té coratge. Em jugo el que vulguis que s’haurà cruspit la Carmen abans que s’acabi la setmana.
—Em jugo una altra cosa —va dir el Malemute Kid mentre feia girar el pa congelat damunt del foc perquè es desfés millor—. Aposto que, abans que s’acabi aquest viatge, haurem estat nosaltres qui ens mengem el Shookum.
La dona índia, que es deia Ruth, va assegurar la cafetera sobre un tros de gel i va mirar el Malemute Kid i després el seu marit Mason, i després va estendre la mirada des del marit cap als gossos, però no va dir res. El que deia el Malemute era una veritat tan evident que no necessitava cap comentari. La perspectiva d’uns tres-cents quilòmetres de camí amb el menjar just per a sis dies de camí per a ells i cap menjar per als gossos, no oferia gaire més alternativa. Tots dos homes i la dona van agrupar-se al voltant del foc i van fer un àpat frugal. Com que era el descans del migdia, els gossos estaven enganxats als arnesos i miraven amb avidesa la pitança.
—A partir d’ara, s’han acabat aquests descansos —va dir el Malemute Kid—. I caldrà que anem amb compte amb els gossos. S’estan posant perillosos. Si els donem l’oportunitat, a algun se’l cruspiran ells mateixos.
—Ai caram, jo era president d’una congregació metodista i els diumenges ensenyava religió als nens… —El Mason va fer aquest comentari amb aire distret, i tot seguit va mirar-se fixament els mocassins, que s’assecaven a tocar del foc. La Ruth va treure’l d’aquells pensaments omplint-li la tassa—. Gràcies a Déu encara ens queda força te. Jo he vist a Tennessee com el cultiven… Donaria un braç per poder menjar-me ara un bon pa de blat calent… No t’amoïnis, Ruth, et queda molt poc temps de passar gana i dur mocassins.
En sentir allò, la Ruth va canviar l’actitud taciturna i va mirar el seu senyor blanc mostrant l’amor que sentia per ell. Era el primer home blanc que havia conegut, el primer que tractava la dona amb més consideració que a un animal o una bèstia de càrrega.
—Sí, Ruth —va continuar el Mason, el seu marit, parlant amb l’argot enfarfegat amb què estaven obligats a tractar-se l’un a l’altre—. Aviat enllestirem tot això i marxarem a l’Exterior. Agafarem canoa d’home blanc i arribarem a aigua salada. Males aigües, traïdores, grans muntanyes que dansen pujant i baixant sense treva. Anirem molt lluny. Viatjarem deu llunes, vint llunes, quaranta llunes —va enumerar els dies amb els dits—, i tot el temps aigua, males aigües. Després un gran poble, molta gent, tanta com mosquits el proper estiu. Wigwams altíssims, com deu pins, vint pins tots seguits. Hi-yu Shookum!
Va aturar-se, impotent per seguir amb aquella descripció. Amb la mirada va demanar ajut al Malemute Kid, i després, fent gestos, va col·locar amb afany vint troncs de pins, l’un rere l’altre. El Malemute Kid va somriure amb un cinisme amable, però els ulls de la Ruth s’havien obert amb admiració, perquè creia que el seu marit feia una mica de broma i aquesta condescendència entendria el seu pobre cor.
—Després t’enfiles a una caixa i, rum rum!, allà vas volant. —El Mason va llançar enlaire la tassa buida per il·lustrar les paraules, i mentre tornava a agafar-la amb agilitat, va cridar—: I després, paf!, cap avall. Allà bons home-medicina! Tu vas a Fort Yukon, jo vaig a Artic City, vint-i-cinc llunes. Entre els dos llocs un fil de ferro molt llarg, tot seguit. Jo agafo extrem de fil de ferro i dic: hola, Ruth, com estàs? I tu contestes: ets tu, el meu bon marit? I jo dic: sí! I tu dius: no poder fer bon pa. No més llevat. I jo et dic: busca amagatall sota farina. Adéu-siau. I tu trobes molt llevat! I tot aquest temps tu a Fort Yukon i jo a Artic City. Allà bons homes-medicina!
La Ruth somreia d’una manera tan càndida en sentir aquell conte de fades que tots dos homes van deixar anar riallades. Una baralla entre els gossos va tallar de soca-rel les meravelles del Món Exterior, i tot just van poder separar els combatents, la Ruth ja havia preparat els arreus i tot estava a punt perquè marxessin.
—Som-hi, Baldy, som-hi!
El Mason va fer petar de manera experta el fuet, i mentre els gossos udolaven amb feblesa, va obrir el camí tirant de la vara del trineu. La Ruth va seguir-lo; i el Malemute Kid, que l’havia ajudat a engegar el trineu, va tancar la filera. A pesar de la seva força, de la potència bestial, que podia abatre un bou d’un cop, el Malemute Kid no podia suportar que maltractessin els animals, fins i tot quan se’ls tustava durant la marxa. Cuidava els gossos amb una sol·licitud impròpia d’aquell paisatge. Més encara: gairebé plorava amb els animals, els acompanyava en l’esforç i el dolor.
—Arri, arri! Endavant, bèsties meves. Sé quant de mal us fan les potes —va mussitar, després de diversos intents de fer-los caminar. La seva paciència va trobar compensació; els animals van sobreposar-se i van posar-se en marxa, ni que fos per unir-se amb els companys que els havien avançat.
Amb el moviment dels tres trineus, va posar-se punt final a la conversa. Els afanys de la ruta no permetien cap expansió. Entre les feines més dures, la de la ruta del Nord és la pitjor. És feliç l’home que pot sobreviure un dia de viatge embolcallat en silenci, i això que aquesta ruta és transitada, perquè no hi ha feina pitjor que la d’aquell qui fa un camí per primer cop i ha d’obrir-lo. Les raquetes s’enfonsen a la neu en cada pas i l’home avança gairebé amb el cos de genolls cap amunt. Aleshores dreta, ben dreta, ha d’aixecar la raqueta, perquè qualsevol desviació en aquest gest pot suposar un desastre terrible. Així es va traçant un camí. Un pas endavant, un altre pas, i un altre peu que s’alça amb prou feines a un metre de l’anterior. L’home que tracta de fer-ho per primer cop pot quedar-se prou content si evita col·locar les botes en una posició perillosa que li comporti un risc fatal, però no haurà fet ni cent metres en una hora. El que pot allunyar-se dels gossos un dia sencer podrà ficar-se a la nit dins el sac de dormir no només amb la consciència satisfeta, sinó amb un gran orgull íntim. I l’home que pot viatjar vint dies seguits per la Ruta Llarga és un home al qual envegen els déus.
La tarda va passar i, amb el respecte que havia nascut pel silenci blanc, els viatgers silenciosos van centrar-se en la feina. La natura té molts ardits per convèncer l’home de la seva finitud —el flux incessant de les marees, la fúria de la tempesta, la sacsejada del terratrèmol, el retruny de l’artilleria del cel—, però el més sorprenent, el més terrible, és la fase passiva del silenci blanc. Satura tot moviment, l’aire es dissipa, el cel agafa un color de llautó. El xiuxiueig més petit sembla un sacrilegi i l’home es torna tímid, espantat de la seva pròpia veu. Li fa l’efecte que és l’únic senyal de vida que viatja a través de les immensitats espectrals d’un món mort i tremola de cap a peus per aquesta audàcia, perquè s’adona que la seva vida no val més que la d’un cuc. L’assalten pensaments estranys, que no ha convocat, i el misteri de totes les coses pugna per fer-se sentir. I la por de la mort, de Déu, de l’univers, s’apodera de tot ell. I pensa en la vida i la resurrecció, en la immortalitat, en la lluita estèril de l’ésser empresonat. Aleshores ―potser algun cop passa així― l’home camina de la mà de Déu.
El dia va passar a poc a poc. El riu traçava un meandre enorme i el Mason va dirigir el trineu cap allà a través d’un coll estret i elevat de terra. Però els gossos, davant d’aquell pas costerut, van recular. Un cop i un altre, a pesar que la Ruth i el Malemute Kid van tractar d’empènyer el trineu, s’enfonsaven fins molt avall. Va produir-se l’esforç suprem. Les pobres bèsties, afeblides per la gana, van aplegar l’última concentració de forces. Amunt, amunt… el trineu es va aturar al cim del coll, però aleshores el gos que anava al davant va girar tots els arreus cap a la dreta i va enredar les raquetes del Mason. El resultat va ser terrible. El Mason va caure de cop i volta a terra; un dels gossos va sucumbir i va desprendre’s de l’arnès; el trineu va bolcar-se cap enrere, i va arrossegar-ho tot cap al fons d’un sot de sorra.
Zas, zas, zas! El fuet va caure sobre els gossos salvatgement, sobretot en el que havia ensopegat.
—No, Mason! —va suplicar el Malemute Kid—. El pobre diable ja no pot més. Espera un moment i enganxarem els meus gossos.
El Mason va retenir el fuet en l’aire, fins que el Malemute Kid va acabar de parlar. Aleshores el va deixar caure encara amb més força, enroscant gairebé completament el cos de la bèstia culpable. La Carmen —perquè la Carmen era l’animal en qüestió— va arraulir-se en la neu, va plorar notòriament i va rebolcar-se sobre un flanc.
Era un moment tràgic, un incident patètic del camí: un gos que agonitza i dos companys enfurismats. La Ruth va mirar nerviosa primer un home i després l’altre. El Malemute Kid es va calmar, tot i que als ulls li durava la crispació. Va inclinar-se sobre el gos i va tallar les corretges. En silenci, van lligar els gossos en una filera doble i van superar la dificultat. Els trineus eren de nou en ruta, amb el gos moribund arrossegant-se darrere de tot. Mentre l’animal pugui viatjar, no se’l sacrifica. Se li ofereix una última oportunitat, la qual és que avanci com pugui, que lluiti per arribar al proper campament, amb l’esperança que allà es pugui matar un ant.
Penedit del seu atac d’ira, però massa orgullós per reconèixer-ho, el Mason feinejava al capdavant dels trineus, sense imaginar que un perill flotava en l’ambient. Hi havia branques que havien caigut dels arbres, i es van obrir camí esquivant-les. Un quilòmetre més enllà aproximadament, s’hi veia un pi molt alt. Durant generacions devia haver estat allà, però hi havia un destí també per a ell, ja que semblava despullat de moltes branques. Potser per al Mason hi havia un destí similar.
Va ajupir-se per cordar-se el mocassí. Els trineus estaven aturats i, immediatament, els gossos s’havien estès a la neu. La quietud era estranya; ni un alè de vent feia cruixir el bosc cobert de gebre. El fred i el silenci havien gelat el cor de la natura, que tenia a més els llavis segellats. Un sospir va bategar en l’aire. No el van sentir, més aviat el van notar, com la premonició d’un moviment en el buit immòbil. Aleshores aquell arbre immens, carregat amb un pes de neu i anys, va representar el seu paper en la tragèdia de la vida. El Mason va sentir l’estrèpit inicial i va tractar d’allunyar-se’n, però un eixam de branques i neu va colpejar-li l’espatlla amb duresa.
El perill sobtat, la mort immediata… no era el primer cop que el Mason i el Malemute Kid s’hi confrontaven. Les branques del pi encara cruixien quan el Malemute Kid va anar cap allà. La Ruth, també sense temps de lamentar-se, va anar-hi resolta, com poques dones blanques poden fer. Complint les ordres del Malemute Kid, va llançar el pes del cos a l’extrem d’una palanca improvisada, mentre sentia els gemecs del seu marit. El Malemute Kid va atacar l’eixam de branques amb la destral. L’eina repicava nítidament en mossegar la fusta gelada; cada esforç quedava puntuat per la respiració agitada i els esbufecs.
Al final, el Malemute Kid i la Ruth van poder treure la figura malaurada que un cop havia estat un home. Van estendre el Mason a la neu. Però pitjor que el seu estat era el dolor i l’angoixa reflectits a la cara de la dona índia, la mirada mesclada d’esperança i desesperació. Ningú no es deia res. Els de les terres del Nord aprenen aviat la futilitat de les paraules en relació al valor dels fets. Amb la temperatura a seixanta-cinc graus sota zero, ningú no pot estar-se gaire estona estès a la neu i sobreviure. Per tant, van posar el ferit damunt d’una llitera feta amb branques, pells i les corretges d’un dels trineus. Davant seu, ara cremava un foc, encès amb les mateixes branques que havia provocat la desgràcia. Li havien fet un tendal; més aviat era un tros de lona ben tibat, el qual captava alguns raigs de sol i donava escalfor, un truc que també coneix la gent que estudia física.
Els homes que han compartit el llit amb la mort saben en quin moment la mort els truca. El Mason estava terriblement masegat. L’examen més superficial ho indicava. S’havia trencat el braç dret, la cama i l’esquena. Des dels malucs cap avall, tenia el cos paralitzat, i la possibilitat de ferides internes era gran. Algun gemec era l’únic senyal de vida.
No hi havia esperança, no hi havia res a fer. La nit implacable va lliscar lentament damunt del grup. La Ruth patia, però amb l’estoïcisme intens de la seva ètnia, i algunes arrugues s’eixamplaven en la cara del Malemute Kid. De fet, el Mason era qui menys patia, ja que era a l’est de Tennessee, a les grans muntanyes Smoky, revivint escenes de la infantesa. El més patètic era la música del seu ja oblidat accent del sud, mentre delirava evocant les llacunes en què nedava, les caceres dels óssos rentadors i els furts de síndries. La Ruth parpellejava confosa, però el Kid entenia cada paraula, i sentia, sentia el seu amic, com només es pot sentir quan has passat molt de temps lluny de la civilització.
El matí va fer retornar la consciència a l’home postrat i el Malemute Kid va seure prop seu per sentir-ne els xiuxiuejos.
—¿Recordes quan érem al Tanana, en el desgel, deu fer ara uns quatre anys? No m’importava gaire aleshores. Vaig pensar que era una dona molt maca, i tot el conjunt creava una certa impressió. Però, ¿saps?, ara he arribat a agafar-li molt d’afecte. Ha estat una bona dona, sempre prop meu quan hi ha hagut problemes. I quan hem de comerciar, no n’hi ha cap altra de millor. ¿Recordes el dia que va disparar cap als corrents de Moosehorn per treure’ns a tots dos d’aquella roca i les bales picaven l’aigua com granissades? ¿I quan ens moríem de gana a Nuklukyeto? ¿O quan va avançar-se al desgel per avisar-nos que aviat el trobaríem? Sí, ha estat una bona esposa, millor que l’altra. ¿Saps que havia estat casat abans? Mai no t’ho he dit, ¿oi? Doncs va ser als Estats Units. Per això ara estic aquí. Havíem crescut junts. Vaig venir aquí perquè la deixessin divorciar-se i així ella tingués una vida millor. I crec que ho ha aconseguit.
»Però això no té res a veure amb la Ruth. Ja saps que he pensat recollir-ho tot i anar-me’n cap a l’Exterior l’any que ve, ella i jo, però ara ja és massa tard. No l’enviïs amb la seva gent, Kid. És molt dur que hi hagi de tornar. Pensa-hi! Gairebé quatre anys menjant la nostra cansalada, les mongetes, la farina, fruits secs… tornar al caribú i al peix és molt dur. No és bo que hagi conegut els nostres costums, que sàpiga que són millors que els seus, i ara hagi de tornar-hi. Cuida-la, Kid. Ho faràs, ¿oi? No, no ho faràs. Tu sempre l’has evitat. I de fet mai no m’has dit per què has vingut a aquestes terres. Però sigues bo amb ella i envia-la als Estats Units tan aviat com puguis. Però fes-ho de manera que pugui tornar aquí algun dia, perquè em sembla que ho trobarà a faltar.
»I el nen… ens ha apropat més, Kid. Espero que sigui un bon noi. Pensa-hi! Carn de la meva carn, Kid. No ha de quedar-se aquí. I si és una nena, encara menys. Ven la meva pell; aconseguiràs almenys uns cinc mil, i en tinc moltes més a la companyia. I administra els meus interessos amb els teus. Crec que la demanda del tribunal es resoldrà. Fes que tingui una bona educació. I Kid, sobretot, no deixis que vingui mai aquí. Aquest lloc no és per als blancs.
»Jo ja estic sentenciat, Kid. Tres o quatre dies més, potser cinc… Heu de seguir endavant! Recorda-ho. És la meva dona, és el meu fill… espero que sigui un noi. I jo ara soc només un moribund i et mano que marxeu.
—Dona’m tres dies —va suplicar el Malemute Kid—. Estaràs millor, sé que pot passar…
—No.
—Tres dies, només tres dies.
—Heu de seguir.
—Dos dies.
—Són la meva dona i el meu fill, Kid. Tu faries el mateix…
—Un dia.
—No, no. T’ho mano.
—Només un dia. Podem racionar bé el menjar. I potser mato un ant.
—No. Bé, sí, d’acord, un dia, però ni un minut més. I Kid. No, no em deixis sol per enfrontar-me a ella. Només un tret, només prémer un cop el gallet. Tu ho entens. Pensa-hi! Carn de la meva carn, i no viuré per veure’l! Digues a la Ruth que vingui. Vull acomiadar-me’n i dir-li que pensi en el nen i que no esperi que em mori. Si no, potser no se’n va amb tu. Adéu, amic, adéu. Kid, vull dir-te… cava un sot per damunt del senyal, prop de la falla. Vaig treure uns quaranta centaus d’or amb la pala allà. I Kid! —va exclamar el Mason, i el Malemute Kid va ajupir-se per escoltar millor el seu amic, l’orgull derrotat d’un moribund—. Em sap greu això de… ja saps, això de la Carmen.
Una estona més tard, el Malemute Kid va deixar la Ruth plorant a l’espatlla del seu marit. Després de posar-se la parca i les raquetes de neu, d’engrapar amb fermesa el rifle, va sortir silenciosament cap al bosc. No era cap novell en les feines dures del Nord, però mai no s’havia enfrontat a un problema com el que se li presentava. L’assumpte era ben clar: tres possibles vides contra una ja condemnada. Dubtava. Havien estat cinc anys espatlla contra espatlla, als rius i als camins, als campaments i a les mines, acarant la mort per congelació, les inundacions i la gana, i tot això els havia reforçat el lligam de l’amistat. El nus d’aquesta amistat era tan sòlid que fins i tot de vegades s’havia adonat de la gelosia de la Ruth. I ara havia de tallar-lo resoltament amb les mans.
Va resar per un ant, només un ant, però tot ésser vivent semblava que havia desertat de la terra, i a la nit el Malemute Kid estava exhaust. Va arrossegar-se fins al campament, amb les mans buides i un gran pes al cor. L’aldarull dels gossos i uns crits aguts de la Ruth van fer que s’apressés a arribar-hi.
Un cop al campament, va veure la dona colpejant les bèsties, a tort i a dret, amb la destral. Els gossos havien trencat l’ordre fèrria dels amos i devoraven el menjar. Va unir-se a la batussa amb la culata del rifle, i el procés de selecció natural va tornar a esdevenir-se amb una brutalitat primitiva. Rifle i destral pujaven i baixaven, encertaven o fallaven amb una regularitat monòtona. Els cossos elàstics dels animals llampeguejaven, amb ulls salvatges i musells bavosos; i humà i bèstia van lluitar per la supremacia fins a l’últim alè. Tot seguit, els gossos, llepant-se les ferides, udolant cap a les estrelles, van recular fins al cèrcol de llum que desprenia la foguera.
Havien devorat tota la provisió de salmó sec, i potser quedaven cosa de cinc lliures de farina per sostenir-los al llarg d’uns tres-cents quilòmetres d’ermassos. La Ruth va tornar cap on era el seu marit, mentre el Malemute Kid tallava tires de carn del cos calent d’un dels gossos, el qual tenia el cap esberlat. Va guardar cada tros amb cura, llevat de la pell i les entranyes, que va llançar als que abans havien estat els companys de la bèstia.
El matí va portar nous problemes. Els animals es regiraven els uns contra els altres. La Carmen, que encara s’aferrava a un fil fràgil de vida, va ser devorada per la canilla. La tralla va caure damunt dels animals sense miraments. S’encongien i udolaven pels cops, però es negaven a dispersar-se fins que l’últim tros miserable de la Carmen va desaparèixer: ossos, pell, pèls, tot.
El Malemute Kid va treballar a correcuita, mentre sentia de nou el Mason viatjant per Tennessee, pronunciant discursos desgavellats i exhortacions violentes cap als companys d’altres temps.
Aprofitant els pins que hi havia a tocar, va treballar amb rapidesa, mentre la Ruth l’observava al mateix temps que construïa un amagatall semblant als que de vegades usen els caçadors per posar la carn fora de l’abast dels llops i els gossos. Una rere l’altra el Mason va doblegar les capçades dels pins petits fins que gairebé fregaven el terra i va lligar-les amb corretges de pell d’ant. Aleshores, colpejant els gossos, va amarrar-los a dos dels trineus, que estaven completament carregats, menys les pells que cobrien el Mason. Va arrapar aquestes pells al cos del moribund i va lligar cada extrem de la seva roba als pins doblegats. Un únic cop amb el ganivet catapultaria el cos cap amunt.
La Ruth havia rebut l’última voluntat del seu marit i no va pronunciar cap paraula. Pobra dona, havia après bé la lliçó d’obediència. Des que era nena s’havia inclinat i havia vist totes les dones inclinar-se cap als senyors de la creació, i no semblava natural que una dona s’hi resistís. El Malemute Kid li va permetre una única expressió de dolor, que va ser fer-li un petó al seu marit, un costum que no era habitual en el seu poble, i després va conduir-la al primer trineu i va ajudar-la a posar-se les raquetes de neu. Cegament, instintivament, el Malemute Kid va agafar la vara i el fuet i va atiar els gossos cap al camí. Aleshores va tornar prop del Mason, que estava ja exànime, i després que la Ruth es va perdre camí enllà, arrupit a tocar de la foguera, va esperar una bona estona desitjant, resant perquè el seu company es morís.
No és agradable tenir pensaments llòbrecs enmig del silenci blanc. El so de la foscor és caritatiu, t’amortalla com si et protegís i exhala mil consols intangibles. Però el brillant silenci blanc, clar i fred sota el cel d’acer, és impietós.
Van passar una hora, dues hores, però el Mason no es moria. A mitja tarda el sol, sense elevar el seu setge sobre l’horitzó meridional, va llançar una insinuació de foc a través dels cels i de seguida va tapar-la. El Malemute Kid va aixecar-se i va arrossegar-se fins al seu company. Va mirar al seu voltant. Va semblar que el silenci blanc se’n burlava, i un gran temor es va apoderar d’ell. Va sonar un tret agut: el Mason va volar cap al seu sepulcre aeri. El Malemute Kid va fer anar el fuet i va obligar els gossos a emprendre un ritme salvatge per fugir d’allà.
Conte publicat per primer cop a la revista Overland Monthly el 1899
En català, traducció de Pere Guixà, publicat a Contes d’Alaska (Edicions Xandri, 2026)
