Núria Farrés Godayol

Núria Farrés Godayol (Vic, 1985) és traductora i correctora. Té el títol de graduada en Llengües i Literatures Modernes amb l’especialitat de Rus i Hebreu per la Universitat de Barcelona i la Universitat Estatal de Moscou, i ha fet el postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials de la Universitat de Barcelona. El 2021 va obtenir una beca de la Institució de les Lletres Catalanes per a la traducció literària.

Aleksandra Kol·lontai (Sant Petersburg, 1872 – Moscou, 1952) va ser una de les figures clau de la història del feminisme del segle XX. Després de la Revolució d’Octubre es va convertir en la primera dona ministra de la història. En només quatre mesos com a responsable de Benestar Social va posar en pràctica grans transformacions, com ara el sistema de pensions, una xarxa d’escoles bressol, cases refugi per a dones maltractades o la baixa per maternitat. A més a més, va fomentar el dret al divorci, l’avortament o la llibertat sexual. El conjunt de la seva obra, de gran lucidesa i coherència, representa encara avui unes idees originals plenament vigents que aborden debats actuals.

Germanes

Ella, com tantes altres, m’havia vingut a veure perquè buscava consell i suport moral.

La coneixia de vista, de les assemblees de delegats. La cara bonica, expressiva; els ulls atents, vius, una mica tristos.

Aquell dia, quan va arribar, tenia la cara més pàl·lida i els ulls encara més tristos de l’habitual.

—L’he vinguda a veure perquè no tinc on anar… Ja fa tres setmanes que m’he quedat sense casa. No tinc diners, no tinc de què viure… Doni’m feina! Si no, no em quedarà altre remei que fer el carrer.

—Però vostè no treballava? No tenia feina? L’han despatxada?

—Sí, treballava en una oficina d’enviaments. Però ja fa més de dos mesos que em van fer el compte… per la criatura. Es va posar malalta. Vaig haver de faltar a la feina. Tres cops, vaig aconseguir ajornar l’acomiadament. A l’agost em van fer fora. I al cap de dues setmanes se’m va morir la criatura. Però no em van tornar a agafar…

Tenia el cap cot, i les pestanyes espesses li tapaven els ulls. Li dissimulaven una llàgrima, potser?

—I per què la van fer fora? No estaven contents amb la seva feina?

—No, al contrari. Soc una bona treballadora. Però van considerar que no em feia falta treballar. El meu marit es guanya bé la vida, ara està en un combinat industrial. (1) És algú important… Administrador.

—Però llavors per què diu que no té ni casa ni diners? S’han divorciat?

—No, no ens hem divorciat… Simplement, me n’he anat de casa. I no he tornat. Que sigui el que hagi de ser!… Però no tornaré amb ell!

Les pestanyes espesses no van poder retenir aquella llàgrima diamantina…

—Vostè perdoni! En tot aquest temps que no he plorat, no podia… En canvi, ara… És més difícil aguantar-se quan et tracten amb amabilitat. Però si l’hi explico, ho entendrà.

Ella i el marit s’havien conegut l’any 1917, al pic de la revolució. Ell aleshores era tipògraf; ella treballava al departament d’enviaments d’una gran editorial. Tots dos donaven suport als bolxevics. A tots dos els movia la mateixa fe, el mateix desig fervent: «enderrocar el poder dels explotadors», construir un món nou, just. Tots dos estimaven els llibres i procuraven formar-se de manera autodidacta. A tots dos els va atrapar i sotragar el remolí de la revolució… Durant els dies d’octubre, tots dos estaven «al seu lloc». En el foc de la batalla, sota el retrunyiment de les metralladores, els seus cors es van trobar. Però no hi havia mai temps per legalitzar la unió. Cadascú continuava vivint la seva vida, i només es trobaven de tant en tant, entre feina i feina. Però les trobades eren alegres, felices… Aleshores, durant aquells dies, eren «autèntics camarades». Al cap d’un any ella ja esperava una criatura. Van legalitzar la unió i se’n van anar a viure junts… La criatura no li va alterar la vida durant gaire temps, a ella. Per iniciativa seva es va obrir una casa bressol al districte. La feina era més important que la família. A vegades el marit arrufava les celles, perquè el cert és que ella descuidava la casa. Però ell tampoc no hi era mai… Quan la van escollir delegada al congrés, ell se’n va enorgullir.

—Ara ja no faràs morros si et serveixo el dinar fred?

—Què dinar ni què romanços!… Mentre no sigui el teu amor per mi el que es refredi!… Allà et faràs amb tota mena de gent! Ull viu!

Tots dos feien broma. Semblava que res no podia destruir el seu amor. No eren només «marit i muller», sinó camarades. Anaven per la vida agafats de la mà, perseguien els mateixos objectius. No es preocupaven d’ells mateixos, sinó de complir el seu deure. I la criatura els donava alegries. La nena creixia sana.

Com i quan va canviar, tot això? Pel que sembla, des del moment en què van agafar el marit per treballar al combinat industrial. Al principi tots dos se’n van alegrar: eren temps de dificultats i de gana, anaven vestits amb quatre parracs. I si en algun moment donat els haguessin tancat la casa bressol, com s’ho haurien fet amb la criatura? Ara el marit estava orgullós de poder «mantenir», tal com cal, tota la família. Va proposar a la dona que deixés la feina. Però ella no volia. S’havia acostumat a estar amb els camarades, li encantava el que feia, i així també se sentia més independent: es guanyava la vida des que era petita. Al principi, bé; semblava que la vida s’estava tornant més fàcil i tot. Es van canviar d’apartament: dues habitacions i cuina. Es van posar una noia a casa perquè els cuidés la criatura. I ella es va abocar encara més a la seva activitat política al districte. El marit també estava ocupat. A casa només hi anava a dormir.

Ell se’n va haver d’anar per feina, en viatge de negocis. Va ser fora tres mesos. Amb els nepmanastres. (2) Va tornar. A l’acte, una fiblada: semblava un altre home. No escoltava les històries que ella li explicava, amb prou feines la mirava. Anava sempre mudat, i fins i tot es va començar a perfumar. A casa no s’hi estava ni un minut de més.

Aleshores va començar tot… Abans ell no bevia mai; bé, potser en dies assenyalats. Durant la revolució, sempre de bòlit, ningú no podia estar per l’alcohol!… Però després tot va canviar. La primera nit que va tornar begut a casa, ella, més que disgustar-se, va tenir por per ell. Pensava: «No el perjudicarà, això? No li donarà mala fama?». L’endemà al matí el va començar a renyar. Ell estava allà palplantat, bevent-se el te (tenia pressa), en silenci. I, sense badar boca, se’n va anar. A ella això li va doldre. Però va pensar: «S’avergonyeix d’ell mateix. Per això calla». No havien passat ni tres dies que va tornar a arribar borratxo. Ella es va disgustar i es va començar a preocupar. Li va tocar fer-se’n càrrec durant la nit… i va ser molt desagradable. Per molt que fos la persona a qui estimava, va ser repugnant!… L’endemà ella hi volia tenir una xerrada. Tan bon punt va començar a parlar, ell li va llançar una mirada d’odi, com si fos una enemiga, i a ella se li van glaçar les paraules…

Ell va començar a arribar begut a casa més i més sovint. Ella ja no podia més. Un dia va faltar a la feina expressament, es va esperar que li passés la borratxera al marit, i es va posar a parlar. Li ho va dir tot: que era impossible viure així, que ja no eren «camarades» si l’única cosa que els unia era el «llit conjugal»… També li va dir tot el que pensava sobre les seves borratxeres, el va avisar, el va avergonyir, va plorar… Ell la va escoltar fins al final. Al principi es justificava: ella no entenia que per força havia de «freqüentar» els nèpmans, que allà les coses eren així, que si no, no podia «fer negocis»… Després es va quedar pensatiu. Va començar a dir que aquella vida no era per a ell… Li va pregar que no es disgustés, va admetre que ella tenia raó… Quan s’acomiadaven, se li va acostar, li va agafar la cara entre les mans, la va mirar als ulls com abans, li va fer un petó…

Es va sentir alleujada. Aquell dia es va posar a la feina amb alegria. Però no havia passat ni una setmana que el marit va tornar a arribar begut a casa. I quan llavors va intentar parlar-hi, ell va ventar un cop a la taula: «No és cosa teva!… Tothom ho fa! Si no t’agrada, ja saps on és la porta».

Ell se’n va anar, i ella va estar tot el dia amb un pes al cor. És que ja no l’estimava? És que la volia deixar? Però a la tarda, per sorpresa, el marit va tornar d’hora a casa. Sobri, compungit, tractable. Van estar parlant fins tard. I ella es va tornar a sentir millor.

Se’n va fer el càrrec: amb aquella gent era difícil aguantar-se. Tenien diners fàcils, no se’ls podia dir que no, no era convenient. El marit li va explicar moltes coses sobre els nèpmans, sobre les seves dones, sobre les jovenetes de vida alegre… I també sobre com es feien les coses, i com era de difícil per a un proletari de vigilar tots aquests «taurons», que amb ells calia dormir amb l’orella dreta.

Aquelles històries la van entristir, com res no l’havia entristida des que havia començat la revolució…

Va ser durant aquells dies quan va saber que era una de les afectades per la «retallada de personal». Es va espantar de debò.

Li ho va explicar al marit, però ell no hi va donar cap mena d’importància. Trobava que gairebé era millor així, que d’aquesta manera ella no passaria tant de temps fora i la casa estaria més endreçada.

—És que mira com està ara… No hi pots convidar la gent decent.

Ella es va quedar ben parada, i va començar a replicar-li.

—És cosa teva. Jo no m’hi fico. Si vols treballar, treballa.

I se’n va anar.

Li va doldre molt que el marit no l’entengués. Semblava com si s’hagués ofès. Però tot i això, ella va decidir defensar-se. Va anar a veure els camarades, va discutir amb ells, va argumentar les seves raons. Va ajornar temporalment l’acomiadament. Però les desgràcies no venen mai soles. Encara no havia tingut temps de tranquil·litzar-se pel tema de la feina, que la filleta se li va posar malalta.

—És de nit i estic asseguda al costat de la criatura malalta, em sento el cor ple de solitud… i de neguit. Sona la campana. Vaig a obrir, contenta que el meu marit hagi tornat. Penso que si més no podré compartir amb ell les meves angoixes; tant de bo estigui sobri!… Obro la porta i no m’ho puc creure: va acompanyat! Una noia jove, molt pintada, mig beguda… «Deixa’ns passar, dona —diu ell—, he portat una amigueta… No t’ho agafis malament!… O és que soc menys que els altres, jo? Ens divertirem d’allò més!… I tu, no t’hi fiquis!…». Porta una borratxera que amb prou feines s’aguanta dret! Em van començar a tremolar els genolls. Els vaig deixar passar al menjador, on ell acostumava a dormir al sofà, i jo me’n vaig anar corrents amb la nena. Em vaig tancar dins l’habitació. Estic asseguda, totalment fora de si. Ni tan sols sento ràbia cap a ell. Com vols demanar explicacions a un borratxo? Però, tot i això, fa tant de mal!… Se sent tot el que fan a l’habitació del costat… Em taparia les orelles, però haig d’estar per la meva nena malalta… Per sort, aviat van deixar de fer fressa, anaven tots dos massa trompes… Cap a la matinada, ell mateix la va acompanyar fins a la porta i se’n va tornar a dormir. Jo, en canvi, no vaig poder aclucar els ulls fins ben entrat el matí… Rumia que rumiaràs…

»Al vespre, el meu marit va tornar a arribar abans de l’habitual. No ens havíem vist en tot el dia. El rebo amb fredor, de manera deliberada. Ni me’l miro. Ell endreça els seus papers. Tots dos en silenci. Veig que no em treu l’ull de sobre. Penso: “Me la bufa! Segur que ara farà veure que està penedit, començarà a demanar-me perdó, i després tornarà a la seva!… No ho aguanto més! El deixaré!”. Però em fa un mal el cor!… L’estimava, i ara encara… Per què amagar-me’n? I ara, l’estimo. L’únic que ara ja s’ha acabat tot. Per a mi és com si s’hagués mort. Però en aquell moment… En aquell moment el sentiment encara era viu…

»Quan el meu marit va veure que agafava l’abric per anar-me’n cap al districte, de cop i volta es va posar fet una fúria… Em va agafar tan fort del braç que m’hi va deixar un blau, em va arrabassar l’abric de les mans i el va tirar a terra… “Penses comportar-te com una histèrica i fer un espectacle? Es pot saber on aniràs? Què vols, de mi? No el trobaràs pas un marit com jo, que t’alimenti, que et vesteixi, que no et digui mai que no… Ni se t’acudeixi jutjar-me!… Per fer negocis s’ha de viure així!…”. Parlava i parlava, i no el feies pas parar. Com si hagués explotat. No em deixava dir res. Tan aviat cridava, com si volgués descarregar tota la ira —ara contra mi, ara contra ell—, com de sobte començava a justificar-se, a explicar-se, com si s’estigués discutint amb algú… Veia que estava patint, tenia la cara descomposta. I em va saber tant de greu per ell que llavors em vaig oblidar del meu propi ressentiment. Jo mateixa vaig començar a tranquil·litzar-lo, a assegurar-li que no n’hi havia per tant, que no era culpa seva, que la culpa era dels nèpmans…

»Aquell mateix vespre vam tornar a fer les paus. Però després em va explicar que no m’havia d’enfadar amb ell ni agafar-m’ho tot tan malament, i això em va saber molt de greu. Com li podia exigir comptes del que feia, a un borratxo? Va ser llavors quan li vaig suplicar que deixés de beure. “El que em dol no és que hagis portat una prostituta a casa, sinó que et comportis com una bèstia”. Em va prometre que vigilaria molt i que evitaria certes companyies.

»Malgrat que ens havíem reconciliat, el ressentiment encara era allà. Evidentment, a un borratxo no se li pot demanar compte del que fa. De segur que ell no recordava res. Però a partir d’aquell dia alguna cosa se’m va posar a dins, i vinga a rosegar-me el cor… No podia deixar de pensar que, si ell m’estimés de debò, com durant els dies de la revolució, no hauria buscat una altra dona!… Vaig recordar que en aquella època una meva amiga li anava al darrere, que ella era millor que jo, més atractiva, però que ell no volia ni mirar-se-la!… Si ja no m’estimava, per què no m’ho deia directament? Un cop vaig intentar treure-li el tema, però se’m va ben enfadar i em va escridassar. Em va dir que no li vingués amb “poca-soltades de donota”, colgat de feina com estava, i que tant se li’n fotien totes les donotes, jo inclosa!… Dit això, se’n va anar. I jo em vaig quedar encara més abatuda. Però just llavors la qüestió del meu acomiadament va sorgir de nou. La petita encara guardava llit, jo havia faltat a la feina… Vaig tornar a suplicar, els vaig tornar a convèncer. I vaig aconseguir que, de moment, no em fessin fora. Ni jo ho sé, què estava esperant, simplement ho ajornava tot. Encara més que abans, em feia por dependre del meu marit. La convivència era cada cop més difícil. Érem com dos estranys. Vivíem al mateix apartament, però no sabíem res l’un de l’altre. Només de tant en tant, ell entrava a l’habitació per donar una ullada a la nena. Jo vaig haver de deixar estar l’activitat política al districte per poder cuidar-la. Durant aquesta època el meu marit bevia menys, arribava a casa serè, però ni em mirava. Dormíem separats: jo amb la nena, i ell al sofà del menjador. Passava que a la nit em venia a veure… Però a mi això no m’aportava cap alegria!… Després em sentia encara pitjor… Com si un nou ressentiment s’hagués afegit a tot el dolor que guardava en el meu interior. Fer-me petons sí que me’n feia, però preguntar-me què em passava per dins, això no ho feia pas… Així vivíem!… Cadascú a la seva. En silenci. Ell tenia les seves preocupacions, tota mena de problemes… I jo, els meus. Fins que la veritable desgràcia ens va caure a sobre: la nostra filleta es va morir (just m’acabaven de fer fora de la feina…).

»Pensava: “El patiment compartit farà que, potser, ara es recordi de mi!…”. Però, no! La desgràcia tampoc no hi va ajudar. A l’enterrament de la nena ni tan sols hi va anar, tenia una reunió urgent. I jo em vaig quedar sola a casa… Sense ofici ni benefici…

»D’ocupacions, per descomptat, en vaig trobar: al districte n’hi havia de sobres. Però el que era una feina remunerada, això ja era més difícil de trobar. I em feia vergonya demanar-ne perquè hi havia molts treballadors desocupats. I tothom sabia que el meu marit era un alt càrrec, un “administrador”. Com la reclamaràs, una feina? I ara no se’n troba… Tot i que ho vaig intentar, vaig estar preguntant… Era dur haver de viure penjada a l’esquena del meu marit, sobretot quan ja ens havíem convertit en dos estranys. Però no tenia cap altra sortida. Aguantava. Continuava esperant que passés alguna cosa, tenia esperança… Tenim un cor d’allò més ximple, les dones: veig que el meu marit ja no sent el mateix, que el que jo sento per ell, més que no pas amor, és ressentiment i rancúnia, però crec que tot passarà! Que ell em tornarà a estimar, que tot anirà bé, que serem feliços, com abans… I esperes. Cada dia et despertes amb aquesta esperança… Surts de la feina al districte, i corrents cap a casa: i si el marit està sol? Però si te l’hi trobes, és com si no hi fos: no et fa cas, està ocupat amb les seves coses; o, si no, els amics el passen a veure, els nèpmans… Però tu continues esperant, continues tenint esperança!… Fins que va passar el que va fer que el deixés… Que me n’anés per sempre. No penso tornar.

»Acabava d’arribar a casa després d’una reunió, passada la mitjanit. Em venia de gust un te. Vaig començar a escalfar el samovar. (3) El meu marit encara no hi era. Tampoc no esperava que hi fos. Vaig sentir el pany de la porta d’entrada. Allò volia dir que havia tornat (en aquella època tenia la seva pròpia clau per no despertar-me). Mentre feinejava amb el samovar vaig recordar que li havien portat un paquet urgent, i que el tenia a la meva habitació; vaig deixar estar el samovar i vaig anar a donar-li el paquet. Entro a l’habitació i, com l’última vegada, no entenc res: amb qui està? Al costat del meu marit hi havia una dona alta, esvelta. Tots dos es van girar cap a mi… La meva mirada es va trobar amb la del meu marit, i a l’acte em vaig adonar que anava begut i encara va ser més dolorós!… Tan dolorós que volia cridar. La dona també estava desconcertada.

»I jo… No sé pas com, ben tranquil·la, vaig deixar el paquet a sobre la taula i li vaig dir: “Tens un paquet urgent”. I me’n vaig anar. Tan bon punt em vaig quedar sola, tota jo vaig començar a tremolar, igual que si tingués febre. Com que em feia por que em sentissin, em vaig estirar al llit i em vaig tapar el cap amb la manta: no volia sentir res, no volia saber res, no volia patir. Però els pensaments saltaven d’un lloc a l’altre… Em torturaven.

»Els sento xiuxiuejar: no dormen. La dona parla més fort que ell… com si li retragués alguna cosa. Potser aquella era la seva “amiga” i ell l’havia enganyada dient-li que no estava casat. Potser ell m’estava renegant en aquell precís moment? Jo no parava de donar voltes a tot, de torturar-me per tot… Quan ell, borratxo, va portar la prostituta a casa, tot i que em va doldre, no vaig pas patir tant. Però aquest cop era diferent: em vaig adonar que no m’estimava! Ni tan sols com a camarada o com a germana. A una germana l’hauria tractada bé, no hauria començat a portar dones a casa. I quina mena de dones, a més!… Meuques, dones del carrer! Segur que també ho era, aquesta! Si no, no hauria pas vingut, de nit! I, de sobte, em va agafar tanta ràbia contra ella que una mica més i entro a l’habitació i la foto fora de casa amb les meves pròpies mans. I així em vaig estar martiritzant fins que es va fer de dia. No vaig poder aclucar l’ull. A l’altre costat s’havia fet el silenci… I, de sobte, sento uns passos cautelosos pel passadís, com si algú s’escapolís. M’adono que és ella. Sento que obre la porta de la cuina. Què hi ha anat a fer? M’espero, paro l’orella. Silenci. No torna. Salto del llit, i cap a la cuina. Estava asseguda al tamboret que hi havia al costat de la finestreta, amb el cap cot, i plorava amargament, molt amargament… Tenia els cabells llargs, clars, bonics; li tapaven la cara per complet… Va alçar els ulls cap a mi, i a dins hi havia tant de patiment que fins i tot jo em vaig espantar. M’hi vaig apropar, i ella es va aixecar per rebre’m.

»—Perdoni que hagi vingut a casa seva… —em va dir—. No ho sabia, que no vivia sol… Em sap molt, molt de greu…

»En aquell moment no la vaig entendre i vaig pensar que no era una prostituta, sinó la seva xicota. I no sé com, li vaig deixar anar:

»—Vostè l’estima?

»Ella em va mirar totalment atònita:

»—Ens vam conèixer ahir per primer cop. Em va prometre que pagaria bé, i ara mateix tant me fa qui sigui, mentre pagui!…

»No recordo pas com va anar, simplement va agafar i m’ho va explicar tot: que li havien fet el compte feia tres mesos, que ho havia hagut de vendre tot, la gana que havia passat, que s’havia quedat sense casa, i que havia patit molt quan havia deixat d’enviar diners a la seva mare, que ja era molt vella i li escrivia per dir-li que també s’estava morint de gana. Feia dues setmanes que se n’havia anat a fer “el carrer” i de seguida li havia anat bé, havia fet “bons contactes”, i almenys ara anava ben vestida, ben alimentada i podia enviar diners a la mare. Mentre m’ho explicava es retorçava les mans…

»—Em vaig treure el graduat escolar… Era bona estudiant… I encara soc molt jove, només tinc dinou anys… Com pot ser que hagi tocat fons d’aquesta manera?

»No s’ho creurà, però mentre l’escoltava sentia tanta compassió que tot el que hi havia dins meu es va capgirar. I tot d’un plegat hi vaig caure: si no tingués marit, jo també estaria en la mateixa situació que ella. Sense feina, sense casa… Aquella nit, quan jeia al meu llit i em torturava a mi mateixa, la ràbia que m’encenia era contra ella. Però ara, de cop, tota la ràbia que portava a dins s’havia girat contra el meu marit. Com havia gosat aprofitar-se d’una dona en una situació tan desesperada? Un treballador tan escrupolós com ell, un responsable!… En comptes d’ajudar una camarada sense feina, la comprava! Comprava el seu cos per a la seva satisfacció personal!… Això em va semblar tan abominable que en aquell mateix moment em vaig dir: “No vull continuar vivint amb una persona així!”.

»Ella encara em va explicar moltes més coses. Vam encendre la cuina juntes, vam fer cafè… El meu marit continuava dormint. Al cap d’una estona, de cop i volta, a ella li va agafar pressa per anar-se’n.

»—El meu marit li ha pagat el que li deu? —li vaig preguntar.

»Ella es va enrojolar. Es va posar a dir que ara no els acceptaria pas, els diners. No després de la conversa que havíem tingut… Que no podia…

»Vaig veure que se’n volia anar abans que el meu marit es despertés. No l’hi vaig impedir. Potser li semblarà estrany, però em sabia molt de greu separar-me d’ella. La sentia tan propera… Era tan jove, tan desgraciada i estava tan sola… Em vaig vestir i la vaig acompanyar un tros. Vam caminar una estona llarga, després vam seure en una glorieta i vam continuar parlant. Jo també li vaig explicar les meves penes… Encara tenia diners de reserva, de l’última paga i de la liquidació… La vaig convèncer perquè els agafés. Al principi s’hi negava, però finalment els va acceptar amb la condició que acudís a ella si mai ho necessitava… Així ens vam acomiadar, com si fóssim germanes…

»I aquell dia tot el que sentia pel meu marit va desaparèixer. Una mica de cop i volta. Ja no hi havia ni ressentiment ni dolor. Era com si l’hagués enterrat… Ell va provar d’explicar-se, quan vaig tornar a casa. Però jo ni tan sols li vaig replicar, no vaig plorar ni li vaig recriminar res. L’endemà em vaig traslladar a casa d’una amiga i vaig començar a buscar feina. Ja fa tres setmanes que en busco, sense res a la vista. Fa uns dies, quan vaig veure que no em podia quedar més temps amb la meva amiga, me’n vaig anar a buscar la noia que el meu marit havia portat a casa. Però va resultar que estava a l’hospital des del dia abans… És per això que vagarejo d’un lloc a l’altre, sense feina, sense diners, sense casa… Correré la mateixa sort que ella?…

Els ulls de la meva interlocutora qüestionaven la vida amb desesperació, amb neguit. Tot el dolor, tot l’horror, tot el patiment de les dones davant l’enemic invençut —la desocupació— s’unia en aquell esguard, l’esguard d’una dona dempeus, tota sola; una dona que desafiava aquell estil de vida caduc…

Se’n va anar. Però el seu esguard em persegueix. Exigeix respostes, mou a l’acció. A construir, sí, però també a lluitar…

Notes:

1. Concentració d’establiments industrials sota una administració comuna, base de l’organització industrial en sistemes econòmics socialistes.

2. Forma despectiva del terme col·loquial nèpman (plural: nèpmans) utilitzada per Kol·lontai. El terme, creat a partir de l’acrònim rus de Nova Política Econòmica (NEP), fa referència als nous empresaris industrials sorgits el 1921 arran de la implantació de la NEP, i de la liberalització i descentralització de l’economia, a la qual s’oposaven alguns membres del Partit Comunista com Kol·lontai.

3. Estri de metall que fan servir els russos per escalfar l’aigua per al te.

Publicació per gentilesa de Sembra Llibres